Anàlisi d'Invasió subtil i altres contes

La violència i la mort a "Invasió subtil"

Aquesta brutalitat va acompanyada, en algun cas, d'un sentiment nou, d'una comprensió mel·líflua. Així es manifesta a “Nosaltres dos”. Quan pensa en la sang i la brutícia que li faria el colom que vol caçar, li ve “l’entrada d’un amor desinteressat pel colom i li desitja un present feliç i un futur ple de prosperitat”. Quan van a buscar l’oncle cap a la casa de la mort (a “Zero a Malthus”), li fa “llàstima” i li dóna “un copet a l’esquena”.

Completa aquest quadre la predisposició per voler conservar l’ordre establert, tal com ha estat assenyalat pels estudiosos i crítics. A Invasió subtil i altres contes, però, sovint aquesta voluntat d’ordre —“sóc pare de família i molt considerat a la casa on treballo”, podria ser la frase arquetípica— es transforma en temor vers l’autoritat imperant, a la qual acata sense discussió. Per això, quan creu trobar-se en fals, el resultat no pot ser més sanguinari. És el cas presentat a “Vinc per donar fe”, la narració que clou aquesta primera part, en què, com ja he assenyalat més amunt, el personatge narrador es transforma en assassí:

La imaginació com a eina destructiva

De la lectura de l’actitud i l'actuació del personatge tipus descrit es desprèn que, en contra del que s'ha dit comunament, la imaginació i la fantasia no es presenten —almenys en aquest llibre— com una forma, refusada, això sí, d’alliberament del personatge de la seva grisa quotidianitat. A banda del que ja he comentat, es troben més exemples a “Un trau a l’infinit”, en què l’amic inventor Ramires-Guardunha i Coscolla, que es presenta com una persona idealista i somniadora, acaba per transformar el seu invent de la quarta dimensió en una màquina mortífera i la reconstrueix per fer desaparèixer/matar, si cal, la seva dona. En el cas de “Nosaltres dos”, aquest ús negatiu encara és més patent. Seguint la fantasia infantil de dibuixar una porta amb un guix per amagar-se —i essent ben conscient que és un fet màgic impossible de justificar davant la gent adulta (fa veure que caça un mosquit)—, el personatge narrador intenta fer desaparèixer/matar la pròpia consciència, acte que es converteix en un suïcidi frustrat. Així, la imaginació i la màgia no representen una alenada de vitalitat, d’esperança o, en definitiva, de canvi positiu, sinó ben al contrari, el personatge les utilitza per foragitar, fer desaparèixer o directament “matar” allò que li molesta. I aquesta, la violència sanguinària, és una de les característiques dels personatges presentats.

La mort com a tema central

De fet, es pot dir que un dels temes centrals i recurrents d’aquesta primera part és la mort. En els relats “No s’admeten corones”, “Zero a Malthus” i “Vinc per donar fe”, el personatge narrador “ajuda” de forma directa a morir un altre personatge. I tot i que s’explica com si fos una obligació contreta amb l’afectat o que s’hi veu empès per la situació que ell no controla, no deixa de ser una forma clara de treure-se’l del mig.

Barcelona i Catalunya com a escenaris

El fet de situar l’acció preferentment a Barcelona, però també la referència a altres indrets de Catalunya, ajuda a identificar els personatges amb la sensibilitat —hàbits, costums i maneres de fer— dels catalans. Barcelona és al·ludida a “Nosaltres dos”. El personatge narrador es passeja per l’escullera, les Drassanes, s’asseu davant del Museu Marítim i torna a casa per la Rambla. També transcorren a Barcelona: “No s’admeten corones”, “Zero a Malthus” i “Vinc per donar fe”, mentre que es mencionen poblacions com Tossa, Olot, Tortosa, Manresa, Terrassa, Vallvidrera, la Seu d’Urgell, Girona, Martorell o Granollers, tot oferint un panorama prou ampli del territori català.