Catalanisme (s. XIX–XX): orígens, Bases de Manresa i Mancomunitat

Catalanisme: moviment social i polític del segle XIX

Catalanisme = moviment social i polític del segle XIX. Catalunya té una identitat política i cultural que molts defensen i consideren que Catalunya s'ha d'autogovernar. Als anys 1830 apareix un catalanisme cultural (la Renaixença: revaloritzar la cultura i la llengua) i el romanticisme (revalorització del passat nacional). El nacionalisme polític no creix fins al Sexenni Democràtic (1868–1874): apareixen corrents catalanistes d'esquerra i de dreta.

Inici del catalanisme polític

Inici del catalanisme: Un dels primers teòrics del catalanisme polític va ser Valentí Almirall (1841–1904). Valentí Almirall provenia del partit republicà federal de Pi i Margall i el 1886 va publicar el text El catalanisme, on expressava idees basades en un catalanisme d'esquerra, republicà i federal.

Valentí Almirall era director de la revista El Diari Català. Des d'allí reunia tothom que lluitava pels drets i les llibertats de Catalunya. El 1880 es va celebrar la reunió del primer congrés catalanista.

Tres tendències del catalanisme

• Seguidors de Valentí Almirall (catalanisme d'esquerra).
• Gent de la Renaixença (revista de caire catalanista però conservadora).
• Els vigatans (catalanisme conservador i catòlic, procedent de la tradició carlina).

Catalanisme durant la Restauració

Durant la Restauració (1875–1931) la influència del catalanisme catòlic i conservador es va reforçar. La tradició vigatana es va entroncar en la figura de Josep M. Torres i Bages, bisbe de Vic, que va defensar un catalanisme d'arrels cristianes. L'any 1892 va publicar La tradició catalana, on defensava que l'esperit de Catalunya reposa en la família, la propietat i la religió. Advocava per un regionalisme allunyat de la política partidista i pel protagonisme del clero dins la regeneració catalana, entesa com a resposta a la degradació provocada pel nou model social d'industrialització: un catalanisme d'arrel profundament cristiana.

Memorial de Greuges i Bases de Manresa

Memorial de Greuges: Una de les fites importants del Centre Català va ser la presentació del Memorial de Greuges a Alfons XII per una representació de personalitats de la societat catalana. Valentí Almirall denunciava l'opressió que patia Catalunya per part de Castella, demanava una política econòmica proteccionista i la continuïtat del dret civil català. La mort del rei va limitar l'eficàcia del document, però l'impacte a Madrid va ser important. Gràcies al document s'aconsegueix salvar el dret civil català.

Bases de Manresa: Aquest document recollia els principis del catalanisme polític. Les Bases estaven estructurades en 17 articles i definien: poder regional en la plena sobirania catalana; competències absolutes del poder català en matèria legislativa, educació, justícia, ordre públic, moneda... Proclamaven l'oficialitat de la llengua catalana, estipulaven que els càrrecs públics fossin exclusivament catalans i proposaven la voluntarietat del servei militar. Tenien un caràcter marcadament arcaïtzant.

Dues causes del sorgiment del moviment catalanista

1. La influència del moviment literari i cultural, la represa dels sentiments regionalistes (exponents com el grup de la Renaixença) i un catalanisme d'arrel popular.
2. El moviment polític sorgit del republicanisme federalista, amb figures com Francesc Pi i Margall i Valentí Almirall, que derivarà cap al catalanisme progressista.

Divisions i noves organitzacions

Després del Memorial de Greuges: Al 1886 les divisions dins del Centre Català (encapçalat per Valentí Almirall) es fan més fortes i els sectors conservadors van crear la Lliga de Catalunya (1887). Mentre Valentí s'oposava a la visita dels reis a Barcelona amb motiu de la inauguració de l'exposició universal de 1889, la Lliga volia aprofitar l'ocasió per presentar els seus respectes al rei i demanar l'autonomia de Catalunya.

Després apareix la Unió Catalanista (1891). Objectiu: difondre el missatge nacionalista més enllà de Barcelona. Prat de la Riba era un dels joves polítics destacats. Durant la redacció de les Bases de Manresa (1892) es va elaborar un projecte d'Estatut d'Autonomia català: el Somatent s'encarregaria de l'ordre públic i depenia de les autoritats catalanes; els catalans no farien el servei militar obligatori i, a canvi, el govern català indemnitzaria l'Estat amb una quantitat econòmica o amb un grup de voluntaris; Catalunya establiria relacions diplomàtiques amb el Vaticà i també s'hi suggestava l'acunyació d'una moneda pròpia.

Impacte de la pèrdua de les colònies (1898) i la coincidència d'interessos

L'any 1898 es perden les colònies. Fins aleshores els interessos de la burgesia catalana a Cuba xocaven amb alguns principis del nacionalisme català, que en part estava a favor de la independència cubana. La pèrdua i la crisi posterior van ajudar a fer coincidir els interessos de la burgesia catalana, que culpava el govern central de la pèrdua, amb els principis polítics del catalanisme.

Dues vies per a la unió

1. El sector més pragmàtic de la Unió Catalanista (que defensava que s'havia de fer política acostant-se als sectors més conservadors de la societat catalana) es va separar de la Unió Catalanista i va fundar el Centre Nacional Català (1900) amb Prat de la Riba, Francesc Cambó, Domènech i Montaner, Jaume Carner. La Veu de Catalunya va ser l'òrgan de premsa. Aquests sectors passen d'un nacionalisme estricte al regionalisme per poder pactar amb la burgesia més conservadora.

Per altra banda (1899), intel·lectuals i empresaris creen la Junta Regional organitzadora de les adhesions al general Polavieja, un militar regeneracionista amb ganes de fer política a Madrid i que defensava un cert grau d'autonomia per a Catalunya. Polavieja es va convertir en defensor dels interessos empresarials catalans a Madrid mentre prometia autonomia per a Catalunya. El govern Silvela–Polavieja va caure per tancament de caixes i perquè va derivar cap al caciquisme. La burgesia catalana va deixar de confiar en Polavieja i va fundar el seu partit: la Unió Regionalista (1900). A la pràctica, Unió Regionalista i Centre Nacional Català van confluir en la Lliga Regionalista (1901), que serà el partit hegemònic a Catalunya fins a la Segona República.

La Lliga Regionalista i primeres candidatures

CNC + UR = Lliga Regionalista (1901). La candidatura dels quatre presidents al 1901 va ser una llista que es va presentar a les eleccions del 1901 amb quatre presidents del congrés de diputats. Eren expresidents d'institucions catalanes que pertanyien al Centre Nacional Català o bé a la Unió Regionalista. Aquesta candidatura va tenir èxit i els dos partits van decidir unir-se i crear la Lliga Regionalista.

Quatre diputats: Albert Rusiñol, D. V. Robert, Domènech i Montaner, Sebastià Torres.

Triomf i tensions (1905–1906)

1905 – Victòria en les eleccions per part dels catalanistes: la Lliga aconsegueix representació local i afecta l'equilibri dels partits republicans i dinàstics. El triomf de la Lliga Regionalista suposa l'inici del tancament del sistema de la Restauració a Barcelona (caciquisme, corrupció, etc.).

El catalanisme cada cop té més força; això provoca malestar a l'exèrcit espanyol, que creia que s'atacava la unitat d'Espanya. Arran d'un acudit aparegut a la revista satírica Cu-Cut! sobre l'exèrcit, 300 oficials de la caserna de Barcelona van atacar i van cremar el Cu-Cut! i La Veu de Catalunya (òrgan de premsa de la Lliga).

Llei de Jurisdiccions i reacció catalana

El govern de Madrid (Montero Ríos, liberal) va castigar els 300 oficials. Alfons XIII i els sectors més conservadors no estaven d'acord i van fer caure el govern. El nou president del govern va perdonar els oficials i es va aprovar la Llei de Jurisdiccions (1905–1906): qualsevol ofensa o atemptat contra la unitat d'Espanya o contra l'exèrcit seria jutjada per tribunal militar. Les reaccions a Catalunya van ser fortes: diputats catalans van abandonar el congrés de diputats; hi va haver una manifestació amb més de 200.000 persones a Barcelona contra la política del govern; es va crear una coalició de partits catalans, Solidaritat Catalana (hi participaven la Lliga, la Unió Regionalista, els carlins i els republicans). Solidaritat Catalana va ser un èxit electoral i va durar entre 1906 i 1909, guanyant les eleccions del 1907 amb l'objectiu de demanar la democratització del règim de la Restauració i l'autogovern per a Catalunya.

Com a oposició a Solidaritat Catalana, els anarquistes van crear Solidaritat Obrera perquè consideraven que Solidaritat Catalana no defensava els interessos dels treballadors.

La Mancomunitat de Catalunya

La Mancomunitat: El 1911 la Diputació de Barcelona, controlada per la Lliga Regionalista i presidida per Prat de la Riba, va iniciar la campanya per atorgar un cert grau d'autonomia a Catalunya. La idea era unir les quatre diputacions catalanes sota una única institució de govern anomenada Mancomunitat. El projecte es va portar a Madrid i va ser aprovat pel govern de Canalejas, però no es va posar en pràctica fins al 1914.

La Mancomunitat no era un govern autònom; es tractava d'un govern de gestió format per les quatre diputacions catalanes amb atribucions en cultura, educació primària, infraestructures i benestar social, que eren competències limitades. La Mancomunitat no rebia diners addicionals del govern de Madrid; els seus ingressos provenien de les quatre diputacions.

Campanya cultural i normalització

• Creació de l'Institut d'Estudis Catalans.
• Inici de la normalització de la llengua catalana (Pompeu Fabra).
• Creació de biblioteques públiques i de la Biblioteca de Catalunya.
• Creació d'escoles del treball, escoles de belles arts, etc.

Òrgans de la Mancomunitat

Òrgans de govern de la Mancomunitat: assemblea general formada per 96 diputats (poder legislatiu) i un consell permanent executiu. La presidència va ser d'Enric Prat de la Riba (1914–1917) i posteriorment de Puig i Cadafalch (1917–1923). El consell estava format per vuit consellers.