Els Cocoters de Macuto de Josep Carner: anàlisi del poema

El poema “Els Cocoters de Macuto” pertany a l’autor noucentista Josep Carner i Puig-Oriol. Va néixer el 9 de febrer de 1884. Fou director de la revista literària Catalunya i inicià la col·laboració com a periodista a La Veu de Catalunya. “Els Cocoters de Macuto” s’inclou en l’obra més important de la seva maduresa, El cor quiet. En aquest cas, se centra en l’admiració cap als arbres, concretament els cocoters, que simbolitzen la saviesa i la diversitat del món, fent ús de la personificació i utilitzant-los com una excusa per relacionar-los amb les persones. Se situa a la segona part de l’obra: els arbres, que abraça des de “Els Nostres Pins” fins a “Els Cocoters de Macuto”.

El sentiment en veure els cocoters

En primer lloc, l’autor se centra a explicar el seu sentiment en veure quatre cocoters, els quals li transmeten bones sensacions, com pau, harmonia i tranquil·litat. Els contempla, de manera que els humanitza, són els camins que segueixen les persones al llarg de la vida (fent referència al recorregut entre les arrels i la copa). Tal com tracta en aquesta part del llibre, cada un dels arbres té una localització real i concreta. En aquest cas, els cocoters es localitzen a Macuto, Veneçuela, on va residir durant un temps.

La descripció dels cocoters

La primera estrofa ens situa a Macuto, amb la qual s’explica que davant el mar es troben quatre cocoters en línia. A la segona estrofa, situa aquests davant el mar i il·luminats pel sol, són allà, però probablement són oblidats, perquè ningú no es fixa en ells. A la tercera, Carner s’imagina aquests cocoters vivint en un paradís, gaudint del moment. A la quarta, els cocoters busquen el sol perquè aquests els il·lumini i fa referència a les seves fulles delicades. A la cinquena, l’autor personifica els arbres afirmant que creixen amb passió, i que sobre aquests només es podran sostenir les seves fulles, que simbolitzen els canvis que pateixen els éssers humans durant la vida. Finalment, a la sisena estrofa, Carner fa una repetició de la primera estrofa referint-se als quatres arbres en línia davant el mar. Explica que quan torni a la seva ciutat, serà feliç pel fet que recordarà els cocoters.

Mètrica i figures literàries

Pel que fa a la mètrica, el poema està estructurat en sis quartetes de versos heptasíl·labs i, per tant, d’art menor. La rima és assonant i només rimen els versos dos i quatre de cada estrofa, seguint el següent esquema: abcb. Les paraules que rimen mai són les mateixes, com per exemple: “ningú” i “cadascú” (tercera estrofa) o “deler” i “haver” (cinquena estrofa).

Respecte a les figures literàries, l’autor utilitza diverses personificacions dels arbres: “eren sols davant les ones” (vers cinc), “tots germans, sols cadascun” (vers 12). També fa l’ús d’una comparació al setè vers: “com columnes oblidades”. Continua utilitzant una metàfora per indicar que els arbres són molt alts: “fermalls de l’horitzó” (vers 8), i una altra pel que fa a les fulles: “Els ventalls de trenta reines” (vers 15), ja que identifica les fulles com l’element que feien servir els reis per ventar-se. A l’última estrofa tornar a donar èmfasi al nombre de cocoters (quatre) i a la situació d’aquests (davant la mar), element indicatiu de l’ordre establert al noucentisme, moviment al qual pertany l’obra, tal com s’ha mencionat abans.

Conclusió

En conclusió, interpretant l’actitud de Carner en aquest poema, es pot observar com queda totalment submergit dins el paradís proporcionat pels cocoters, els quals li transmeten serenitat, calma i pau. Acaba el poema assegurant que, quan torni a la seva ciutat, trobarà la felicitat només en pensar en el record dels cocoters.