Concepció de l'ésser humà: mentalitat grega i cristiana

La mentalitat grega

L'ésser humà

No hi ha res tan meravellós com l'ésser humà (Sòfocles). L'ésser humà és admirable perquè és un ésser específic: forma part de la natura, però és diferent dels altres éssers naturals. Pensa, parla, busca la felicitat i la comprensió del món, cerca la veritat, crea mons artificials, i té preocupacions de supervivència i d'orientació social: societat — ciutadà — polis.

Plató (428–347 aC)

Plató defensa que l'ésser humà està dividit entre dos ordres: el món espiritual de l'ànima racional i el món material de la condició corpòria. L'ànima pot veure's amenaçada pels instints i les passions que la desviïn. El cos és fet de matèria i és mortal; l'ànima és d'un altre ordre, espiritual, pura i immortal, i tendeix a voler separar-se del cos. L'amor vertader ha d'aspirar a la Bellesa i al Bé en si.

Aristòtil (384–322 aC)

Aristòtil concep l'ésser humà com un ésser físic i biològic amb diverses formes d'ànima:

• Ànima vegetativa: nutrició, creixement i reproducció.
• Ànima sensitiva: sensibilitat i locomoció.
• Ànima racional: parlar, raonar i distingir el bé i el mal.

Per a Aristòtil, l'ànima és la forma o funció de l'organisme. L'ésser humà és una unitat substancial: l'ànima i el cos no es poden separar totalment en la realitat. La raó permet pensar, jutjar, admirar-se, preguntar i investigar; la raó i el llenguatge són facultats humanes que fan possible la vida social i la recerca de la virtut, la justícia i d'una vida bona.

Època hel·lenística (323–30 aC)

Des de la mort d'Alexandre el Gran fins a la incorporació d'Egipte a l'Imperi Romà (323–30 aC) s'acaba l'època clàssica. Hi desapareix, en gran part, l'estructura social i política de la ciutat-estat; la polis deixa de ser el marc central i l'ésser humà passa a concebre's com un individu aïllat. Es desenvoluparen doctrines per sobreviure en aquest nou context i per buscar la felicitat individual (serenitat d'esperit o ataraxia).

Diògenes de Sínope

Diògenes i el cinisme proposaven tornar l'ésser humà a la seva naturalesa original, adoptant una forma de vida simple i espontània comparable a la dels animals; segons ells, l'home havia perdut aquesta naturalesa.

Epicur (epicureisme)

Epicur i l'epicureisme presenten una antropologia monista i materialista: l'ésser humà és un conjunt d'àtoms (ànima i cos). La recerca del plaer moderat i l'evitació del dolor són el camí cap a la felicitat.

Estoïcisme

El estoïcisme, iniciat per Zenó de Citió i difós a l'Imperi Romà per Sèneca, Epictet i Marc Aureli, concep l'ésser humà com a part del cosmos amb el qual ha de viure en harmonia. Tot està governat per una providència o racionalitat universal; el coneixement d'aquest vincle i la submissió a aquest ordre porten a la virtut, la llibertat interior i la felicitat.

Concepció cristiana de l'ésser humà

El cristianisme ha influït profundament en la concepció de l'ésser humà en el món occidental a través de la predicació de Jesús de Natzaret, que proclama l'amor de Déu per a tota la humanitat. És la primera religió universalista d'Occident i sosté diverses idees fonamentals:

1. Tots els éssers humans tenen la mateixa dignitat.
2. L'ésser humà és creat, racional i lliure (pot acceptar o rebutjar la fe en Déu).
3. La vida humana té un sentit transcendent: la vida terrenal és preparació per a la trobada amb Déu en l'eternitat; l'ésser humà ha de ser salvat.