Coneixement Plató i Hume

PARAULES(Hume)

Contigüitat: que estan junts ens l'espai, que un té lloc al costat de l'altre

Impressions: Alló que es presenta de forma immediata a la ments 

Percepcioms: allò que estar present a la ment ja sigui una impressió o una idea 

Essència: allò que fa que una cosa sigui el que és.

Demostrar: justificar a priori

allò que es posible: allò que no resulta contradictori suposar que es dóna

“qualitats sensibles”: les propietats que es poden percebre amb els sentits “la raó”: capacitat de pensar, de relacionar idees.

«substància»  «simplicitat»«humanitat» «raó»  «poders pels quals actuen els cossos»«qualitats sensibles» 

PARAULES(Kant)

Màxima: prinicipi subjectiu de l'acció

Sense contradicció: sense que hi hagin presents aspectes incompatibles, que seria impossible que es donessin junts en la realitat.

Imperatiu catagòric: un principi que diu com cal comportar-se no per tal d'obtenir alguna altra cosa a canvi, sinó necessàriament, independenment de voler obtenir qualsevol altre fi.

Llei pràctica universal: una regla que diu com ens hem de comportar i que té validesa en tota circumstància i per a qualsevol agent 

Deures envers nalotrs mateixos:  aquelles obligacions morals que s'han de complir sempre

estar d'acord amb ella mateixa: ser consistent, no conradir-se.

Hume

Empirisme radical: coneixment només ve de la experiència; Percepcions(procedeixen de la experiència)Segons la seva força:Impresions(sensació, reflexió) idees(memoria,imaginació, Composició(simples, complexes)

Coneixement: venen dels sentits, si no ens ho donen els sentits es ficció.

Demsotració validesa: demostrar que té una impressió, si no ho fa es falsa.

Principi de la copia:Totes idees provenen de les impresions

Criteri de veritat:Quan les idees de una preposició remeten a una impressió, són verdaderes

Principi d'associació d'idees: Llei semblança, contigüitat, causa efecte.

Classes coneixement:Relacions d'idees(no coneixement), Qüestió de fet(si coneixement) i el nostre coneixement deriva del costum

Prinncipi causalitat:Entre la causa-efecte existeix una connexió, pero no te impressió per tant es falsa.

CRÍTIQUES

A la substància:és una idea falsa ja que on tenim impressió. Varies idees simples unides per a la imaginació

Conceptes metafísics: Jo: no hi ha impressió de jo, nomes dels actes mentals. Déu:No tenim impressió, es la causa del món i del jo, i el principi de causalitat es invàlid. Món:Prinicpi de causalitat qüestionat, tenim impresions de les coses pero no de la substància. Escepticisme: No podem estar segurs de res, nomes de les impresions(insufucients). . . . Constrància i cohernència, afirmar creences propies i existència de món.

PENSAMENT MORAL  educar,utilitat,plaer

En contra racionalsime moral de l'èopca(la raó no pot ser pràctica), la raó no pot tindre un judici sobre què es el be i que és el mal.

Teoria motivista moral: el motor son els sentiments/emocions... La raó es raó de motjans: camí cap al fi, no diu si bo/dolent...Homes volen vida agradable

Kant

IMPERATIUS:

La necesitat de la voluntat, que aquesta estigui en consonància amb la raó, i que quan la voluntat i la Raó exerceixen el pensament racional d'alguna norma, la voluntat tingui

la capacitat de dur-la aterme.

Saber quina llei he de seguir per actuar de forma moral, igual que saber la llei de la gravetat, la voluntat posibilita que actuem d'acord aquestes lleis, les quals són consegudes per la raó objectiva, doncs igual que la física, venen d'una realitat ja feta.

tot i que la raó té aquesta capacitat, les accions no sempre són objectivament necessàries, o no obeeixen a la nostra voluntat, és a dir, els nostres actes no son conforme a les lleis, per això necessitem d’un mandat imperatiu.

l’experiència ens diu el que hi ha, la realitat que ens ve donada, però només la raó pot dir-nos el que hi ha d’haver.

l’imperatiu és un deure estricte i absolutament racional, no ha de ser ni quelcom agradable ni desagradables sinó per deure. 

la voluntat doncs ens empeny a dur a terme l’imperatiu, no ens ha de despertar cap tipus de sensació.

HI HA DOS TIPUS D’IMPERATIUS, L’HIPOTÈTIC I EL CATEGÒRIC:

ipotètic: son particulars i contingents. Representa una acció com a mitjà per aconseguir algo. Ens diu que l’acció és bona per algun propòsit que vulguem realitzar. (condicionats, hipotètics / si vols x has de fer y)habilitat

Els imperatius de la prudència o pragmàtic aquells que ens poden conduir a la felicitat, també són medis però allò que volem arribar no son tan concrets com els d’habilitat, sinó que són abstractes

imperatiu categòric (imperatiu, deure que tothom ha de complir per la seva naturalesa, i categòric perquè és vàlida en totes les situacions), és un imperatiu incondicional. 

es porta a terme per la voluntat i la raó.Acció per si mateixa, sense referència a cap altre fi, són objectivament bones. és una acció necessària per si mateixa. Aquest serà la llei de la moralitat, i com a tal serà incondicionada, objectiva i universal. (és per deure). El deure és fi en si mateix i és únicament pròpi de l’imperatiu categòric.

Exemple demanar diners amics, prometre i no tronar, fer màxima i veure que no volen universal.

L’HOME COM A FI EN SI MATEIX 

recordem que la voluntat és la facultat d’actuar d’acord amb les lleis pràctiques de la raó. Les lleis són:

fÓRMULA DE LA LLEI UNIVERSAL: 

és a dir, que totes les meves accions siguin vàlides d’igual manera per tot el món. Ex: dóna exemple a….

fórmula de la llei de la naturalesa

per aquestes dues fórmules l’important és que la màxima de l’acció moral sigui universal, és a dir vàlida en tot temps i espai. és universal per formar part de la llei de la naturalesa humana.

FÓRMULA DE LA LLEI DEL FI EN SI MATEIX

és a dir, no t’aprofitis dels altres, doncs ells també són un fi en si mateix, doncs tenim dignitat. 

Exemple mentida i assesinat de que algú ve a casa teva amagues pero després ve l'altre i no amagues per a no mentir.

LA BONA VOLUNTAT

quelcom bo únicament pot sorgir d’una bona voluntat (argument conseqüencialista), és a dir una intenció de bona voluntat en l’acció de fer el bé.La bona voluntat ho és en si mateixa i per si mateixa (sense condicions ni determinants). Ha de ser la nostra prioritat (inclòs per sobre de la satisfacció personal), s’han de fer per deure. L'enteniment, la capacitat de jutjar, la decisió o la perseverança són capacitats del nostre caràcter i propietats del temperament, i com a tals poden ser bons i desitjables (bona voluntat) o dolents i nocius (mala voluntat).

La felicitat és una tendència natural de l’ésser humà, i pot derivar en poder, riquesa, honra, salut, benestar, satisfacció, ens poden donar un impuls per la felicitat però moltes vegades també arrogància. Per aquest motiu la bona voluntat ha de rectificar d'acord amb fins universals. Kant afirma que l’autodomini, les emocions, les passions mesurades i la reflexió serena necessiten una bona voluntat. L'autonomia és la capacitat d’elecció a l’hora d’actuar i, la llibertat ens ve donada per la raó i és la garantia oferta per la raó de poder actuar de manera autònoma.

La voluntat és governadora, posseeix valor absolut per ser incondicionada, es generada per la raó pràctica com un bé en si mateixa, mai com a mitjà. 

La felicitat doncs ha de ser pensada en segon terme, es dóna de forma condicionada, és a dir com a conseqüència d’algo. 

Per analitzar la voluntat com a bona en si mateixa, i no per propòsits posteriors, és necessari analitzar el deure com a quelcom essencial al fet moral. 

La raó pràctica genera la voluntat, aquesta ha de ser incodnicionada per poder ser considerada com a moral, per tant la voluntat és un bé en si mateixa, en canvi la felicitat sempre està condicionada, així doncs necessitem una bona voluntat

DEURE

per poder examinar aquesta voluntat bona en si mateixa necessitem estudiar el deure. Crearà una ètica deontològica. Kant ens diu que l’acció genuïnament moral es dona quan fem les coses per deure, per tant allò que motiva les nostres accions no ha de ser la inclinació (plaer, benestar, satisfacció…) sinó el fer per deure. El deure és essencial a la moral. Existeixen 3 deures: per deure / contra el deure / conforme al deureper deure → càlcul que resideix en la voluntat, apartar inclinacions

Moralment, fem per deure, per exemple: conservar la pròpia vida és un deure, no es realitza per deure sinó que és un deure en si mateix, doncs quan pensem en el suïcidi ens pensem com un mitjà i, per tant, com a deure a algo (actues per inclinació/satisfacció). 

Per altre costat, el suïcidi no es pot considerar com una llei universal natural. Viure és un fet però deixa de ser-ho quan et planteges el suïcidi. Només actuaríem per deure si volguéssim la mort, i tot i així conservéssim la vida. Per tant, actuem per deure per reverència a la llei (màxima moral)

El realment moral → quan la voluntat actua sense cap inclinació al plaer, sense voler satisfer l’insaciable jo, actua per deure. Fer el bé per deure, per necessitat, és un càlcul que resideix en la voluntat no en les tendències a…del que es tracta és de que les emocions (positives o negatives) estiguin suspeses per tal de poder qualificar els nostres fets com a morals. Per aquest motiu haurem d’actuar segons les lleis de l’ètica (els imperatius morals)