Decadència i Decrets de Nova Planta al segle XVIII

Decadència

Que havien de conèixer, dominar i redactar amb elegància les llengües de la Cancelleria: el llatí, el català i l'aragonès. Pere el Cerimoniós va reorganitzar la Cancelleria Reial i, entre els escrivans, hi havia Bernat Metge. (Pex: La Crònica de Pere el Cerimoniós i les obres de Bernat Metge)

Decadència Sovint, per designar el període comprès entre els segles XVI i XVIII, s'ha emprat el terme Decadència. En aquesta etapa hi hagué una davallada dels usos més cultes de la llengua, aquesta, però, no perdé la vitalitat. Tot i que la literatura culta és escassa, la literatura popular mantingué més viva i el català continuà sent la llengua parlada de la societat, tret d'una part de les capes altes. Els escriptors renaixentistes posaren de moda el terme Decadència per desqualificar aquest període que els havia precedit i també per la comoditat que suposava l'oposició dels termes Decadència-Renaixença. Però no és un terme encertat.

El segle XVIII i Decrets de Nova Planta

Felip V promulgà els Decrets de Nova Planta, una sèrie de disposicions per les quals s'abolien els drets (Furs, Costums, Usatges, etc.), les institucions i les lleis pròpies dels antics territoris de la Corona d'Aragó i s'hi imposaven les lleis de Castella. El monarca absolutista s'hi va sentir legitimat atribuint-se el dret 'de conquesta i de pacificació' d'aquests territoris. Així podia crear l'ordenament jurídic que ell considerà oportú i vèncer la rebel·lió i resistència a les tropes reials, tal com deia al decret de Mall i Eivissa. Els decrets es promulgaren l'any 1707 al País Valencià, el 1715 a les Illes (Eivissa i Mallorca) i el 1716 al Principat, tots amb els mateixos efectes nefastos per a la llengua, la cultura i les institucions catalanes ja que el seu objectiu era imposar la unificació cultural i lingüística, implantar el centralisme administratiu a tot Espanya i derogar el sistema de govern fins aleshores existent. D'aquesta manera es prohibí i es perseguí l'ús del català en tots els àmbits públics i desaparegué l'administració de justícia i el règim municipal i local. Al Regne de Mallorca, el Decret de Nova Planta ensorrà definitivament el sistema institucional anterior. L'antic virrei fou reemplaçat pel Capità General, que passà a ser la màxima autoritat política i militar de l'illa; el Gran i General Consell fou dissolt i les seves competències passaren a la Reial Audiència. Es derogaren les disposicions d'estrangeria i Mallorca va donar cabuda a un nombre elevat de funcionaris no mallorquins que intensificaren la castellanització de la justícia seguint unes instruccions precises. Altra conseqüència va ser el tancament de totes les universitats i la creació d'una de nova a Cervera on s'ensenyava en llatí i castellà. El 1760 els diputats de l'antiga Corona d'Aragó presentaren a les corts de Castella un document en el qual es valorava la imposició dels Decrets de Nova Planta com a un fracàs i es reclamava el restabliment del règim jurídic anterior. A més demanaven que els càrrecs de l'administració de justícia fossin ocupats per gent catalana, ja que els documents anteriors als decrets havien estat escrits en català i els funcionaris castellans no els entenien. També es demanava l'ús del català a l'església perquè el poble entengués millor. La resposta a aquestes demandes va ser negativa. Carles III signà diverses cèdules reials: el 1768 prohibí l'ensenyament del català i en català a les escoles primàries; el 1772 ordenà que les cases de comerç duguessin els comptes en castellà, i el 1799 prohibí les representacions teatrals que no fossin en castellà.