Deformació de les roques, plecs i falles: Geologia externa

Deformació de les roques

7. Deformació de les roques

El desplaçament de les plaques i els moviments de la litosfera formen estructures degut a forces tectòniques que les estiren o comprimeixen. Els estrats rocosos, com a conseqüència, es deformen i originen estructures diferents a les que tenien abans. Es produeixen plecs, falles i diàclasis.

7.1 Trencament de les roques, falles i diàclasis

Les falles són fractures produïdes en roques dures i rígides amb desplaçaments de blocs. Poden donar lloc a terratrèmols. Tenim dos tipus de falles:

• Falla normal: una de les dues parts de la falla s'enfonsa per distensió (estirament)
  1. Imaginem un tros de litosfera amb diferents estrats rocosos.
  2. Suposem que està afectada per forces d'estirament (distensió).
  3. Al ser roques rígides, moltes vegades no poden seguir el desplaçament i s'originen fractures o falles, enfonsant-se un tros com a conseqüència.
• Falla inversa: s'originen per compressió o xoc per forces que estan empenyent una de les dues parts, fent que una puji damunt de l'altra.
  1. Igual que abans, suposem que tenim un conjunt d'estrats rocosos de la litosfera.
  2. Suposem que estan afectats per una força de compressió que els empeny.
  3. Igual que abans, al ser roques rígides, moltes vegades no es poden moure provocant fractures i que els estrats més propers a la força pugin damunt dels altres.

7.1.1 Parts d'una falla

• Llavi elevat: és el bloc superior.
• Llavi enfonsat: és la diferència d'altura que hi ha entre un bloc i l'altre.
• Salt de falla: és la superfície on es produeix el desplaçament.
• Pla de falla: són irregularitats que es produeixen en el pla de la falla per la fricció dels dos blocs.
• Diàclasis: fractures sense desplaçament.

7.2 Els plecs

Són ondulacions de les roques estratificades que es produeixen quan les forces tectòniques deformen els estrats sense trencar-los. La diferència amb les falles és que aquí no hi ha fractura. Es necessiten milions d'anys per a formar un plec; les muntanyes i les serralades són, en realitat, acumulacions de plecs.

7.2.1 Parts d'un plec

Són els punts de màxima corbatura d'un estrat:

• Xarnera: és una línia imaginària que uneix els punts de màxima corbatura dels estrats.
• Pla axial: és un pla imaginari que divideix el plec en dues parts i passa per totes les xarneres dels estrats del plec.
• Eix: és la línia d'intersecció del terreny amb el pla axial.
• Nucli: és la part més interna del plec.

Les parts laterals d'un plec són conegudes com a flancs. Si tenim més d'un plec:

• Anticlinals: són les parts més altes d'un plec, sempre que no actuï l'erosió.
• Sinclinals: són les parts més baixes d'un plec, sempre que no actuï l'erosió.

Geologia externa

8. Geologia externa: canvis en el paisatge amb el temps

Tots els paisatges que veiem al nostre voltant són creats i modelats per l'aigua, el vent i els éssers vius; aquests elements reben el nom d'agents geològics externs. L'erosió o meteorització, el transport, la sedimentació i la formació de roques sedimentàries constitueixen els processos geològics externs i són els responsables del modelatge del relleu.

• Erosió/meteorització: és el trencament de les roques degut a l'acció dels agents externs (pluja, vent).
• Transport: és el transport de les partícules i dels sediments trencats per agents externs, principalment l'aigua, el vent i els rius.
• Sedimentació: és la deposició de sediments en la conca de sedimentació on acaba el transport.
• Formació de roques sedimentàries: és la formació de roques a partir dels sediments.

El transport: el transport de materials el realitzen els diferents agents externs (vent, aigua, gel) i sempre amb la presència de la gravetat. Cada agent selecciona els materials que transporta: les partícules més menudes, l'aigua pot transportar materials més grans i el gel pot transportar fins i tot roques en les glaceres. El transport més important és el dels rius, on podem distingir tres tipus de transport:

• Suspensió: és el transport de les partícules més fines, com les argiles, que viatgen en el riu sense tocar el fons, en suspensió en l'aigua.
• Saltacions: és el transport de partícules més grans, com les sorres, que viatgen donant salts en l'aigua, de vegades en el fons i altres quasi en la superfície.
• Rodament: és el transport de les pedres i materials més grans que no abandonen mai el fons del riu i avancen moguts per la corrent rodolant pel fons.

Transport llarg o curt? La millor forma de conèixer si un material ha tingut un transport llarg o curt és observar el seu entorn i la seva morfologia. Si trobem materials angulosos, el transport haurà sigut curt; per contra, si trobem materials no angulosos i més arrodonits, el transport serà llarg, ja que aquest tendeix a arrodonir les formes.

Sedimentació: és el procés de deposició dels materials transportats i meteoritzats. Així acaba el transport i els materials es depositen i s'acumulen en la conca de sedimentació. Les conques de sedimentació són diferents depenent de l'ambient sedimentari en el que es troben; podem distingir-ne tres:

• Ambients sedimentaris:
  • Continentals: engloben quatre tipus diferents: glaceres (de alta muntanya), deserts, rius i llacs. Tots situats dins del continent.
  • Transició: situats en la transició continent-oceà i engloben estuaris, deltes, platges, albuferes i radials.
  • Marins: situats dins del mar i oceans i engloben els esculls i els sediments de la plataforma continental, talús continental i fons oceànic.

8.1 Factors que condicionen el relleu

Són els tres que tenim apuntats a baix:

• Clima: com vam veure en la meteorització, té influència en aquesta i, per tant, també en els relleus que hi ha.
• Naturalesa de les roques: és la duresa i resistència de les roques al trencament.
• Estructura dels estrats: és la seva disposició a la terra, més o menys favorable per al trencament.

8.2 Energia que mou els processos externs

L'energia emesa pel Sol en forma de radiació solar posa en moviment l'atmosfera i origina els núvols, la pluja, la neu i el vent. El desequilibri tèrmic que origina el Sol al planeta és el causant del moviment de l'aigua i també del que s'anomena cicle de l'aigua, responsable de l'origen de quasi tots els processos geològics externs.

9. Aigües veloces i turbulentes: aigües salvatges i torrents

Les aigües provinents de la pluja i del desglaç que cauen per l'efecte de la gravetat per pendents de terrenys desproveïts de vegetació s'anomenen aigües salvatges o torrents. Si aquestes aigües baixen de forma regular per un terreny de materials tous o poc cohesionats, s'origina un barranc. Aquest tipus d'erosió és molt efectiu en climes mediterranis, subdesèrtics i àrids perquè no hi ha vegetació que freni l'aigua i aquesta desfà el terreny.

Parts d'un torrent

• Conca de recepció: és la zona on comença el torrent i és on van a parar les aigües de la pluja i els materials que aquestes meteoritzen.
• Con de dejecció: zona on acaba el torrent i on s'acumulen tots els materials que arrossega baixant.

10. Els rius

• Zones altes del riu: estan situades a les muntanyes i els rius excaven en elles valls en forma de V, originant ràpids i salts d'aigua, tenint les seves aigües una certa turbulència.
• Zones mitges del riu: en aquestes zones, el riu es fa més ample, augmenta el seu cabal i la velocitat de l'aigua disminueix.
• Zones baixes del riu: estan situades prop de la desembocadura, el riu encara es fa més ample i s'originen meandres, que són corbes que fa el riu en el seu recorregut. Aquestes zones són d'una gran fertilitat.

Estructures del riu

• Deltes: els sediments que arrossega el riu es depositen a la costa, fent-la més gran a la desembocadura del riu. També són zones de gran fertilitat.
• Estuaris: els sediments que arrossega el riu no es depositen a la costa i són arrossegats per corrents marines que se'ls emporten mar endins. Per tant, la línia de costa no es fa més gran i inclús el mar entra una mica dins d'aquesta.

11. Rius de gel: les glaceres

Aquesta s'acumula a les parts més elevades donant lloc a concentracions de neu i gel i, al baixar, poden originar autèntics rius de gel. Les glaceres són les principals responsables de l'erosió en aquestes zones. La fricció del gel trenca les muntanyes per on es desplaça la glacera; aquest tipus de meteorització s'anomena abrasió i forma valls en forma de U. Tots els materials que es depositen a la glacera, arrencats del sòl i de les parets de les muntanyes, són transportats pel gel fins a acumular-se al final de la glacera en una zona anomenada morena. Les roques acumulades a la morena són conegudes com a tillites glacials. Quan una glacera acaba al mar, es trenca formant trossos de gel anomenats icebergs. El lent desplaçament de la glacera origina fractures en ella anomenades clivelles.