Desamortitzacions a Espanya: Mendizábal i Madoz (resum)

Introducció: La Propietat de la Terra a l'Antic Règim

La situació de la propietat de la terra a l'Antic Règim es caracteritzava per una societat estamental. Els estaments privilegiats (noblesa i Església) tenien la majoria de les possessions i els béns vinculats, és a dir, que no es podien traspassar ni vendre. El motiu principal d'aquesta vinculació era assegurar la pervivència econòmica dels estaments al llarg del temps.

Existien diferents tipus de terres vinculades:

• Mayorazgos: Pertanyien a la noblesa.
• Mans mortes: Pertanyien a l'Església.
• Béns de propis: Pertanyien als ajuntaments o municipis.

Què és la Desamortització?

La desamortització consisteix en un conjunt de mesures legislatives destinades a desvincular i/o expropiar les propietats vinculades, posant-les a la venda com una mercaderia més al mercat lliure.

Els objectius principals de les desamortitzacions eren:

• Fer les terres accessibles per als camperols i activar-les econòmicament (tot i que aquest objectiu no sempre es va complir).
• Acabar amb la societat estamental i les seves estructures econòmiques.
• Aconseguir recursos per subvencionar el deute públic de l'Estat.

Antecedents de les Desamortitzacions

Abans de les grans desamortitzacions del segle XIX, ja hi va haver intents o mesures prèvies per desvincular béns:

• Manuel de Godoy
• Josep I (Estatut de Baiona)
• Corts de Cadis
• Trienni Liberal

La Desamortització de Mendizábal (1837)

Aquesta desamortització es va dur a terme durant el govern progressista de la regència de Maria Cristina.

Mesures Clau

La mesura principal va ser la incautació dels béns de l'Església. L'objectiu era aconseguir recursos financers urgents per finançar la Primera Guerra Carlina. Les propietats incautades es van posar a la venda en subhasta pública, i es podien pagar amb metàl·lic o amb títols de deute públic.

Implementació i Vigor

La seva aplicació va patir interrupcions. La pressió de la noblesa va obligar inicialment a destituir Mendizábal. Després de l'Alçament de San Ildefonso, la desamortització es va tornar a instaurar. No obstant això, durant el regnat d'Isabel II, el Concordat amb la Santa Seu (1851) va obligar a aturar-la de nou i, en part, a retornar o compensar béns.

La Desamortització de Madoz (1855)

Coneguda com la "Desamortització General", es va produir durant el Bienni Progressista (1854-1856) del regnat d'Isabel II. Dues mesures legislatives importants d'aquest període van ser la Llei de Ferrocarrils i aquesta desamortització.

Mesures Clau

Amb la Llei de Desamortització General de 1855, es van expropiar els béns que encara no havien estat desamortitzats o que havien estat retornats. Això incloïa béns de l'Estat, de l'Església (els que quedaven), de les ordres militars, de les confraries, però sobretot, els béns de propis i comunals dels ajuntaments.

Objectiu i Pagament

L'objectiu principal era aconseguir recursos per a l'Hisenda Pública i, de manera destacada, finançar la construcció de la xarxa ferroviària espanyola. A diferència de la de Mendizábal, en aquesta desamortització només s'acceptava el pagament en metàl·lic.

Conseqüències de les Desamortitzacions

Les desamortitzacions van tenir conseqüències profundes per a la societat i l'economia espanyola:

• Consolidació del Liberalisme Econòmic: Van eliminar les estructures de propietat de l'Antic Règim i van consolidar la propietat privada lliure.
• Reforma Agrària Incompleta o Mal Feta: Un dels objectius era que els camperols poguessin accedir a la terra, però en la pràctica, la majoria no es podien permetre comprar-les. Les terres van ser adquirides principalment per la burgesia (terratinents) i, en menor mesura, per la noblesa que va poder comprar. Això va portar a la consolidació o creació de grans latifundis. Molts camperols van perdre l'accés als béns comunals i es van convertir en jornalers, subjectes a un contracte laboral amb els nous propietaris, sovint controlats pels cacics locals.