L'ètica d'Aristòtil: La recerca de la felicitat i la virtut

L'ètica d'Aristòtil: La recerca de la felicitat

Aristòtil considera que l'home no és una excepció entre els éssers naturals. Ara bé, l'activitat que definim com a clau del bé últim de l'home ha de ser una activitat que permeti ser feta contínuament. En la seva reflexió sobre quina podria ser la funció més pròpia de l'ésser humà, Aristòtil ens recorda que tots tenim una missió que complir en la pròpia comunitat, i el nostre deure moral no és altre que fer el bé en el nostre paper dins d'ella; per la qual cosa, cal que cadascú adquireixi les virtuts corresponents a les funcions socials.

La funció pròpia de l'ésser humà

El filòsof es pregunta si, a més de les funcions pròpies del treballador, de l'amic, de la mare o de l'artista, no hi haurà també una funció pròpia de l'ésser humà com a tal. La seva resposta és clara: la felicitat més perfecta per a l'ésser humà resideix en l'exercici de la intel·ligència teòrica, és a dir, en la comprensió dels coneixements.

En efecte, es tracta d'una activitat que provoca plaer, que es vol per si sola, la satisfacció de la qual es troba en la pròpia realització de l'activitat i que es pot dur a terme contínuament.

L'enteniment pràctic i la felicitat

De tota manera, Aristòtil admet que no és l'únic camí per arribar a la felicitat, sinó que s'hi pot accedir mitjançant l'exercici de l'enteniment pràctic, que consisteix a:

• Dominar les passions.
• Aconseguir una reacció amable i satisfactòria amb el món natural i social en què estem integrats.

Conclusió: L'ètica eudemonista

En resum, l'ètica aristotèlica afirma que la moral existeix perquè els éssers humans busquen inevitablement la felicitat i, per arribar a aquest objectiu, han de tenir orientacions morals. A més, ens proporciona criteris racionals per investigar quin tipus de comportament, quines virtuts i quin caràcter moral és l'adequat per a aquesta finalitat.

D'aquesta manera, va entendre la vida moral com una manera d'autorealització. Per això diem que l'ètica aristotèlica pertany al grup de les ètiques eudemonistes, diferenciant-se d'altres ètiques que també tenen la felicitat com a finalitat de la vida humana, però entenent aquesta com a plaer (hedoné). El plaer se sol entendre com una satisfacció de tipus sensible, mentre que l'autorealització pot comportar accions que no produeixen plaer immediat.