Filosofia de Descartes: Conceptes Clau

Arguments de l'Existència de Déu

Argument de la Causalitat Aplicada al Jo

Si jo em considero a mi mateix, em descobreixo finit i imperfecte (perquè dubto). Sóc conscient de la meva imperfecció, aleshores, qui ha estat la meva causa? No puc ser jo perquè, aleshores, m'hauria fet com les meves idees innates (perfecte, infinit, etc.). Així doncs, és evident que no m'he creat a mi mateix, sinó que he estat creat per aquell ésser que posseeix les perfeccions que jo conec de manera innata; he estat creat per Déu.

Argument Ontològic

Es compara Déu amb un teorema matemàtic. Si analitzem la idea de triangle, ens adonem que en aquesta idea hi ha implícit que la suma dels seus angles ha de ser igual a 180º. Aleshores, si analitzem la idea de Déu, ens adonem que en ella hi va implícita la seva existència necessària, ja que la idea de Déu remet a la idea de perfecció i la no-existència seria una limitació a aquesta perfecció. És més perfecte l'existència que la no-existència, per tant, com que la idea de perfecció s'identifica amb Déu, Déu existeix. Déu no es pot pensar sinó com a existent (de la mateixa manera que no podem pensar un triangle que la suma dels seus angles no faci 180º, o una muntanya sense la seva falda). Aquesta prova és una variant de l'Argument ontològic de Sant Anselm.

El Món i la Substància

Món

Res extensa, substància que es caracteritza per la seva extensió. Del món només en podem deduir l'existència en sentit mecanicista; no podem parlar de qualitats secundàries (com el color, la forma, etc.) perquè són confuses.

Substància

Una realitat que existeix de tal manera que no precisa de cap altra per existir. Literalment, aquesta definició és només aplicable a Déu, ja que els éssers finits, pel fet d'haver estat creats i ser conservats per aquest, precisen de Déu. Descartes s'adona d'aquest problema, però vol mantenir la definició respecte al món i respecte a la ment, perquè vol subratllar la independència mútua del jo i del món extern.

La Glàndula Pineal i els Tipus de Substància

Glàndula Pineal

Òrgan humà encarregat de connectar la res extensa (el cos) amb la res cogitans (el jo, l'ànima). Descartes havia de solucionar el tema de la connexió de les dues substàncies en el cas de l'ésser humà i va postular l'existència d'aquesta glàndula que permetia explicar la relació entre l'ànima i el cos.

Substància Material

Demostrar l'existència de les coses del món exterior confirma tenir sensacions que provenen dels objectes exteriors a mi, donant a pensar que són productes de la meva imaginació. Déu estaria enganyant si permetés que creguéssim equivocadament que els objectes materials fossin reals mentre que no existissin.

Substància Pensant

Veritat o certesa. El dubte metòdic el condueix a aquesta realitat.

Substància Infinita

Déu. Causa de tots els éssers, substància immutable, eterna i garantia de veracitat.

Substància Extensa

Coses materials. L'atribut fonamental és l'extensió (figura, posició i moviment).

Substància Divina

Necessitat de demostrar que un geni maligne que ens diu que 2 + 2 són 6 no existeix. Hipòtesi que afirma que podria ser la meva raó al no raonar bé, i així no es pot saber res.

Tipus d'Idees

• Innates: Provenen de la pròpia ment (Déu, infinit).
• Adventícies: Venen de fora, experiència externa (cavall).
• Fictícies: Es creen a la nostra ment (sirena, monstres).

Aristòtil

Aristòtil és realista: no hi ha dos mons separats, un de sensible i un altre d'intel·ligible, sinó un únic món, format per objectes individuals: les substàncies. Qualsevol substància és un compost hilemòrfic; un combinat de matèria i forma. La forma és la idea platònica unida a la matèria a la qual configura. Les formes són universals, i la lògica s'encarrega d'estudiar les seves relacions. (Causa material -elements-, formal -trets-, eficient -estímul- i final -objectiu-).