Filosofia de Descartes: Racionalisme, Mètode i Coneixement

El Racionalisme de Descartes: Mètode i Conceptes Clau

El racionalisme és una filosofia que defensa l'autosuficiència de la raó com a font del coneixement.

Escepticisme

Moviment filosòfic que consisteix a pensar que, en cas que existeixi una veritat, el coneixement d’aquesta no és possible.

El Mètode Cartesià: Camí cap a la Veritat

El mètode cartesià està inspirat en la metodologia científica del moment; per això, ha de ser universal, vàlid per arribar al coneixement de la veritat i basat en la raó. Es tracta de reflexionar a partir de veritats evidents, de forma ordenada, una veritat rere l'altra (pas a pas), de forma deductiva. Per dur-lo a la pràctica, necessitem partir d’unes regles (quatre) que caldrà aplicar de manera activa en la investigació de la veritat:

• Regla de l’evidència: No acceptarem com a veritable una cosa que no se’ns presenti de forma clara i distinta en la nostra ment.
• Regla de l’anàlisi: Hem de dividir els problemes complexos en tantes parts com sigui possible per poder-los solucionar.
• Regla de la síntesi: Implica ordenar els nostres pensaments, distingint les qüestions simples de les més complexes, i recolzar-nos en les solucions dels problemes simples per a resoldre els més complexos.
• Regla de l’enumeració: S’han de fer tantes enumeracions completes i revisions generals com calgui per evitar equivocacions.

El Dubte Metòdic: Fonament de la Filosofia Cartesiana

El dubte metòdic és la postura inicial de la filosofia cartesiana. Descartes pretén fonamentar el coneixement; per això, hem de qüestionar els coneixements rebuts. S'han de tenir en compte els arguments dels escèptics si el que volem és acabar amb l’escepticisme. Per aquesta raó, el mètode consisteix a no donar res com a vàlid mentre puguem posar-ho en dubte. En l’extrem d’aquesta posició, Descartes arriba al dubte hiperbòlic (dubtem de tot, fins i tot de les veritats matemàtiques).

• Dubte universal: S'aplica a tot coneixement del qual la raó pot dubtar.
• Dubte teòric: Ja que no s'estén a la vida pràctica i moral.
• Dubte provisional: Proposa examinar els coneixements que tenim per avaluar-ne la veritat, però no per substituir-los.

Dubte dels Sentits

És possible dubtar dels sentits, ja que sovint ens enganyen i, per tant, no hi ha res que sigui com ells ens ho fan imaginar. Això ens fa dubtar de la confiança que mereix el coneixement sensible.

Confusió Somni/Vigília

No podem distingir el somni de la vigília; no podem dir si estem desperts o somiem que estem desperts. Això posa en dubte l'existència dels cossos físics. Si la vida és un somni, no podem estar segurs del que veiem.

El Jo: La Primera Veritat (Res Cogitans)

El jo és la substància pensant (res cogitans). És la subjectivitat, la identitat personal, la consciència en sentit modern. Descartes diu que és la primera veritat que descobrim dins de l’ordre del coneixement: puc dubtar de tot, però la mateixa acció de dubtar em mostra el meu ésser. Dubto, penso i per tant, sóc: cogito ergo sum.

Les Idees Cartesianes

Les idees són conceptes, representacions mentals i, segons Descartes, n'hi ha de tres classes:

• Adventícies: Provenen de l’experiència.
• Factícies: Les construïm nosaltres combinant altres idees.
• Innates: El pensament les posseeix per ell mateix.

Criteri d’Evidència i l'Existència de Déu

El criteri d’evidència és la norma per la qual es regeix el coneixement. En un primer moment, Descartes ens dirà que el criteri de veritat serà guiar-se per l’evidència: tot allò que percebi de forma clara i distinta serà veritat. En un segon moment, l’aplicació del mètode el condueix a demostrar l’existència de Déu com a ésser dotat de totes les perfeccions. Entre aquestes perfeccions hi ha la veracitat; per això, Déu es converteix en criteri d’evidència (Déu, que m’ha creat racional, no pot ser que m’enganyi quan faig un ús adequat de la raó).

Déu: La Res Infinita

Déu és la res infinita, la substància més important. Tot i que en l’ordre del coneixement (ordo cognoscendi) la descobreixo en segon lloc, en l’ordre de les essències (ordo essendi) és la creadora de les altres dues (jo i el món).

Argument de la Infinitud

Entre les idees innates hi ha la idea de Déu (idea d'infinit), i aquesta idea precisa una causa adequada a la seva magnitud. No la puc haver causat jo, perquè sóc finit i limitat; així doncs, la idea d’infinit només la pot haver causat una substància infinita, que és Déu. Déu existeix com a causa de la idea d’infinit que hi ha a la meva ment.