Filosofia Presocràtica: L'Arkhé, Tales, Heràclit i Parmènides

Escola Jònica o Milèsia: La Cerca de l'Arkhé

La primera escola de la filosofia de la qual es parla és la Jònica, situada a Jònia, que és la costa de Turquia. La capital era Milet i per això també es coneix com a escola Milèsia. Aquesta primera escola es va desenvolupar a les colònies. Es considera que els Jònics van ser els primers filòsofs de la Grècia antiga.

Tales de Milet i el Monisme de l'Aigua

El primer va ser Tales de Milet. Era un gran savi, una figura llegendària, un dels primers filòsofs i matemàtics. Tales, com tota l’escola Milèsia, buscava l’ ARKHÉ, és a dir, el principi. D’aquí surten les paraules arcaic, arqueologia, etc. El principi pot ser fonament o començament. Ells tenien aquest principi com a fonament de la PHYSIS (naturalesa). Buscaven el fonament de la naturalesa. Per PHYSIS entenien una cosa viva, i es preguntaven si tot estava unificat.

Tales va concloure que el principi de la naturalesa és l’aigua. On hi ha aigua hi ha vida i on no n'hi ha, hi ha la desolació i la no-vida. El pensament de Tales es qualifica de monisme, que significa una sola tendència o filosofia. La seva és una visió del món basada en una sola tendència, en un sol ARKHÉ. Arribar al monisme de la natura és abstracte, ja que hi ha pedres, gats, insectes, conills... Aleshores, la idea és molt atrevida: dir que tot això és una sola cosa, que totes provenen de l’aigua, que la seva vida prové de l’aigua. La pluralitat de les coses es redueix en una sola. És molt abstracte.

La manera de pensar de Tales és racional. Busca l'explicació del que passa, què hi ha darrere, quina és l’existència de les coses (que per a ells és l’aigua). Explica la naturalesa per ella mateixa, per una cosa interior. Tales té una visió racional, tot i que sigui molt simple i arcaica, però així marca el camí que posteriorment es farà.

Altres Filòsofs de l'Escola Jònica

Altres filòsofs de l’escola Jònica van ser:

• Anaximandre
• Anaxímenes

Anaximandre va proposar com a ARKHÉ un principi material anomenat APEIRON: una substància material indeterminada (per exemple, el fang). Veia la naturalesa com una substància molt indeterminada.

Anaxímenes deia que l’ARKHÉ era l’aire.

Els Elements de la Química Antiga

La química antiga es basarà en aquests elements:

• L’aigua – Tales
• L’aire – Anaxímenes
• La terra – Anaximandre (Nota: En el text original s'atribueix la terra a Anaximandre, tot i que el seu concepte era l'Àpeiron, la substància indeterminada.)

Els Pitagòrics: Dualisme, Ànima i el Número

L’altra escola és la dels Pitagòrics, que estava a Sicília. Es diuen així perquè el seu cap era Pitàgores. Eren una secta religiosa, ja que la seva religió era diferent de la religió tradicional grega. Eren molt mal vistos i van matar molts d'ells. Els altres es van escampar per Grècia i la seva influència es va fer notar. Pitàgores es va morir. La seva religió tenia moltes influències orientals i eren una secta partidària de l’ ASCETISME.

L'Ascetisme i el Domini de l'Esperit

L'ascetisme consisteix en la pràctica de coses que al principi són desagradables, amb la idea de dominar el cos i fer que l’esperit sigui el que controli, i no el cos. Al cristianisme també hi havia pràctiques d’aquestes, però poca gent les segueix. Es tracta de privar-se de coses bàsiques perquè l’esperit domini i guanyi un ideal. És religiós, però no únicament.

Idees Fonamentals dels Pitagòrics

1. La Idea de l'Ànima Immortal

La idea fonamental és la de l’ànima, entesa com una cosa immortal, com un esperit que habita en les persones. Creien en la reencarnació. Segons els grecs, no hi havia vida després de la mort. Els pitagòrics aporten la idea de l’ànima immortal, que tindrà tradició en el cristianisme.

2. El Dualisme

Una altra idea bàsica és el dualisme, que és la creença que hi ha dos principis, no un com creien els Jònics. Quan n'hi ha dos, un és el bé i l’altre és el mal. Totes les coses les anaven classificant segons aquests dos principis. Una dualitat important és la de cos i ànima:

• Cos: És la part material (el que veiem, sentim, toquem, olorem...). Està associat al MAL.
• Ànima: És la part espiritual. Està associada al BÉ.

La pràctica de l’ASCETISME es justifica per això. Una altra dualitat és la de sentit i raó. Els sentits corresponen al cos, per tant, a la part dolenta. En canvi, la raó és una cosa espiritual, una activitat de l’ànima, i estarà al costat de les coses bones. Per això, els Pitagòrics seran racionalistes, un corrent que deixarà marcada la filosofia clàssica.

3. El Número com a Arkhé

Per als pitagòrics, l’ARKHÉ és el número. Diuen que el més important de les coses és l’estructura abstracta, no el que es veu, sinó el que hi ha a l’interior. A través dels números expressem el que està bé o malament. Importa l’estructura, no la materialitat. Unint la raó i el número es dona la seva afició per les matemàtiques.

Les matemàtiques eren com una mena de purificació de l’esperit i l’ànima, perquè a través de les mates es podia conèixer la realitat de les coses. Els pitagòrics van ser els primers a aplicar les matemàtiques a l’estudi de la naturalesa i, en concret, de la part teòrica de la música.

Música i Harmonia

Els pitagòrics van estudiar la relació entre la longitud d’una corda i la nota que dóna. Ells van estudiar l’escala musical i els intervals, un sistema que va estar en vigor fins al segle XVII. A la música li donaven importància perquè el producte de la música era l’harmonia: l'estudi de les notes que sonen bé. L’harmonia és un producte de les matemàtiques. Hi ha una relació entre dues notes perquè sonin bé. Aquesta harmonia la trobem a tot arreu, no només a la música, sinó a qualsevol lloc on hi hagi relacions matemàtiques.

Heràclit: El Canvi Constant (Panta Rei) i el Logos

Heràclit escrivia en prosa, però és considerat un dels grans poetes de la filosofia. Es conserven pocs fragments de la seva obra. Alguns fragments són tan curts que només tenen dues paraules.

Panta Rei: Tot Flueix

PANTA REI és el fragment més famós. Vol dir que tot flueix, canvia, es transforma. Un altre fragment seu diu que no ens podem banyar més de dues vegades al mateix riu. Compara la realitat amb les aigües d’un riu, que constantment van fluint. Aquesta és la visió: tot va fluid, la realitat és com l’aigua en un riu, tot està en un continu canvi i moviment.

“Aquest món, el mateix per a tots, no l’ha fet cap Déu ni cap Home sinó que ha estat, és i serà un foc sempre etern que s’encén segons una mesura i s’apaga segons una mesura”.

El Logos i el Foc

La paraula grega per a món és KOSMOS i es refereix a la totalitat. Una altra paraula important és LOGOS, que trobem en Heràclit i que en la filosofia hel·lenística serà la gran paraula.

LOGOS significa: paraula, discurs, raó. Un discurs segons un logos és un discurs raonat. El terme va agafar més sentit fins a significar la raó universal, és a dir, la llei de la naturalesa.

El foc fa dues coses: crear i destruir. Com a imatge poètica, el foc significa:

• Vida: Mentre un està viu té foc (temperatura al cos); si està mort, el perd.
• Vitalitat: El foc és llum i calor.
• Creació i destrucció.

Això és el que és el logos, el foc, la llei natural. Heràclit parla del KOSMOS, la totalitat de l’univers. Aquest KOSMOS té una llei natural que anomena LOGOS, representat pel FOC, perquè el foc és la imatge poètica molt expressiva i forta que significa la vida, la vitalitat i la mort; la creació i destrucció. Aquesta és la llei de la naturalesa que crea i destrueix coses constantment.

La Tensió com a Origen de les Coses

Què diu Heràclit sobre les coses que hi ha al món? Alguns fragments:

• “La guerra és l’origen i el pare de totes les coses”: El fonament de totes les coses és la tensió.
• “La realitat està formada de tensions com les de l’arc i la lira”: Totes les coses estan formades per tensions contradictòries.
• “Som i no som”: Les coses podien tenir aquestes dues opcions. Si diguéssim únicament SOM, sempre seria igual; si diguéssim únicament NO SOM, no existiríem. Això fa que les coses constantment estiguin canviant. Aquestes coses del KOSMOS són i no són, tenen la barreja que fa que la seva naturalesa canviï constantment. La realitat va canviant, és tan fluida com l’aigua d’un riu perquè les coses són i no són.

Heràclit no utilitza conceptes perquè tendeixen a fer les coses iguals per sempre. Un concepte tendeix a fer la cosa permanent i eterna. Per això Heràclit utilitza imatges poètiques.

Parmènides: La Via de la Veritat i la Immutabilitat

La filosofia de Parmènides és difícil d'entendre. Parmènides va escriure un poema on hi ha un pròleg que explica que passejant va veure una deessa que el va reptar. Després del pròleg hi ha les dues parts de la poesia, que es diuen La via de la veritat i La via de l’opinió.

La Doxa (Opinió) vs. La Raó (Veritat)

La paraula grega per a opinió és DOXA. El que entenien per DOXA era un saber basat en els sentits. Per exemple: “fa sol”; miro per la finestra i ho veig. Com que per saber-ho s’han d’utilitzar els sentits, això és la DOXA. La DOXA no és la veritat, és a dir, que el saber basat en els sentits no és la veritat.

La veritat que no està basada en els sentits està basada en la raó, per tant, la veritat és racional. Per què? Els sentits ens parlen de coses que podran ser veritat o falsedat, però que canvien constantment. “Fa sol, aquí i avui, demà no ho sé”. Per a ell, la veritat ha de ser eterna i ho ha de ser a tot arreu. Exemple: 3+2=5. Això no és empíric, no ho sabem a través de cap sentit, és una afirmació de fonament racional. Ho serà sempre a tot arreu del món i per sempre.

Parmènides vol veritats universals i immutables. El saber basat en els sentits és de segona categoria perquè un dia és veritat i un altre no, en un lloc sí i en un altre no. És un saber sense importància. La seva filosofia es basa en la via de la veritat.

Conclusions sobre l'Ésser (La Realitat)

Les conclusions de Parmènides sobre allò que és (la realitat):

1. L'Ésser ha de ser Immòbil

Allò que és (la realitat) ha de ser immòbil. Per exemple, passar de no saber tocar la flauta a tocar la flauta (passar de no-ser a ser). Per tant, un cop ja ets, no pots canviar, ja que el canvi implica passar del no-ser a l'ésser, cosa que és impossible.

2. L'Ésser és Únic i Etern

L’ésser és únic. Si diguéssim “som i no som”, “és i no és” (com Heràclit), l’ésser no podria ser únic. Per tant, l’ésser és únic. Aquesta realitat no ha nascut ni morirà, és a dir, és eterna.

3. L'Ésser és Homogeni i Ple

Aquesta realitat és homogènia, no té parts. És plena, perquè la idea del buit els repugnava. Allò que és, no pot tenir buit, per tant, està ple.

4. L'Ésser és Rodó (Esfèric)

L’ésser és rodó. Els grecs no podien suportar la idea d’infinit, igual que la del buit. La realitat havia de ser finita, i la forma més perfecta deien que era l’esfera. Es volien referir a la idea de perfecció que porta associada. Aquesta filosofia no troba una altra manera per expressar la perfecció, allò que és perfecte, per tant, ho associa amb “allò rodó” o esfèric.