Forma de govern Segle XVIII a Europa

11.1 L'Estat modern: Europa als segles XVI i XVII.

L'Europa del segle XVI es va convertir en un inmens camp de batalla. Les guerras van tenir una motivació política, com ara la lluita per l'hegemonia al continent, la necesitat de refermar el poder reial sobre els propis territoris i l'expansionamisme territorial. Molts enfrentaments van ser deguts també a causes religiosas, deriverades de las disputas entre catolics i protestants, com en els casos de França i de l'inperi germanic. L'Europa política del Segle XVI es va caracterizar per l'hegemonia de la monarquia hispanica. Durant la primera part del segle, Carles I va aconseguir inposar-se sobre la França després de diverses guerras. La segona meitat del Segle XVI ve marcada per la continuació del domini hispanic, sota el regnat de Felip II, i per les guerras de la religió entre catolics i protestants a França. En el Segle XVII s'assisteix a la decadencia hispanica, després d'una guerra general a Europa i de la guerra en França. Així, la segona meitat del Segle XVII es va caracteritzar per l'hegemonia francesa en el continent europeu, amb el regnat de Luis XIV. Aquest rei va enviar els Països Baixos i d'Anglaterra. Aquest darrer país va viure quasi tot el Segle XVII en una permanent Guerra Civil, que va culminar en la instauració del parlamentarisme.

La monarquia absoluta

L'Antic Regim es caracteritzava, des del punt de vista polític, per l'assumpció de tots els poders per part del reis, que tenian el soport dels nobles i l'església. Aquest sistema de govern, anomenat absolut, té la maxima expressió en la monarquia de Lluís XIV de França. El rei tenia la sobirania, governava personalment, era la maxima autoritat militar i exercia les funcions fonamentals del estat: declarar la guerra i negociar la Pau, anul·lar les lleis vigents, etc.

Alguns pensadors van justificar la necesitat d'un poder absolut com a forma més convenient per a governar els estats. En el Segle XVI, l'italià Maquiavel va proposar l'absolutisme com la millor forma del govern. En el Segle XVII, el sacerdot frances Bossuet va defensar l'origen Diví del poder reial i el filosof angles Hobbes va afirmar que, per poder conviure, els homes havien de cedir als seus drets naturals  a un sobirà que assumís tot el poder de l'Estat. Tot i aixó en alguns paisos el poder del rei tenia certes limitacions, ja que tota i la seva pretensió centralizadora, habia de respectar les lleis tradicionals dels territoris sobre els quals exercia la seva sobirania. En la majoria dels paisos, a mes, habia instruccions de caracters representatius, a les quals assistien els grups socials mes poderosos, com ara la noblesa, el clergat i la burgesia. Aquestes institucons feien donacions economicas als reis i podien influir mes o menys, segons els estats, en la seva política. A mes, cal tenir present que, des de l'Edat Mitjana, els reis havien cedit el dret de governar i administrar justiciaals nobles a carrecs elcesiastics vassalls seus.

El parlamentisme.

En el Segle XVII, nomes la república de Venècia, els Països Baixos i Anglaterra van establir sistemas polítics no absolutismes. Les Repúbliques veneciana i holandesa eren governades per la seva potent burgesia, que van inposar una monarquia parlamentaria, en que el poder del rei era limitat pel Parlament, on eren representats els grups socials mes acomodats: la novlesa i la burgesia. A diferencia de l'absolutisme, el parlamentisme es caracteritza per la divisió de poders: la facultat de fer les lleis corresponia al Parlament, devant del qual eren responsables els ministres del rei; i, pel que fa l'administració de justícia, quedava reservada a jutges independents.