El franquisme: legislació, política internacional, autarquia i repressió (1939-1975)

Legislació Franquista (Dècada dels 40)

De la legislació franquista de la dècada dels 40 destaca:

• Llei d'Unitat Sindical (1940): El ministre del govern de Franco que manava en el sindicat (CNS) controlava el funcionament dels sindicats verticals, establint quins empresaris i treballadors s’integraven en un sindicat per branques de producció.
• Llei de les Bases del Règim Local (1945): Es va establir un sistema de formació dels ajuntaments, partint de la població addicta al règim. Els regidors dels ajuntaments eren elegits dins de cada municipi pels representants de 3 grups socials: famílies benestants franquistes, el sindicat vertical i entitats econòmiques o culturals.

1.2 Política Internacional del Franquisme

La primera etapa de la política internacional és la Segona Guerra Mundial (SGM) i té 3 fases:

1. Fase Neutral (1939): Només havien passat 6 mesos des que va acabar la Guerra Civil (GC) quan va començar la SGM. Espanya en aquesta etapa era neutral, però simpatitzava amb les potències de l’Eix perquè aquests països la van recolzar durant la GC.
2. Fase de No Bel·ligerància (1940): Espanya va deixar la neutralitat i va estar a punt d’entrar en la guerra. Per negociar l'entrada, Franco va fer dues entrevistes: la primera amb Hitler (1940) i la segona amb Mussolini (1941).

Espanya va crear la División Azul, voluntaris espanyols que van anar a lluitar a Alemanya contra la URSS, sotmesos a les ordres de l’exèrcit alemany. Serrano Suñer (català), ministre de la Falange i cunyat de Franco, simpatitzava amb Hitler i va facilitar la comunicació entre els dos països. A més, Franco va enviar 10.000 espanyols a treballar a les fàbriques alemanyes per mantenir l’economia d’aquell país.

3. Fase Neutral un altre cop (1943): La derrota dels nazis va fer que Franco tornés a la neutralitat. Es van retirar les ajudes i va tornar la División Azul. A més, Franco es va veure pressionat per Gran Bretanya (GB) i els EUA per distanciar-se de les potències de l’Eix per poder mantenir el seu càrrec.

La segona etapa és l’aïllament internacional (1945-1953). Els guanyadors de la SGM eren les forces demòcrates, que van rebutjar el règim de Franco.

• França va tancar la frontera amb Espanya i un acord de l’Assemblea General de les Nacions Unides va retirar els ambaixadors de Madrid.
• Espanya estava aïllada i no rebia ajudes econòmiques de l’estranger, i no es va beneficiar del programa d’ajuda nord-americana a Europa (Pla Marshall) el 1947.
• Va ser exclosa de la nova aliança defensiva occidental, l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) el 1949.

La tercera etapa va ser la del reconeixement internacional (a partir del 1953). A causa de la Guerra Freda, els EUA i els països occidentals van preferir tenir Espanya com un aliat per combatre el comunisme, que era l’autèntic enemic.

• Es va crear el Pacte de Madrid (1953) entre els EUA i Espanya. Els EUA, en plena Guerra Freda contra la Unió Soviètica, volien bases militars a Espanya. Espanya va aconseguir petites ajudes econòmiques (456 milions de dòlars en 4 anys) i material bèl·lic (obsolet).
• El Vaticà va signar un Concordat amb Espanya (1953), una aliança amb l’Església Catòlica que donava al règim un estatut de privilegi.
• Finalment, el 1955, Espanya va entrar a l’ONU i a altres organitzacions. A partir d’aquest moment, hi va haver un ple reconeixement d’Espanya i es va acabar l’aïllament.

1.3 Política Econòmica: L'Autarquia

A Espanya es va imposar una política autàrquica, una política feixista recolzada per Franco, també imposada a Itàlia i Alemanya. Hi havia tres grans àmbits d’actuació:

1. Reglamentació del comerç exterior: Era regulat per l’Estat, que va reduir les importacions als productes imprescindibles. El resultat va ser l’encariment dels productes que calia importar i una gran escassetat de béns de consum. També va afectar les matèries primeres i el subministrament elèctric.
2. Foment de la indústria: Es va crear amb la finalitat d’assegurar la independència militar i política de l’Estat. El 1941, es va fundar l’Instituto Nacional de Industria (INI), destinat a promoure la nova política industrial i una sèrie de lleis que van afavorir la creació d’empreses públiques (SEAT, Iberia...).
3. Regulació estatal de la comercialització i dels preus: Va afectar el sector agrari. Els baixos preus oficials dels productes de primera necessitat van provocar una davallada de la producció.

El resultat d’aquesta economia va ser un estancament econòmic, el col·lapse del comerç exterior, el descens de la producció i el consum, i la disminució del nivell de vida.

Racionament, Mercat Negre i Estraperlo

L’Estat s’encarregava de controlar el mercat. A causa d'això, hi va haver una manca d’abastiment d’aliments i un sistema de racionament que es distribuïa a través d’una cartilla de racionament per als productes de primera necessitat. També es va crear el mercat negre (estraperlo): els agricultors no veien justes les actuacions de l’Estat i amagaven els productes per vendre’ls al mercat negre a un preu molt superior.

Final de l'Autarquia i Intervencionisme

Als anys 50, Espanya encara estava endarrerida, ja que la producció creixia lentament i el nivell de vida era inferior al d'altres països. El 1957, Franco va remodelar el govern: hi van entrar com a ministres els tecnòcrates, vinculats a l’Opus Dei, que es van establir en el sector econòmic.

Aquests defensaven que calia abandonar l’autarquia i adoptar l'economia de mercat, obrint les fronteres econòmiques d’Espanya per aconseguir la liberalització econòmica. Es va produir el Pla d’Estabilització, que va fer que Espanya deixés l’autarquia i adoptés l'economia de mercat. El primer franquisme econòmic va acabar el 1959, però el polític no.

2. Repressió Franquista

2.1 Repressió Institucionalitzada

L’objectiu de la repressió era perpetuar la divisió entre els vencedors i els vençuts. Les autoritats militars aplicaven aquesta repressió a través dels tribunals militars. Es van crear lleis repressives que servien per jutjar i que exercien les autoritats judicials militars:

1. Llei de Responsabilitats Polítiques (1939): Volia castigar tots els que havien participat d’alguna manera en la defensa de la República i es va implantar de manera retroactiva des del 1934.
2. Llei de Repressió del Comunisme i la Maçoneria (1940): Persecució d’activitats contràries al règim, posteriors al final de la guerra.

Els vencedors volien castigar la població de tal manera que servís com a exemple perquè ningú s’oposés al seu règim. Milers de persones van ser perseguides, empresonades o executades. L’objectiu era implantar un clima de terror. La gent amagava el seu passat i no parlava de política. L’exèrcit era l’executor d’aquesta pràctica i al principi les víctimes eren jutjades per consells de guerra.

Després es va crear el Tribunal de Orden Público (TOP) el 1963 per sancionar els delictes polítics sense violència.

Hi havia diferents tipus de repressió:

• Execucions, empresonaments, camps de concentració o batallons de treballadors.
• Confiscació dels béns.
• Clima de por, on les forces de seguretat vigilaven que ningú es manifestés contra el règim.

També hi havia repressió ideològica i literària, amb censura, ja que hi havia algú que escollia què es publicava. A més, estaven prohibides totes aquelles llengües que no fossin el castellà.

2.2 Repressió a Catalunya

En aquesta es pretenia crear una Catalunya espanyola sense catalanisme:

• Supressió de l’autogovern: Es van suspendre l’autogovern i l’Estatut.
• Repressió dels vençuts: Execucions i persecució contra els "rojo-separatistes". Trobem uns 3.500 catalans executats, entre ells Lluís Companys i Joan Peiró (de la CNT), capturats pels nazis a França.
• Depuració de treballadors: Tots els funcionaris que havien treballat per la República van ser acomiadats.
• Confiscació de les propietats: De les persones i entitats contràries al règim. Abans hi havia 20 diaris, i va passar a ser 7, i 2 eren del Movimiento.
• Repressió de la identitat catalana: Es va imposar la llengua castellana, ja que el català es considerava inapropiat i era motiu de multa. El català va desaparèixer de les revistes, periòdics i diaris. A més, tots els símbols catalanistes estaven prohibits.

Amb això, els franquistes pretenien acabar amb el catalanisme, però només van aconseguir el seu enfortiment i la identificació del catalanisme amb l’antifranquisme.

II. L'Etapa del Creixement Econòmic

1. Política Econòmica

1.1 Pla d’Estabilització (1959)

El col·lapse de l’economia a Espanya, que estava a punt de ser una realitat l’any 1957, va ser causat per l’economia autàrquica i va fer necessari el pas a l’economia de mercat. Aquest canvi va ser dirigit pels governs tecnòcrates relacionats amb l’Opus Dei.

El Pla d’Estabilització (1959) tenia com a objectius:

• Fomentar el creixement econòmic.
• Posar fi al fort intervencionisme estatal.
• Suprimir els obstacles a la liberalització comercial i financera.

El pla d’actuació es va concretar de la següent manera:

1. Estabilització de l’economia: Reducció de la inflació per mitjà de la congelació salarial i l’elevació del tipus d’interès. També reducció del dèficit públic per mitjà d’una reforma fiscal i de la reducció de la despesa pública.
2. Liberalització interior de l’economia: Eliminació dels organismes estatals interventors i fi de la regulació de preus.
3. Liberalització exterior de l’economia: Eliminació dels obstacles al comerç exterior, la convertibilitat (tipus de canvi únic) de la pesseta i la seva devaluació, i l’atracció d’inversions estrangeres.

Els tecnòcrates van prendre protagonisme en els nous governs nomenats per Franco a partir del 1957. Van promoure la nova orientació econòmica recollida en el Pla d'Estabilització. Es van caracteritzar per tenir un perfil més tècnic que ideològic i per estar formats en gran mesura per professionals preparats, sovint vinculats a l’Opus Dei. Aquests nous polítics van apostar obertament per les reformes administratives i, sobretot, pel desenvolupament econòmic per garantir l’estabilitat social i la supervivència de la dictadura.

1.2 Els Plans de Desenvolupament i el Paper de l’Estat

Els plans de desenvolupament de la dècada del 1960 tenien com a objectiu impulsar el creixement econòmic. Se'n van promulgar tres entre els anys 1964 i 1975. Un dels impulsors i que ostentava el càrrec de comissari del pla fou el català López Rodó (ministre entre 1965-1973).

Els plans de desenvolupament tenien dues línies d’actuació:

• Accions estructurals (dimensions empreses, millora tecnològica...).
• Pols de desenvolupament o polígons industrials (Burgos, Saragossa, Valladolid, Vigo...) per tal de reduir els desequilibris regionals.

A Catalunya, la repercussió dels plans fou escassa, només en destaca l’impuls del sector petroquímic a Tarragona.

Sobre el paper de l’Estat, cal esmentar que la nova orientació econòmica espanyola va ser fortament dirigida per l’Estat, que, a més d’engegar els plans d’estabilització i de desenvolupament, es va ocupar de millorar el funcionament de l’administració a través d’una reforma fiscal que va resultar insuficient. Al mateix temps, el govern franquista va anar modificant les seves tradicionals prioritats, destinant més pressupost a infraestructures i serveis socials i reduint les inversions en defensa i governació.

La planificació es considerava indicativa perquè l’Estat no pretenia controlar tota l’economia, com als països socialistes, sinó simplement contribuir al desenvolupament de l’economia de mercat.

1.3 Motors Exteriors del Creixement

La clau del creixement econòmic de la dècada del 1960 va ser l’obtenció de recursos de l’exterior, que va permetre equilibrar la balança de pagaments. Es concreta de la següent manera:

• Les trameses dels emigrants: Prop de 3 milions d’espanyols van emigrar a Europa. Aquests van aportar divises i van disminuir les tensions socials i laborals, ja que la seva presència hauria augmentat la desocupació a Espanya.
• Les divises aportades pels turistes: En relació amb el boom del turisme europeu de la dècada del 1960.
• Les inversions de capitals estrangers: Destinades a la indústria. Això s’explica per les condicions del mercat laboral espanyol: l’augment del nivell de vida, els costos fiscals i salaris més baixos en comparació dels europeus (mà d’obra barata, abundant i poc conflictiva a causa del control del règim franquista) i l’alta rendibilitat de les empreses que s’instal·laven a Espanya.

1.4 Efectes de la Nova Orientació Econòmica

El creixement econòmic a nivell espanyol va comportar les següents transformacions:

• Protagonisme de la indústria: Va ser possible per la millora de la productivitat industrial, la importació de tecnologia, la inversió estrangera i els baixos costos salarials. També destaca la diversificació de la producció, en relació amb el creixement dels sectors metal·lúrgic i químic i la reestructuració dels sectors tradicionals. Les zones de tradició fabril (Catalunya i el País Basc) van mantenir el predomini, però s’hi van sumar noves zones industrials, com Madrid, Ferrol, Vigo, Sevilla...
• Fi de l’agricultura tradicional: Va suposar la mecanització agrícola, la concentració parcel·lària i millora dels regadius, la promoció de la ramaderia i els seus derivats, l’augment de la productivitat agrícola i la reducció de la mà d’obra agrària.
• Modernització dels serveis i de la construcció: A causa de la urbanització intensa, el creixement de les xarxes de distribució i de comerç, la millora del transport i de les comunicacions i el creixement del turisme. També destaca l’increment del sector administratiu i financer.
• Fragilitat del model econòmic: Es va caracteritzar per:
  • La dependència de l’economia espanyola de factors externs: Tecnologia i inversions estrangeres; supeditació als interessos i decisions de les empreses estrangeres.
  • La manca de recursos públics: En relació amb la no posada en marxa d’una reforma fiscal progressiva, cosa que va comportar efectes negatius per a la consolidació i continuïtat del creixement econòmic.

1.5 Economia Catalana durant el Creixement

A Catalunya es va produir un fort creixement econòmic, tenint en compte els següents aspectes:

• El sector industrial tingué una gran expansió en les indústries metal·lúrgiques (automòbils, electrodomèstics...), les químiques (Petroquímica de Tarragona) i les farmacèutiques. Als anys setanta es van obrir les centrals nuclears de Vandellòs i Ascó.
• En l’àmbit agrari, el canvi més important es va produir en la ramaderia intensiva (aviram i bestiar porcí), que va significar més del 50% de tota l’activitat agropecuària. Cal destacar la reducció del nombre de pagesos a la quarta part, entre 1950 i 1975.
• El sector terciari va tenir un intens desenvolupament, especialment els serveis socials, bancaris... i sobretot el turisme, localitzat a la Costa Brava i Daurada.
• Les infraestructures es van modernitzar, destacant la construcció de les primeres autopistes de peatge: Barcelona-Mataró, Barcelona-la Jonquera i Barcelona-Amposta.

2. El Canvi Social

2.1 Canvis Demogràfics

Creixement de la Població

Abans dels anys 60, Espanya va experimentar una situació molt precària, on la població va passar molta gana, amb una baixa natalitat i un augment de la mortalitat. Però entre els anys 60 i 75, Espanya va experimentar un augment de la població més alt de la seva història, encara que va ser més accentuat a Catalunya. Aquest creixement va ser provocat per la baixa taxa de mortalitat, sobretot de la infantil, i també pel fet que es va mantenir una taxa de natalitat molt alta. Tots dos factors van millorar les condicions de vida de la població.

Moviments Migratoris

Durant aquests anys hi va haver la sortida d’un milió i mig d’espanyols cap a l’estranger. També, entre els anys 60 i 75, 5 milions de persones van canviar de província de residència. Això es devia al fet que els individus es movien a les grans ciutats per aconseguir feina a les indústries d’aquelles ciutats, ja que les condicions de treball i de vida eren millors que a les zones rurals.

Les zones on més immigració hi va haver van ser les que oferien més oportunitats de feina, com Madrid, Catalunya, País Basc i València. Aquest procés migratori va ser especialment intens a Catalunya, on van arribar 1,8 milions d’immigrants entre el 40 i el 75 (xifra històrica). Els immigrants procedien d’Andalusia, Extremadura, les dues Castelles i Aragó, però també de les zones de muntanya i de l’interior de Catalunya.

Els nouvinguts es van instal·lar a Barcelona i sobretot al cinturó industrial (Badalona, Santa Coloma, Sabadell, Terrassa...). A conseqüència d’aquesta immigració, a Barcelona i als seus voltants hi va haver un despoblament progressiu, sobretot dels joves, a les zones agrícoles.

Canvis de l’Estructura Laboral i Social

El desenvolupament industrial i el del sector serveis va canviar l’estructura socioprofessional, perquè es van incrementar notablement els assalariats. Alhora, la classe mitjana va augmentar el pes social i es va consolidar una nova burgesia urbana. També van augmentar els treballadors autònoms, els funcionaris i els professionals liberals.

En la distribució sectorial, va augmentar la població industrial i de serveis, mentre que va retrocedir la població pagesa. El nombre d’obrers industrials va superar el nombre dels pagesos.

2.2 Procés d’Urbanització i Desequilibris Territorials

El Creixement Urbà

La immigració es va concentrar en les grans ciutats com Madrid, Barcelona, Bilbao... A causa d'això, la població d’aquestes ciutats va incrementar notablement i van sorgir barris residencials a la perifèria i en localitats pròximes.

A Catalunya, el creixement es va centrar en l’entorn de Barcelona, on els municipis de la Corporació Metropolitana van créixer més del 50% entre els anys 60 i 80.

Les Noves Àrees Metropolitanes

La urbanització dels barris nous va ser força caòtica, perquè no es van respectar els plans urbanístics a causa de la tolerància de les autoritats amb les irregularitats. Els barris nous normalment no disposaven de les infraestructures necessàries ni dels serveis públics bàsics.

Desequilibris Territorials: Dues Espanyes?

El procés de redistribució de la població va provocar una diferència notable entre les zones on es concentrava la majoria de població (on hi havia més activitat econòmica) i les zones que van perdre gairebé fins al 40% de la població en vint anys (les més endarrerides econòmicament).

A causa de tants moviments de població, això va generar un gran desequilibri demogràfic i econòmic entre els diversos territoris d’Espanya. En algunes zones va començar a disminuir la població activa, es van buidar els pobles, persistia un percentatge elevat de pagesos (que tenien feines temporals), augmentaven els jubilats i gairebé desapareixien els joves. Només les grans ciutats de l’interior (capitals) es van escapar d’aquest estancament.

2.3 Modernització Social

La societat es va fer més oberta i plural a mesura que s’hi anaven imposant els hàbits socials i culturals que predominaven a Europa. Aquesta modernització es va fer evident en:

• L’entrada de la societat en el consum, degut a l’augment de poder adquisitiu i a la incorporació creixent de les dones al treball assalariat.
• El procés de laïcització i de secularització, degut a la pèrdua d’influència de l’Església en tots els àmbits de la societat.
• Millora del nivell educatiu de la població, incloent-hi les dones, i amb un augment considerable dels universitaris.
• Modificació de l’estructura familiar, on ara el model de família és el de pares i fills (família nuclear).
• Canvi del paper de les dones: es van poder incorporar al món dels estudis i al de la feina assalariada, així com a les idees feministes que propagaven la igualtat de sexes, deixant enrere el paper tradicional de mares i esposes.

3. Evolució Política del Règim

3.1 Governs Tecnòcrates

Els governs tecnòcrates dels anys seixanta, formats a partir de la influència de Carrero Blanco (vicepresident del govern des del 1967), a més d’orientar el règim cap a la promoció del desenvolupament econòmic, van impulsar una renovació política del règim per tal de modernitzar l’administració, la legislació i les institucions per afavorir l’estabilitat social i, d’aquesta manera, consolidar el règim franquista.

Dins del Movimiento hi havia diferències entre falangistes i tecnòcrates:

• Pels tecnòcrates de l’Opus Dei, liderats per Carrero Blanco i López Rodó, el creixement econòmic era fonamental per mantenir la pau social i l’estabilitat del règim. Apostaven per la continuïtat del règim amb una monarquia autoritària representada per Joan Carles.
• Pels falangistes (José Antonio Girón de Velasco), la permanència del règim depenia de la continuïtat de les institucions del Movimiento, deixant en un segon pla la qüestió econòmica o successòria.

3.2 Reformes Institucionals i Legislatives

Els tecnòcrates van dur a terme diferents reformes del sistema polític franquista per tal de garantir-ne la supervivència. Les principals reformes es van concretar de la següent manera:

• 1963: Tribunal de Orden Público (TOP): Va passar els delictes polítics de la jurisdicció militar a la civil, però no va comportar la disminució de la persecució a l’oposició.
• 1967: Llei de Bases de la Seguretat Social: Va iniciar la construcció d’un Estat del benestar (assegurances de malaltia, vellesa i viduïtat), però va patir endarreriments en la seva aplicació i no va arribar als nivells d’altres països europeus.
• 1966: Llei de Premsa i Impremta: Proposada pel ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, va suprimir la censura prèvia, tot i que no desapareixia el control governatiu, que podia castigar les publicacions amb multes i suspensions. Des de 1939, totes les publicacions, excepte les editades per l'Església, havien d'obtenir l'autorització de la censura abans de ser editades. Per tant, s'eliminava la censura prèvia, però no s'instaurava la llibertat d'expressió, sinó que s'imposava un sistema de control diferent.
• 1967: Llei Orgànica de l’Estat: Aprovada en referèndum, era una nova llei fonamental per tal de consolidar i garantir la continuïtat del règim. Entre altres punts, sense canviar l’atribució de poders de Franco, confirmava la institució monàrquica del règim i separava els càrrecs de cap de l’Estat i de president del govern. Ara bé, Franco va mantenir els dos càrrecs fins al 1973.
• 1967: Llei de Representació Familiar: Va permetre l’elecció de 108 procuradors que formaven el terç familiar (dins les Corts franquistes). Admetia l’elecció d’alguns dels procuradors a les Corts, però només permetia presentar candidats afins al Movimiento, i només deixava votar els caps de família.
• 1969: Llei de Successió: Segons la qual Franco designava com a successor el príncep Joan Carles de Borbó, fill de Joan de Borbó, amb el títol de Príncep d'Espanya.