Guia d'urbanisme: morfologia, estructura i jerarquia urbana

Tipus de municipis i classificació de les ciutats

La classificació dels municipis es pot fer segons el nombre d'habitants:

• Municipis rurals: menys de 2.000 habitants.
• Municipis urbans/rurals: entre 2.000 i 9.999 habitants.
• Municipis urbans: més de 10.000 habitants.

Des de la Revolució Industrial, cada cop més persones viuen en municipis urbans. Classifiquem les ciutats en funció de diversos criteris:

1. El nombre d’habitants: a Espanya, es considera ciutat a partir de 10.000 habitants. També es té en compte la concentració d'habitatges, la densitat i la continuïtat dels edificis.
2. L’activitat econòmica: se sol basar en el sector secundari i terciari.
3. La influència territorial: concentració d’administracions polítiques, socials, educatives, culturals, etc., que la converteixen en un centre de poder.
4. L’arquitectura i l'urbanisme: edificis alts, grans avingudes i carrers amples.
5. L’estil de vida: major tolerància i dinamisme, facilitat per establir relacions socials, etc.

La morfologia urbana: plànols urbans

La morfologia urbana estudia la trama urbana, és a dir, la distribució dels carrers i edificis. El plànol urbà és la representació gràfica de la ciutat a escala. Segons el traçat de les vies, distingim diferents plànols urbans:

1. Plànol irregular: carrers irregulars, trama densa amb carrers sense sortida. Són carrers estrets i no planificats, sovint a causa del terreny topogràfic (turons, proximitat a un riu, etc.).
2. Plànol ortogonal o en quadrícula: carrers amples i rectes que es creuen formant quadrícules. Presenten problemes en direcció transversal, per la qual cosa de vegades s'hi afegeixen carrers en diagonal.
3. Plànol radiocèntric: els carrers parteixen d’un punt central (com una plaça) i són tallats per vies de ronda per evitar el col·lapse del centre.
4. Plànol lineal: s’origina de manera espontània en ciutats on un carrer principal possibilita el creixement als dos costats.

L'estructura urbana: barris i funcions

L'estructura urbana fa referència als diferents espais de la ciutat segons les seves funcions. Dividim les ciutats en els següents barris:

1. El centre històric: sol ser el nucli de la ciutat i correspon a etapes preindustrials. El plànol és irregular, amb edificis antics i deteriorats. Acull el patrimoni històric (catedral, mercat) i administratiu (ajuntament), i és un centre d'oci i cultura.
2. L’eixample: construït de forma planificada entre els segles XIX i XX. Té un plànol radiocèntric o ortogonal, amb edificis més nous i gran concentració comercial. Actualment, és residència de classes mitjanes i altes.
3. L’àrea de negocis (CBD): allotja oficines i activitats financeres. Es troba al voltant dels eixamples, amb edificis alts i preus elevats.
4. Barris perifèrics: situats a la perifèria, molts eren municipis que han quedat absorbits pel creixement urbà. Poden ser de diversos tipus:
   • Polígons d’habitatges: construccions ràpides dels anys 50-60 per acollir la immigració. Eren barris dormitori amb materials de baixa qualitat i pocs serveis, que actualment s'han millorat.
   • Zones residencials: barris d'habitatges de classe mitjana i alta, amb cases adossades o unifamiliars amb jardí, inspirades en el model de ciutat-jardí.
   • Barraquisme: autoconstruccions sense serveis que van sorgir amb l'onada d'immigrants dels anys 60. Actualment, han estat substituïdes per barris d'habitatges.
   • Polígons industrials: espais a la perifèria, ben comunicats, on s’ubiquen les indústries.
   • Barris de serveis: de construcció recent, acullen serveis com universitats, hospitals o centres comercials, i requereixen bones infraestructures de transport.

De la ciutat compacta a la ciutat difusa

En els darrers anys, a les ciutats europees hi ha una tendència al desplaçament de la població del centre cap a la perifèria, produint una dispersió: els mateixos habitants ocupen més superfície.

Causes de la dispersió

• Augment del preu de l'habitatge, tant de lloguer com de compra.
• Estancament dels llocs de treball al centre, la qual cosa genera més distància entre residència i feina.
• A les ciutats compactes, la gent viu al centre, on els edificis, la densitat i els preus del sòl són alts.

Conseqüències de la dispersió

• Baixada de la densitat de població.
• Ús de més quantitat de sòl.
• Segregació dels usos del sòl segons els plans urbanístics.
• Menys àrees verdes a causa de l'expansió del sòl urbà.
• Augment dels desplaçaments, la qual cosa genera congestió i contaminació.
• Més despesa en transport per als residents de la perifèria.

Les àrees on els límits entre el que és urbà i rural no estan definits s'anomenen àrees rururbanes. N'hi ha de dos tipus:

• Àrees suburbanes: predominen els elements urbans sobre els rurals (ex: barris residencials).
• Àrees periurbanes: concentren grans serveis als afores d'una ciutat (ex: barris de serveis) i estan ben comunicades.

Les funcions urbanes

A la majoria de les ciutats predomina el sector terciari o secundari; tot i així, solen ser multifuncionals. Com més gran és la ciutat, més funcions té.

1. Funció residencial: és la funció principal i la que ocupa més espai. Segrega la població segons la renda. Als barris vells no reformats viuen les classes baixes, mentre que als eixamples, afectats pel turisme, les classes mitjanes es desplacen. A la perifèria diferenciem entre suburbis (rendes baixes) i zones suburbanes (nivell adquisitiu més alt).
2. Funció comercial: activitats de compra i venda. Ciutats com Barcelona tenen una gran influència comercial.
3. Funció industrial: producció de béns, sovint situada a la perifèria (ex: Terrassa).
4. Funció política, administrativa i de serveis: present en ciutats amb institucions de govern (ex: Madrid).
5. Funció militar: només en algunes ciutats amb bases militars (ex: Ferrol, Ceuta).
6. Funció cultural: destaca en ciutats amb un ric patrimoni artístic o religiós (ex: Roma, Barcelona).
7. Funció lúdica i turística: es dona en ciutats que depenen principalment del turisme (ex: Granada, Tarragona).

Urbanisme i ordenació del territori

Planejament urbanístic

La distribució del territori és complexa i hi actuen tres agents urbans: persones, empreses i institucions. Per evitar conflictes d'interessos, l'urbanisme estableix unes regles a través dels plans urbanístics, elaborats a mitjà-llarg termini (entre 4 i 15 anys), que decideixen quins terrenys són urbanitzables.

Per regular el terreny urbà cal tenir en compte:

• Transports públics i privats: regulant la xarxa viària per donar servei a tots dos.
• Serveis i equipaments: parcs, escoles, CAP, poliesportius, clavegueram, instal·lacions elèctriques, etc.

Tipus de plans segons la mida:

• Territorials: afecten territoris grans com comarques, regions o estats.
• Municipals: afecten un sol municipi. Des de la Llei del Sòl de 1998, la potestat és dels ajuntaments.

Els plans urbanístics classifiquen el sòl en les següents categories:

• Sòl urbà: zones construïdes o amb serveis bàsics (clavegueram, electricitat).
• Sòl urbanitzable: terrenys que podran ser urbanitzats en un futur pròxim.
• Sòl no urbanitzable: zones protegides per valors naturals o per bé comú.
• Sistemes generals: zones reservades als serveis.

Problemes urbans i ciutats sostenibles

La ciutat és un ecosistema modificat que presenta seriosos problemes, classificats en quatre grups:

1. Caos circulatori i manca d’aparcament: per solucionar-ho, cal construir noves vies, fomentar el transport públic i limitar l'accés de vehicles privats.
2. Malbaratament de recursos: les ciutats consumeixen grans quantitats d'aliments, aigua i energia, dels quals se'n malbarata una part important.
3. Contaminació i residus urbans: la contaminació atmosfèrica (trànsit, indústries), acústica i lumínica són problemes greus. A més, les ciutats generen una gran quantitat de residus.
4. Desigualtats socials i manca d’habitatges: als nuclis urbans s'accentuen les desigualtats, creant una ciutat dual amb barris rics al costat de zones pobres. La manca d'habitatge assequible obliga la població a desplaçar-se a la perifèria o a viure amuntegada.

Jerarquies i xarxes urbanes

Les ciutats es classifiquen segons el seu centre i el seu hinterland (àrea d’influència). Totes les ciutats tenen una àrea d'influència, i segons la seva mida i poder, es distingeixen aquests tipus:

1. Metròpolis globals: grans ciutats amb influència mundial, centres de decisió política i econòmica (ex: Nova York, Londres, Pequín).
2. Metròpolis mundials: ciutats amb projecció mundial, seu de grans bancs i empreses, amb influència continental (ex: París, Los Angeles, Dubai).
3. Metròpolis nacionals: solen ser capitals d’estat i concentren moltes funcions.
4. Centres regionals i comercials: capitals de província grans.

El fenomen urbà a Espanya i Catalunya

En els darrers anys, el territori urbà ha crescut: tres quartes parts dels espanyols viuen en ciutats. Ha aparegut la rururbanització, que promou les ciutats disperses, un fenomen que es va disparar a partir de l'entrada d'Espanya a la UE el 1986.

Jerarquia del sistema urbà espanyol

1. Metròpolis globals nacionals: Madrid i Barcelona, amb influència nacional i poder econòmic.
2. Metròpolis regionals: influència sobre la seva comunitat autònoma (ex: Sevilla, València, Bilbao).
3. Metròpolis subregionals: amb nombrosos serveis (ex: Múrcia, Vigo, Valladolid).
4. Ciutats mitjanes: capitals de província mitjanes (ex: Santander, Ciudad Real).
5. Ciutats petites: capitals de província petites, entre 10.000 i 50.000 habitants (ex: Sòria, Terol).

Eixos urbans d'Espanya

Espanya es divideix en eixos que connecten ciutats per activitats econòmiques:

• L’àrea central: l'únic sistema urbà important i ben estructurat de l'interior.
• Eix mediterrani: el més important pel nombre de ciutats i la densitat de població.
• Eix cantàbric: amb Bilbao com a principal centre econòmic, però amb una articulació interna feble.
• Eix de la Vall de l’Ebre: uneix l'eix mediterrani amb el cantàbric.
• Eix atlàntic gallec: amb abundància de petites ciutats i poc dinamisme econòmic.
• Eix meridional/andalús: amb un gran nombre de ciutats petites i ben integrat.
• Arxipèlag canari: integrat per la seva funció turística, forma un sistema urbà propi.

El fenomen urbà a Catalunya

La xarxa urbana de Catalunya és molt desequilibrada. La majoria de la població viu en ciutats: només un 5-10% viu en nuclis de menys de 2.000 habitants.

Procés d'urbanització de Catalunya (s. XX - s. XXI)

El procés d'urbanització s'accelera amb la industrialització, passant per les següents fases:

• 1900-1930: més del 50% de la població viu en ciutats. Barcelona supera el milió d'habitants.
• Guerra Civil: la població es manté estable.
• 1960-1980: augmenta la població urbana, especialment a l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), on es creen polígons d'habitatges per acollir migrants, provocant macrocefàlia.
• 1975-1999: Barcelona perd habitants mentre que les ciutats del voltant creixen.
• Inicis 2000: es passa de la ciutat compacta a la difusa i augmenta l'espai rururbà.

Sistema de jerarquia urbana a Catalunya

És un sistema desequilibrat en densitat, però força integrat, jerarquitzat en tres blocs:

• Xarxa urbana molt densa: litoral i prelitoral.
• Xarxa urbana poc densa: interior.
• Xarxa urbana inexistent: Pirineus.

A causa d'aquest desequilibri, diferenciem els següents nivells:

1. Barcelona i l'AMB: té una funció de centralitat administrativa, de serveis i econòmica amb influència a tot Catalunya. Concentra el 70% de la població, del PIB i de la indústria. Es divideix en dues subàrees:
   • La primera corona (AMB): els 36 municipis que envolten la capital (Badalona, l'Hospitalet, Cornellà...). És la que té més població, tot i que en va perdent.
   • La segona corona: ciutats que envolten la primera corona, importants per ser capitals de comarca o per la indústria (Terrassa, Sabadell, Mataró...). Va guanyant població.
2. Ciutats d’influència supracomarcal: la seva àrea d'influència supera els límits comarcals. Són capitals de província o comarca importants com la conurbació Reus-Tarragona, Tortosa, Lleida, Girona, Manresa i Vic.
3. Centres comarcals: són centres de serveis a la seva comarca, normalment la capital, i estan molt relacionats amb la seva ciutat de referència supracomarcal (ex: Figueres, Olot).
4. Centres subcomarcals: no són capitals comarcals, però tenen un rol de centralitat per a les poblacions veïnes (ex: Roses, Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell).