Guia de Lectura: Les Metamorfosis d'Ovidi i el seu Exili

L'Autor: Publi Ovidi Nasó

Publi Ovidi Nasó, nascut a Sulmona, al centre d’Itàlia, el 20 de març de l’any 43 aC, és l’autor de l’antiguitat que ens parla amb més detall i amb més franquesa d'ell mateix, de la seva vida i de les seves inquietuds. La seva pròpia obra és la font principal de coneixement que tenim sobre el poeta. L’elegia X del llibre quart de Les Tristes està dedicada a presentar-nos els seus orígens, la seva formació, el seu interès irreprimible i inevitable per la poesia i alguna de les seves peripècies vitals.

El Desterrament: Carmen et Error

De les causes de la seva caiguda en desgràcia davant d'August i del desterrament decretat per aquest, ocorregut l’any 8 o 9 dC, coincidint amb l’acabament de Les Metamorfosis, Ovidi ens en parla també en el llibre segon de Les Tristes. Les causes, però, no són clares; Ovidi hi fa referència al·ludint a un carmen et error:

“Dos delictes em van perdre, un poema i un error, però callaré la meva falta en el segon”.

El carmen es refereix, sens dubte, a L’Art Amatòria, poema que per la seva temàtica entrava en contradicció amb la moralització i la regeneració dels costums de la societat romana que cercava la política d’August. Tot i així, no sembla creïble que L’Art Amatòria fos la causa determinant del desterrament d’Ovidi, ja que era un llibre conegut i popular, sense que hagués generat cap reacció en contra d'August. Es creu que van ser decisius altres motius personals d’enemistat entre August i el poeta, l’error, sobre els quals s’ha especulat molt sense arribar a descobrir-los.

L'Error: Un Delicte d'Ingenuïtat

Pel que fa a aquest error, Ovidi s’hi refereix com a un delicte d’«ingenuïtat», relacionat amb el fet d’haver vist una cosa que no havia de veure:

“Perquè els meus ulls, sense voler-ho, van veure un crim, sóc castigat, i el meu pecat ha estat tenir ulls”.

I manifesta la seva voluntat de no parlar-ne per tal de no reobrir ferides:

“No sóc ningú per obrir una altra vegada les teves ferides, Cèsar, perquè ja és massa haver-te fet mal un cop”.

A partir d’aquí han estat fetes tota mena de suposicions. S’hi ha volgut veure la implicació d’Ovidi en algunes intrigues relacionades amb la família imperial, amb la successió d’August o amb els adulteris de les dues Júlies, la filla i la néta de l’emperador, totes dues desterrades, aquesta última el mateix any que Ovidi.

Un Poeta en el Final de l'Era d'August

Octavi August havia posat fi a la llarga sèrie de guerres i d’enfrontaments que havien seguit l’assassinat de Juli Cèsar. Octavi, fill adoptiu de Cèsar, va quedar amb les mans lliures per fer-se amb el poder i per fer possible la pacificació de Roma i la instauració d’un ordre nou. Octavi havia aconseguit així portar la pau a una generació que havia viscut permanentment enmig de guerres civils i que havia arribat als límits de la ruïna. Per tot això, el Senat havia atorgat a Octavi, com a sobirà de Roma i com a salvador de la pàtria, el sobrenom d’August, títol que a partir d’aquell moment havia incorporat com a nom propi.

En aquest nou ordre polític, August no es va limitar a l’adopció de mesures administratives, econòmiques i militars. El nou imperi necessitava la regeneració de Roma i la renovació moral i espiritual dels ciutadans, i una de les funcions que assumirà la literatura de l’època serà la de reflectir i transmetre els valors perdurables de la tradició romana. August va estimular, doncs, la creació literària, i ho van fer també altres personatges importants com el seu amic Mecenes. És el moment dels grans poetes com **Virgili** i **Horaci**, i la poesia i el poeta assoleixen en la vida de Roma un lloc preeminent.

Ovidi es mou també enmig dels cercles literaris. A la seva tornada a Roma, després d’un viatge de formació per Atenes, Egipte i l’Àsia Menor, va rebre l’empenta artística de la mà del poeta **Tibul**, que va impressionar-lo enormement. Tot i així, Ovidi constitueix una excepció dins dels grans poetes de l’època. Pertany a una generació més jove, no ha viscut les guerres civils i la seva obra és més fruit d’una necessitat natural d’escriure en vers que de complicitat amb la regeneració moral volguda per August. És un poeta diferent, doncs, entre els grans de l’època d’August, el que sent més llunyans els valors que l’emperador propugna i l’únic que utilitza de manera conscient l’adulació al príncep, sobretot des de l’exili, a l’hora de buscar el seu favor perquè li permeti tornar a Roma. Les seves obres des de l’exili estan plenes de laments, de precs als seus amics de Roma i de súpliques i adulacions a August, i després a Tiberi, el seu successor, amb l’esperança d’aconseguir el perdó i de poder tornar. No el va aconseguir mai i va morir a Tomis l’any 18 dC, després de gairebé 10 anys d’exili.

L'Obra d'Ovidi: Elegies i Poesia Didàctica

L’obra primera d’Ovidi s’inspira en els models dels grans elegíacs llatins, de Tibul i de Properci. Es tracta d’un recull d’elegies, compostes segurament entre l’any 23 i el 15 aC, Amors (Amores), la major part de les quals són de temàtica amorosa i canten les relacions del poeta amb una tal Corinna, personatge fictici, que és únicament un pretext per escriure la seva obra i no una dona real, com sí que ho són les que apareixen en els poemes dels seus predecessors.

Les Heroides (Heroides)

Un segon grup d’elegies amoroses, escrites en forma d’epístola, són Les Heroides: un recull de cartes, de les quals se’n conserven quinze, en què un seguit d’heroïnes mítiques escriuen als seus amants absents, que les han deixat o abandonat d’alguna manera. L’element mitològic es barreja amb la caracterització de l’ambient mundà de la societat romana.

L'Art Amatòria (Ars Amatoria)

L’Art Amatòria (Ars Amatoria) és un poema didàctic en tres llibres en què l’autor ensenya, primer als homes i després a les dones, la manera de cercar, d’aconseguir i de conservar l’amor. És, juntament amb Les Metamorfosis, l’obra més coneguda d’Ovidi i la seva temàtica, sensual i llicenciosa, s’ha posat en relació amb les causes que van motivar el seu desterrament. Amb aquesta obra es relacionen estretament altres dues:

• Remeis a l’Amor (Remedia Amoris), on s’explica com lluitar contra l’amor.
• Cosmètics per a la Cara (Medicamina faciei femineae), un receptari de cosmètics per conservar la bellesa femenina.

Els Fastos (Fasti)

Els Fastos (Fasti) són contemporanis de Les Metamorfosis. En Els Fastos, Ovidi canta la glòria i les llegendes de Roma en una mena d’il·lustració del calendari romà mes a mes, dia a dia, explicant l’origen de les festes romanes, dels rituals... L’obra havia de tenir dotze llibres, però va quedar interrompuda a la meitat per l’ordre de desterrament.

Obres de l'Exili: Les Tristes i Les Pòntiques

Fruit de la seva estada a Tomis són dos reculls d’elegies en què canta les penes de l’exili: Les Tristes (Tristia), en cinc llibres, i Les Pòntiques (Epistulae ex Ponto). Són elegies de súplica, d’invocació, de nostàlgia i d’evocació del passat, adreçades a parents, a amics, a l’emperador i, fins i tot, a personatges ficticis.

Obres Perdudes i d'Autoria Discutida

Gràcies a la fama d’Ovidi en els últims anys de l’antiguitat i durant tota l’edat mitjana, la major part de la seva obra ha arribat fins a nosaltres. Entre les obres perdudes cal destacar una tragèdia, Medea, molt celebrada pels romans. També existeixen obres atribuïdes a Ovidi però d’autoria discutida. Entre elles podem destacar un grup de sis Heroides, en realitat tres dobles (amb carta de l’heroïna i de l’amant: entre Paris i Hèlena, Leandre i Hero, i Aconci i Cidipe), i del tractat de pesca Halieutica, del qual s’ha conservat un fragment.

Les Metamorfosis: Gènesi i Estructura

Ovidi acabà Les Metamorfosis l’any 8 dC, poc abans de rebre l’ordre de desterrament. Segons l’opinió del poeta, l’obra no estava encara acabada del tot i, per això, va decidir cremar el manuscrit. A Les Tristes explica els motius que el van portar a fer-ho i prega als seus amics de publicar el poema amb les còpies que ells havien conservat, demanant la indulgència del lector davant una obra que no ha pogut rebre la revisió final:

“La millor imatge de mi són els meus versos, que ara et confio perquè els llegeixis, estiguin com estiguin; són versos que parlen dels canvis de forma dels homes, obra malaurada que va interrompre l’exili de l’autor. Jo mateix, en anar-me’n, com molts altres dels meus béns, la vaig llençar al foc, afligit, amb la meva pròpia mà [...]. Vaig col·locar en les flames devoradores els meus llibrets, les meves entranyes, perquè morissin amb mi; bé perquè odiava profundament les Muses, com a causants de la meva inculpació, bé perquè encara era un poema en elaboració i sense polir. Ja que no van desaparèixer del tot, sinó que han subsistit (crec que hi ha diverses còpies del text), ara et demano que visquin i que delectin els lectors amb profitoses hores d’oci i els facin recordar-se de mi. Tanmateix, ningú serà capaç de suportar la seva lectura, si ignora que els manca la darrera mà. Aquesta obra va ser arrencada enmig de l’enclusa i va faltar als meus escrits la llimadura final. Demano indulgència en comptes de lloança; em consideraré lloat de sobres si no em desdenyes, lector”.

La Creació d'una Obra Mestra

En el cim de la seva carrera poètica, Ovidi va voler emprendre l’elaboració d’una obra mestra, tal com havia fet Virgili amb la composició de l’ Eneida. L’empresa, però, s’adapta al caràcter d’Ovidi i aprofita la seva facilitat i el poder de la seva imaginació per explicar històries. No és el primer a recollir i explicar llegendes mitològiques, però ell hi posarà un to més èpic i monumental.

Pel que fa al gènere literari, aquesta és una obra de classificació difícil. L’aparença formal de la composició és la de la poesia èpica. L’inici de l’obra és de caràcter èpic, com ho és també la pretensió de fer una obra unitària; però després la temàtica va molt més enllà i barreja elements propis dels poemes elegíacs, bucòlics o didàctics. La unitat argumental ve donada per l’encadenament d’històries i de narracions mitològiques dins una cronologia que porta des de l’origen mateix de l’univers fins a gairebé el present del poeta, i implícitament, el de la metamorfosi definitiva de Roma en centre del món.

Fonts i Models Literaris

Les fonts d’Ovidi i els possibles models cal cercar-los en tota la tradició literària anterior. La idea de lligar unes històries amb unes altres ja la trobem anteriorment i la metamorfosi, com a transformació meravellosa per intervenció divina o per efecte de la màgia, era un tema conegut en la literatura grega i s’havia desenvolupat ja com a relat autònom.

Ovidi és el primer que es va proposar no només associar artísticament totes les històries sobre transformacions que coneixia sinó també projectar-les en un gran marc temporal en què es destaquessin els grans períodes de les edats, dels déus, dels herois de la mitologia grega i de la llegenda, o de la llegenda històrica, romana. Les fonts mitològiques també cal buscar-les en la literatura grega: **Homer**, **Hesíode**, els poetes tràgics grecs i els poetes hel·lenístics, especialment **Teòcrit**.

Rerefons Filosòfic: Neopitagorisme i Canvi

En el poema es pot trobar també un rerefons filosòfic neopitagòric, amb influència de les idees de transformació de la naturalesa i de canvi constant d’Heràclit. En el llibre XV Ovidi posa en boca de Pitàgores les paraules següents:

“Tot canvia, res no mor; l’esperit es va errant d’una banda a l’altra i ocupa cossos diferents; passa dels cossos dels animals als humans i dels nostres als dels animals, però no mor mai. I com la cera, fàcilment modelable, agafa la forma de figures noves, deixa de ser com era i no conserva les mateixes formes, però és sempre la mateixa, jo us dic que passa igual amb l’ànima, és sempre la mateixa, però transmigra en figures diferents”.

Malgrat aquesta referència filosòfica (la doctrina de la metamorfosi com a força creadora i transformadora de l’univers), seria una errada considerar el poema ovidià una obra filosoficocientífica o d’explicació del funcionament de la naturalesa.

El Tema Central: L'Amor i la Tragèdia Femenina

El que és important són els diversos episodis o relats, escrits de manera lleugera, eròtica i sensual, plens d’imatges i lligats els uns als altres de manera, de vegades, força barroca. La sensualitat de l’obra es fa present en els petits detalls, en una descripció, en una carícia, en un petó...

L’amor, la passió amorosa hi té un lloc destacat, com succeeix en tota la poesia ovidiana anterior; és una passió amorosa que rarament porta a la felicitat. És el poema de l’**eterna infelicitat humana** que es va perpetuant amb el pas del temps i, especialment, de la **tragèdia de la dona**, víctima del desig capritxós d’homes i déus. La galeria de personatges femenins és immensa.

Gairebé totes les dones són víctimes d’un amor provocat pel caprici, per la violència o per la crueltat dels déus i dels homes i transformades com a única sortida possible en:

• Arbre, flor, font o pedra.
• Ocell o animal salvatge.
• Veu sense cos, com en el cas de la malaurada Eco.

Trobem també dones enamorades enfrontades al rebuig, obligades a la renúncia, o arrossegades per una força que no poden superar, per l’amor foll, l’angoixa del qual coneixem a través dels seus monòlegs, com en el cas de Medea, enamorada de Jàson, o de Mirra, enamorada del seu pare.

Personatges Masculins i Femenins: Contrastos

Els personatges masculins (déus, divinitats fluvials i menors, herois i homes) es presenten en situació de guerrers, de caçadors, d’aventurers, i tenen en comú, en general, el seu aspecte agraciat i la consciència de la fascinació que poden provocar. Mentre que de les dones se’n fan palesos els seus sentiments i la vida interior, dels homes se’ns subratlla especialment l’aspecte extern. Possiblement, l’excepció més clara és la de Narcís, un personatge que, encara que masculí, presenta uns trets de delicadesa marcadament femenins.

Malgrat la preponderància de l’amor com a fil conductor, ens trobem davant una amalgama diversa d’històries on no manquen les contalles relaxades o de tipus humorístic, o les descripcions detallades de lluites cruels també relacionades de manera directa o indirecta amb l’amor.