Harmonia en Vermell: Anàlisi de l'Obra de Matisse

Habitació Vermella o Harmonia en Vermell
Autor: Henri Matisse (Le Cateau-Cambrésis, 1869 – Niça, 1954)
Cronologia: 1908
Tècnica: Oli sobre tela
Estil: Fauvisme
Tema: Costumista / interior
Localització: Museu de l’Ermitatge (Sant Petersburg).

CONTEXT HISTÒRIC L’època de les primeres avantguardes coincideix amb un període molt convuls de la història: la rivalitat colonial entre les potències europees, la Primera Guerra Mundial (1914-1919), la Revolució Russa (1917), el naixement del feixisme i del nazisme. Un món en crisi que revitalitza l’art i que porta l’artista a la recerca d’elements nous i provocadors, reaccionant contra les injustícies socials que l’envolten. L’art contemporani deixa de banda la captació externa de la rivalitat visual i expressa les vivències interiors de l’artista, un artista sovint rebutjat que busca uns altres individus per fundar un moviment que expressi les seves inquietuds. Neixen així les avantguardes del segle XX, que poc tenen en comú amb els estils globalitzadors del passat. La pintura pren el protagonisme de la innovació.

DESCRIPCIÓ FORMAL
El quadre representa un menjador burgès, però al mateix temps, és una combinació dels temes representats pels fauvistes: figura humana, interior d’una habitació, bodegons, paisatge. Tots els elements que formen la pintura es subordinen al color pur i intens, expressió d’alegria i vida.
Representa una dona que para la taula, col·locant un fruiter a una taula vermella, on ja hi havia dues ampolles, fruites i flors. A l’esquerra trobem una cadira i per la finestra es veuen els arbres en flor a un paisatge verd. Lluny trobem una casa rosa. Matisse utilitza la finestra per donar una major profunditat al quadre.

6. DESCRIPCIÓ FORMAL
El color més destacat és el vermell en diferents tonalitats en tots els elements que componen l'interior de l'habitació, en concret en les estovalles i la paret del fons. També destaca el color blau dels dibuixos decoratius del mur, de les estovalles, de la roba de la dona i del cel.
EL COLOR El color, sotmès a la llum durant l’impressionisme, ara s’allibera. No hi ha cap tipus de font de llum, la lluminositat ve donada pel color, no hi ha cap rastre d’ombres. L’herència de Gauguin es fa evident tant en el planisme com en l’ús del color.

7. DESCRIPCIÓ FORMAL
L'elecció d'aquests dos colors no és aleatòria, sinó que respon al coneixement de la teoria del color per part de l'artista, segons la qual les tonalitats complementàries com és el cas del vermell i el blau, permeten ressaltar molt més l'efecte òptic de contrast. En aquesta obra, Matisse gairebé no hi fa servir ombres, i per tant, davant l'absència de llum, és el contrast el que defineix la profunditat i el volum dels objectes representats. Els colors càlids com el vermell i els ocres tenen un efecte d'apropament en l'ull humà, mentre que els freds com el blau i el verd d'allunyament.

8. DESCRIPCIÓ FORMAL - EL DIBUIX
El dibuix té més importància. Es basa en una línia corba, sinuosa i gruixuda, que pot arribar a descompondre la forma en contra de qualsevol expectativa de naturalisme i que dóna dinamisme a l’obra. Els contorns dels arbres i el de la dona són simplificats perquè estiguin més d’acord amb les flors dibuixades en el paper de la paret i en les estovalles.

SIGNIFICAT I FUNCIÓ
La importància de l'obra no rau tant en allò que representa, sinó en la manera com ho representa. La seva intenció final no era reflectir fidelment una realitat concreta, sinó que aspirava a transformar-la. El significat d'aquesta obra és que a través del color, l'artista apel·la a la part emotiva de l'espectador. Aquest esteticisme queda plasmat en imatges de felicitat i refusa les angoixes del món contemporani. És un art que no defensa cap bandera ideològica, només aporta una nova tècnica pictòrica. La funció és estètica; Matisse va afirmar que l'objectiu dels seus quadres era proporcionar plaer i alegria de viure. Ell deia: “Somnio amb un art equilibrat, pur i afable, on el tema no sigui inquietant ni torbador, que serveixi com a calmant cerebral.”

10. MODELS I INFLUÈNCIES
Gràcies a la gosadia cromàtica de la seva obra, Matisse va ser considerat l’artista principal del moviment fauvista. Alhora, va servir de referent a molts altres artistes, com ara Maurice de Vlaminck o Raoul Dufy. Tanmateix, cal remarcar el procés d’assimilació de certs plantejaments del Simbolisme i, sobretot, del Postimpressionisme. Del primer va incorporar el concepte de la no-imitació -que ell aplica al color-, après a les classes de l’artista simbolista Gustave Moreau, en les quals no va fer còpies dels mestres del passat, sinó nombrosos exercicis en què havia de retenir l’essencial del llenguatge plàstic i expressar-ho posteriorment en l’elaboració de les seves pròpies experiències pictòriques. Matisse també va recollir algunes innovacions postimpressionistes, com per exemple la tècnica divisionista, en la qual era fonamental l’ús del color pur al costat del complementari. Així mateix, també cal esmentar a Gauguin i Van Gogh, que van utilitzar el color de manera simbòlica i expressiva amb la finalitat de provocar efectes suggestius en l’espectador, com succeeix a La visió després del sermó.