Història del Teatre Català: De l'Edat Mitjana al Segle XIX

Història del Teatre Català: Segles XVI al XIX

Les primeres manifestacions teatrals es caracteritzaven per voler fer de la representació un espectacle. Per tant, els elements escènics eren tan importants o més que l'element literari. Tenien un caràcter educatiu i d'esbarjo, i s'utilitzaven sovint com a instrument de propaganda.

El Teatre Popular entre els Segles XVI i XVIII

Teatre Religiós

L'Església utilitzava les formes dramàtiques per divulgar les idees als fidels i la paraula de Déu, com ara "El Cant de la Sibil·la". Amb el temps, aquestes representacions es van adaptar al públic popular i es van començar a fer en català. Així, al final del segle XIII, van néixer els misteris, obres d'episodis religiosos concrets que s'agrupaven segons la temàtica:

• Cicle de Nadal: "Els Pastorets"
• Cicle Pasqual: Passió, mort i resurrecció de Jesucrist
• Cicle Marià: "El Misteri d'Elx"
• Cicle Hagiogràfic: "Vides i martiris de sants"

Teatre Profà

El teatre profà té el seu origen en les celebracions i festes que s'organitzaven tant en els àmbits cortesà com popular. La figura del joglar entretenia la gent interpretant cançons que, seguides d'uns recursos gestuals i escènics, convertien la recitació en una escenificació teatral.

També en formen part els entremesos, que es representaven entre plat i plat. Aquests tractaven temes quotidians i tenien un to còmic, burlesc o satíric. També són anomenats sainets, escrits en vers i amb un llenguatge directe.

Altres dramatitzacions més senzilles inclouen els momos i les mascarades (espectacles de caire còmic, acompanyats de música, que es realitzaven durant les festes majors).

El Teatre del Segle XIX

Durant el segle XIX, es potencia el Romanticisme, que trenca amb la Il·lustració i el Neoclassicisme, alhora que recull els interessos de la burgesia (la nova classe social emergent). A Catalunya, convivien dues tendències teatrals principals:

Tendències Teatrals del Segle XIX

Teatre Popular

Va arribar al seu punt àlgid amb els sainets, un retrat humorístic de les classes baixes. Aquest gènere va tenir un gran ressò, tot i la seva marginació pels sectors cultes de la Renaixença. Destaquen autors com Josep Robrenyo (amb una producció literària política i costumista) i Frederic Soler ("Serafí Pitarra"), la seva aparició va provocar un canvi significatiu en el panorama teatral català.

Teatre Culte

Es va expressar principalment en melodrames burgesos i drames romàntics. Aquesta tendència va permetre l'aparició de figures clau com Àngel Guimerà. Altres autors rellevants van ser Frederic Soler (qui també es va convertir en autor de melodrames burgesos i drames romàntics, amb els quals volia professionalitzar-se, com "Les joies de la Roser") i Víctor Balaguer, autor de drames romàntics com "Don Joan de Serrallonga".

Àngel Guimerà: Vida i Obra

Àngel Guimerà va començar escrivint en castellà, però més tard va aprendre català i es va adaptar a la llengua. Va ser fundador i director de la revista La Renaixença. El seu vessant polític el va convertir en un ferm defensor del catalanisme. La seva producció teatral es caracteritzava per la recurrència de certs temes: els seus personatges sovint viuen en espais aliens, són fills d'altres cultures i són rebutjats. Va caracteritzar molt bé els personatges femenins.

La seva obra es pot dividir en tres etapes principals:

• Etapa Inicial: Obra romàntica i tragèdies històriques, com "Mar i Cel". Destaquen per l'ús del vers i per estar situades en l'edat mitjana.
• Segona Etapa: Consolidació com a dramaturg, sintetitzant elements del romanticisme i del realisme. En aquesta etapa, l'ús del vers es va anar substituint per la prosa. La seva trilogia més famosa inclou: "Maria Rosa", "Terra Baixa" i "La filla del mar".
• Tercera Etapa: S'adapta als nous corrents, com el naturalisme i el modernisme. Obres destacades d'aquest període són "L'aranya" i "La santa espina".