Història de la llengua catalana: de l'Edat Mitjana al s.XX

De l'Edat Mitjana a la fi de la dinastia catalana

Durant l'Edat Mitjana, el català va viure una època d'esplendor, convertint-se en la llengua de la Corona d'Aragó i expandint-se per la Mediterrània. Aquesta etapa, coneguda com el "Segle d'Or" de les lletres catalanes, va veure el sorgiment d'importants obres literàries.

Tanmateix, l'enllaç matrimonial entre Ferran el Catòlic i Isabel de Castella va marcar la unió dels regnes castellà i catalano-aragonès. Tot i que cada regne va conservar la seva personalitat, lleis i costums, aquest fet va significar la desaparició de la dinastia catalana. Malgrat això, l'Imperi Català va deixar la seva empremta per Europa.

Entre les mostres literàries més rellevants d'aquest període, podem esmentar:

• La llengua de Bernat Metge
• La prosa religiosa de Francesc Eiximenis i Vicent Ferrer
• Ausiàs March
• Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell
• L'anònim Curial e Güelfa

La crisi lingüística durant la Decadència

Amb Carles I, la Corona catalano-aragonesa va perdre la seva cort. Una part de la noblesa catalana es va traslladar a la cort castellana i va adoptar el castellà com a llengua. L'expulsió dels moriscos (segle XVI) va provocar una pèrdua de població a València, que va ser repoblada per castellans.

Després de la Guerra dels Segadors (1640-1659), les terres del nord de Catalunya van ser cedides a la corona francesa, i el català va ser prohibit a l'educació i en els usos oficials. No obstant això, es va mantenir com a llengua de la legislació i de l'Administració, així com a llengua popular.

La substitució lingüística va començar amb la pèrdua de poder polític. Les editorials preferien editar en castellà, ja que hi havia més demanda. El llatí continuava sent considerat llengua culta, mentre que el català es reduïa a l'àmbit privat i a les classes populars. A més, van entrar molts castellanismes en el lèxic.

Durant la Guerra de Successió a la corona d'Espanya (1704-1714), l'antiga Corona d'Aragó va prendre partit a favor de l'arxiduc Carles i va lluitar al costat de les potències aliades. Després de la derrota, Felip V va promulgar el Decret de Nova Planta, que va excloure el català de la legislació, l'Administració de justícia i municipal, l'ensenyament i la documentació notarial i de comerç.

Malgrat això, alguns erudits preocupats per la situació del català van escriure estudis d'ortografia, diccionaris i edicions de clàssics en català. Durant el Renaixement i el Barroc, la literatura culta en català va patir una decadència. D'aquest període, es pot destacar l'obra de Josep Vicenç Garcia, Francesc Fontanella i Joan Ramis.

La Renaixença

Coincidint amb el Romanticisme i el nacionalisme a Europa, va aparèixer a Catalunya un moviment de recuperació de l'ús literari del català. S'exalçava el passat medieval i la cultura popular. L'inici de la Renaixença es marca amb la publicació de l'oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau.

El pròleg de J. Rubió i Ors a Lo Gaiter del Llobregat (1841) es considera el programa ideològic de la Renaixença, que buscava:

• La fixació gramatical i ortogràfica del català.
• Refermar la seva unitat.
• L'expansió en els mitjans de comunicació socials i privats.

La restauració dels Jocs Florals (1859) va ser decisiva per a l'ús literari de la llengua, ja que va donar a conèixer obres i autors. El català es va introduir a la premsa diària i periòdica de tot el territori (La Renaixença, La Veu de Catalunya i L'Avenç). Paral·lelament, es van iniciar estudis sobre la llengua i es van elaborar diccionaris.

A la segona meitat del segle XIX, aquest moviment va donar obres de nivell universal i d'un gran èxit popular, com les de:

• Jacint Verdaguer, autor dels poemes èpics L'Atlàntida i Canigó.
• Àngel Guimerà, autor de Terra Baixa.
• Narcís Oller, autor de La febre d'or.

Entre finals de segle i inicis del segle XX, escriurien els modernistes: Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Ignasi Iglésias, Víctor Català, Raimon Casellas, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, etc.

Institucionalització de la llengua

A principis del segle XX, el catalanisme polític va reivindicar l'ensenyament de la llengua catalana i el seu ús a l'Administració. El 1906 es va celebrar el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, impulsat per Mossèn Alcover.

El suport polític i de l'IEC (Institut d'Estudis Catalans) va permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra per tal de codificar i normativitzar el català. Amb l'obra de Fabra, el català va aconseguir una normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, adoptava neologismes i llatinismes, i depurava el català de barbarismes.

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va abolir la Mancomunitat. Durant la Segona República (1931-1939), la Constitució de 1931 i l'Estatut d'Autonomia de 1932 van permetre a Catalunya recuperar la Generalitat, declarar el català llengua cooficial i realitzar una política de suport al seu ensenyament.