Joan Fuster: Anàlisi de l'Obra de l'Assagista Valencià Clau

Joan Fuster: L'Assagista Valencià Fonamental

Joan Fuster (Sueca 1922-1992) és, sens dubte, l’assagista peninsular més important de les generacions sorgides després de la Guerra Civil. La seua obra, deixant de banda una dedicació inicial a la poesia, es pot classificar en tres blocs principals:

Obres per Blocs Temàtics

Obres Humanístiques i Generals

• Diccionari per a ociosos (1960)
• Diari 1952-1960
• L’home, mesura de totes les coses (1967)

En aquests llibres, Fuster tracta temes que van de la història a la política, passant pels aspectes més diversos de la vida cultural i quotidiana.

Reflexió sobre la Identitat Valenciana

• Nosaltres, els valencians (1962)
• Viatge pel País Valencià (1971)

Aquests són llibres bàsics per a conéixer la nostra història, la nostra cultura i els problemes d’identitat nacional.

Crítica i Història Literàries

Hi destaquen els estudis dedicats als clàssics medievals valencians com Ausias March, Sant Vicent Ferrer o Rois de Corella, i també els dedicats a autors contemporanis com Pla, Espriu o Estellés.

Literatura Catalana Contemporània

El seu assaig Literatura catalana contemporània (1972) presenta d’una manera profunda i molt intel·ligent un panorama de la literatura catalana des del Modernisme fins a la dècada dels seixanta. Fuster, en el pròleg que encapçala aquest llibre, remarca que no és un treball d’especialista, sinó les notes d’un «simple lector». L’estudi és ple d’observacions i d’anàlisis crítiques. La provocació intel·lectual i l’amenitat de les opinions allunya aquest llibre de l’estil dels manuals acadèmics.

La Forma Literària de l'Assaig Fusterià

Estil i Mètode

A més d’aquesta varietat temàtica, l’assaig fusterià presenta moltes formes: l’article i el diccionari filosòfic, el diari, l’aforisme i la monografia. Com a bon assagista, Fuster adopta sempre l’actitud de Montaigne i la de Descartes: el dubte metòdic, «la suspicàcia sistemàtica».

El Discurs Lliure

L’assaig fusterià no és una exposició que avança en línia recta, sinó un discurs lliure, que s’anticipa o retorna al punt de partida, que oscil·la i gira en moltes direccions.