Laura a la ciutat dels sants personatges

PERSONATGES.

LAURA: es una jove de Barcelona, una xica de ciutat, blava d´ulls, de veu sense estridències, harmoniosa de línies (pag.20). Amb una belleza sense esclatar; el seu carácter és caracteritza per la seua simplicitat i sinceritat. Es una il·lusa incorregible (pag 220). Moderna, jove, bonica.

Es va quedar horfena i la seua tia la va adoptar i li va ensenyar lo millor que sabia. La jove s´enamorà de Tomàs i deixà la seua Barcelona per anarse´n a Comarquinal, ciutat que va ser culpable de tota la seua desgracia.

Perd a la seua filleta i aixó a du a sentir-se mes desgraciada encara. Passa de ser una jove alegre, felíç que viu entre els somnis de princesa que ella mateixa se´n fa, a ser una desgraciada i trista dona plorosa que l´únic que desitja es la seua propia llibertat.

TOMÀS: te 30 anys, home de bon estomac, generós a l´hora de donar propina, vigorós, directe, també es un home simple i bell.

L´importa molt “el que diran” i conservar el seu honor i prestigi d´home ric i poderós.

No te valor de encarar-se amb la seua dona per por a fer que aquesta se senta mal.

Al principi lo que mes l´importa es pasetjar a la seua dona pels carrers del seu poble per a exibir-la davant de tots els homes de Comarquinal. Però una vegada ja está ben passetjada i no es la novetat, comença a passar d´ella i anarse´n amb els amics de juerga.

Li dona molta importancia al fet de tindre un fill que siga l´hereu dels Muntanyola, i quan la seua dona té una filla es sent descontent.

Es deixa manipular molt per la seua germana, ja que es creu tot lo que aquesta li diu sobre la Laura.

TERESA: 40 anys, pareix bona dona però es esquerpa i engelosida de la seua rutina. No es va casar pel fet de que devia cuidar de la seua mare. Es escrupulosa , beata, i també l´importa molt que es mal parle d´ella i de la seua casa.

Està molt gelosida de la Laura per que esta es jove i bonica i atrau l´atenció de quansevol home.

Està enamoradísima de Pere i decideix vengar-se de la seua cunyada quan s´adona de que els dos estan enamorats.

Es la culpable de fer-li la vida desgraciada e imposible a la Laura.

PERE: es un xicot que acabava d´estudiar per a notari, es el sobri de mossèn Joan. Amb bon cos, inteligent.

S´enamora perdudament de la Laura i fa lo posible per conseguirla per damunt de tot.

MOSSÈN Joan: es un dels capellans de Comarquinal.

Bon home que estima molt a la Laura i l´ajuda en els pijors moments. Ama l´art i te un museu. Es l´oncle de Pere i quan es dona conter de que aquest està enamorat de la Laura, li prega que ho deixe estar per que la dona de Tomàs es bona gent i no li Déu de fer mal.

Es amic i confident de la Laura.

BEATRIU: els amics li mal diuen “l´avorrida”, es una jove sobrina de Llibori que ama a l´estudiant per a capella.

Es l´única amiga de la Laura i gracies a ella consegueix casar-se amb el seu amor. Es calladeta i vergonyosa.

LLIBORI TERRA NEGRA: es un home major, amb barba i ulleres, que mal parla dels Muntanyola e inclús intenta aprobexar-se de la Laura. Els seus fills son: Angelica, Ventura, I Jaume ( l´hereu rebutjat per casar-se amb la filla de l´enterramorts sense el consentiment de la seua família)

Joanet: familiar que té una germana a qui tracta com una serventa i no deixa operar-se d'un tumor (l'excusa és que ella no vol que cap home li posi la mà a sobre, tot i ser metge), protagonitza escenes ridícules i empaita les prostitutes

Senyora de Torroella: una de les dones de Comarquinal que més escampa els rumors sobre l'adulteri amb el pretext de tenir informació privilegida en ser amiga de la família. Guarda rancúnia al Pere, a qui volia per marit d'una filla.

Ventura: parenta del Llibori que també actua com a propagadora de les històries sobre la parella, els enxampa a una església (on s'han trobat per casualitat) i ho explica a tothom, precipitant el desenllaç

Estructura

· Relat iniciàtic: bildungsroman, en nomenclatura literària. Consegüentment, trama

farcida de motius associats al subgènere: viatge; immersió en un territori simbòlic,

on s’acomplirà la descoberta de la veritat; maduració, paradís i innocència perduts;

cicle sortida / retorn; canvi intern de l’Heróïna.

· Apropiació d’un argument universal: l’intrús destructor, que genera un conflicte.

· Combinades amb tot això, convencions de ficció sentimental: triangles, adulteri, gelosia

i venjança sexual.

· Format díptic. Dues seccions, sense divisió en capítols, vertebrades simètricament:

un episodi amorós que reincideix en l’evolució il·lusió / desencís / frustració a cadascuna.

El temps

· Acció limitada a un període breu, un bienni. En consonància amb la simetria estructural,

paral·lelisme cronològic: cada part, oberta i tancada sempre a la tardor,

dura un any, si fa no fa.

· A l’engròs, narració lineal. Interrompuda sovint per flashbacks, però sense distorsió

temporal.

· Ració generosa de marques cronològiques: calendari precís dels esdeveniments.

· Ús, moderat, del temps interior bergsonià: voluntat narrativa d’aproximar-se a la percepció

subjectiva del temps, a la duració amb què la consciència experimenta els fets

externs.

L’espai

· Escenari explícit únic: Comarquinal, compendi del clima social i la mentalitat col·lectiva

de províncies. Reelaboració literària d’un referent real, Vic.

· Espai tancat, circumdat per una boira simbòlica: aïllament, soledat, bloqueig ideològic,

hermetisme.

· Barcelona, paisatge in absentia. Així doncs, dialèctica comarca / metròpolí. La capital,

terme de comparació sistemàtica: odiada i admirada alhora. La nostàlgia de

Laura en fabrica una evocació idíl·lica, edènica: la pàtria extinta.

El narrador

· A primer cop d’ull, focalització externa: tercera persona omniscient. Narrador ben

visible en el discurs: engalta una bona dosi de comentaris i judicis a propòsit de l’univers

inventat. Absència del perspectivisme característic de la veu narrativa moderna:

Llor no prefereix l’òptica múltiple.

· Després d’un repàs posterior, omnisciència restringida. Focalitza en un punt de vista

intern, el de Laura especialment: veiem la realitat a través de la seva mirada.

· Aprofitament, a l’hora d’enunciar l’experiència individual, de l’espectre sencer de

modalitats discursives: estil directe, indirecte, indirecte lliure, monòleg interior.

· Utilització mesurada, en una variant gens radical, d’aquest darrer, lluny del flux de

la consciència de la font original, James Joyce.

· Esquitxos de memòria involuntària, a recer de Proust: estímul sensorial que activa

automàticament el record.