La literatura catalana de postguerra: repressió i exili
La literatura catalana de postguerra: repressió i resistència
Alguns literats continuaren fent la seua feina. Tots els progressos que s’havien aconseguit durant la Segona República per normalitzar el català s’ensorraren. En produir-se la negació de l’espai necessari per a realitzar la seva tasca, esdevingueren unes “generacions perdudes” que hagueren de subsistir de diferents maneres.
La persecució del català sota el règim franquista
El règim franquista organitzà una persecució sistemàtica del català. Al 1938, el català ja no era idioma oficial, es tancaren revistes i diaris, s’eliminà de l’ensenyament i, durant quatre o cinc anys, no es publicà cap llibre. Els escriptors es refugiaren en les tertúlies, sense cap ressò en la societat, tot i que s’editava alguna cosa de manera clandestina. Molts escriptors, voluntàriament o de manera forçada, hagueren d’emigrar.
L'exili i la dualitat lingüística
El destí dels escriptors i dels intel·lectuals anà lligat a la seua afiliació política. Els més conservadors s’exiliaren, però en acabar la situació tornaren a la península. Altres marxaren i foren remisos a tornar. Tant l’experiència de l’emigració com les noves situacions viscudes a l’exili influïren temàticament en la literatura de postguerra.
Molts escriptors van haver d’escriure en altres llengües per a guanyar-se la vida, però no abandonaren la llengua catalana com a instrument de creació literària i feren esforços per a publicar les seues obres. Molts combinaren el castellà i el català per a poder sobreviure de la seua creació.
L'evolució literària: del Noucentisme al Realisme
Al 1943 es començaren a autoritzar algunes publicacions d’autors consagrats, sense acceptar cap publicació d’escriptors novells que poguessin suposar novetats en la literatura de l’època. No fou fins al 1958 que es començaren a publicar algunes obres noves. El panorama cultural no era gaire favorable, ja que molts no sabien català.
El Noucentisme, com a corrent literari, perdé força i s’imposà una nova manera d’escriure. Aparegué la novel·la social o realista amb nous temes:
- La postguerra
- L’exili
- La guerra
- Les penúries
- La revolució
Salvador Espriu i Rosselló-Pòrcel iniciaren aquest canvi. Aquests temes nous remogueren la literatura catalana, traient-la d’unes inèrcies fredes i elegants i injectant-li un vigor inèdit.