Manuel Pedrolo: L'Obra Teatral, Llibertat i Absurd

Manuel Pedrolo: Obra Teatral i Llibertat

Aspectes Clau de l'Obra Teatral de Manuel Pedrolo

Manuel de Pedrolo (1918-1990) fou militant de la CNT i intervingué en la Guerra Civil, acabant en un camp de concentració. És un dels autors catalans més prolífics. Conreà tots els gèneres, però és més conegut com a novel·lista. Les seves primeres obres van tenir dificultats per publicar-se a causa de la censura.

En el camp del teatre, la seva producció es considera una anticipació a Catalunya del que ha representat el teatre de l'absurd de Beckett o Ionesco. (Els autors d'aquest tipus de teatre uneixen fons i forma, expressant l'absurd d'una manera irracional, fent que es perdi el respecte al text i obrint noves vies a un teatre més imaginatiu i sensual. Aquest moviment va fracassar perquè no va aconseguir arribar al públic proletari). No obstant això, el mateix autor es desvincula del teatre de l'absurd i assenyala que la seva obra és coherent i racional, i que allò absurd és la vida i les situacions que pateixen els personatges. Pedrolo qualifica el seu teatre més que d'absurd, d'abstracte.

Manuel de Pedrolo va escriure entre 1958 i 1963 un total d'onze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat, analitzada des de diferents angles, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques pròpies del teatre de l'absurd. El teatre de Pedrolo ens ofereix una visió del franquisme, reflectint la repressió i la lluita contra les barreres imposades. La rebel·lió assoleix un caràcter diferent cada vegada i el resultat difereix, també, en cadascun dels drames.

Darrere de les tècniques de l'absurd hi ha una denúncia contra la injustícia, contra l'intent de genocidi cultural i polític perpetrat contra el poble català a partir de 1939. Alguns exemples són: L'ús de la matèria (1958), Situació bis (1963) i Darrera versió per ara (1958). Això el porta a la construcció d'obres amb la presència de personatges que, abans que res, tenen una categoria simbòlica. Els personatges habiten un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior. Els personatges més decidits lluiten per enderrocar els murs de la seva presó i lluiten contra el conformisme heretat (com a Homes i no, 1957); els altres acaben en bona mesura per admetre i acostumar-s'hi a la por que causa allò desconegut. Textos com Tècnica de cambra (1959) i Algú o l'altre cap de peça (1962) se centren en aspectes filosòfics del coneixement del món.

El teatre de Pedrolo, per tal de burlar la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeti localitzar-ne l'acció: les seves peces no tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat.

Els temes de la mort i de la comunicació entre els homes, l'autenticitat, el sentit de l'existència i, sobretot, de la llibertat, articulen la seva obra dramàtica.

Per al muntatge de les obres, Pedrolo recomana fixar-se molt en els aspectes plàstics, materials i el realisme dels objectes.