Plan Marshall: la reconstrucció econòmica d'Europa després de la Segona Guerra Mundial

Pla Marshall: la reconstrucció econòmica d'Europa

Pla Marshall: per sort per als aliats dels nord-americans, la situació de l'Europa occidental el 1946-47 semblava tan tensa que Washington considerava que el desenvolupament d'una economia europea forta era la prioritat més urgent, per la qual cosa els EUA van llançar el juny de 1947 el Pla Marshall, un projecte colossal per a la recuperació d'Europa. Els EUA havien estat l'únic país que havia sortit fortalescut de la Segona Guerra Mundial, i els països europeus estaven molt necessitats de tota mena de mitjans i productes i tenien una gran debilitat financera, cosa que suposava una recuperació lenta i greus problemes per tornar a posar en marxa l'economia. Així, George Marshall, secretari d'estat dels EUA, avança la idea de la necessitat d'establir un programa d'ajuda als aliats europeus, que havia de ser immediat, fent èmfasi en els estats més destruïts. No obstant això, per comprendre el Pla Marshall cal entendre completament la seva finalitat última.

Per als nord-americans, una Europa reconstruïda eficaçment i aliada contra la Unió Soviètica (OTAN, 1949) havia de basar-se en la fortalesa econòmica, per la qual cosa una situació de debilitat financera podria portar que els països europeus fossin incapaços de pagar i haguessin de limitar les importacions de productes americans, afectant així l'economia nord-americana. A més, el Pla Marshall té també una lectura política, ja que si els països europeus tenien dificultats econòmiques, aquestes es traduirien en l'aspecte social, creant més conflictivitat, cosa que suposaria un increment de la influència dels partits comunistes occidentals; cal tenir en compte que a França a finals de 1944, el Partit Comunista Francès és el partit més votat, igual que el Partit Comunista Italià ho serà a Itàlia. Per tant, el Pla Marshall pretenia donar, sobretot, estabilitat política, convertint-se en una peça més per a la contenció del socialisme, fins al punt que els EUA exigiran als països que assumeixin el pla no tenir polítics comunistes al capdavant.

El pla estava pensat per dur-se a terme en els anys següents, amb uns 13.000 milions de dòlars, dels quals es feien en principi un 90% a fons perdut i un 10% en concepte de préstamos; així, la major part anirà per a Gran Bretanya, França, Itàlia i Alemanya. Per a la distribució del capital es crearen institucions que arriben fins als nostres dies: OECE (Organització Europea per a la Cooperació Econòmica), la UEP (Unió Europea de Pagaments), la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer). El Tractat de Roma de 1957: es signa aquest tractat que dona origen a la Comunitat Econòmica Europea, que es transformaria el 1993 en la UE.