Costumisme, Realisme, Naturalisme i Modernisme a la Literatura Catalana

Costumisme:

El costumisme, en la literatura, significa la descoberta de la realitat com a matèria novel·lesca. Aquest gènere literari neix en un moment històric de canvi: la industrialització. Els autors costumistes, conscients que vivien en un món a punt de desaparèixer, van reflectir-ho a les seves obres. Partien de la realitat, però en feien una selecció i, amb una actitud nostàlgica, descrivien tot allò més autòcton, professional i pintoresc de la societat. El seu interès se centrava en la descripció superficial i tipificada d'escenes de la vida quotidiana o de personatges típics de barri populars. Totes les celebracions eren matèria literària. Eren peces breus, sense argument ni acció, amb diàlegs. Utilitzaven "el català que ara es parla". El costumisme català es basa en l'espanyol. Els primers textos es publiquen el 1805 al setmanari "Un tros de paper".

El costumisme català va haver de superar el problema lingüístic, ja que si volien reflectir la realitat, els temes i els personatges tractats exigien l'ús de la llengua catalana. Autor:

Emili Vilanova:

Neix en una família benestant del barri barceloní de "la Ribera". D'allí extreu bona part dels seus personatges i quadres de costums. Argenters, ferrers... són presents a les seves pàgines.

Realisme:

Apareix a Europa a mitjans del segle XIX com a rèplica del romanticisme. Coincideix amb el coneixement científic basat en la raó. Trets romàntics com el subjectivisme, l'idealisme i la necessitat de fugir de la realitat són lluny del propòsit del realisme, el qual es basa en la representació objectiva de la realitat contemporània, la realitat que l'autor coneix i, per tant, pot descriure amb exactitud.

La novel·la realista ofereix un panorama de la realitat del moment. Per aconseguir una descripció objectiva, l'autor es documentava a través de l'observació metòdica i detallada de la realitat que volia descriure. S'interessava per tots els aspectes de la societat i els explicava i descrivia sense mostrar els seus sentiments.

Lavens:

Revista molt important que van escriure modernistes molt importants.

Naturalisme:

Émile Zola, teòric i màxim representant del naturalisme, pretenia aplicar el mètode de les ciències experimentals al comportament humà i convertir així la novel·la en un estudi científic, és a dir, transformar la literatura en ciència. S'aplicava el mètode experimental del positivisme i determinisme, que consistia en l'observació, la recollida de dades i la comprovació mitjançant l'experimentació. E. Zola, basant-se en aquestes teories, crea la "novel·la experimental". A diferència de la realista, la novel·la naturalista no sols descrivia la realitat, sinó que es convertia en instrument d'observació i investigació per investigar les lleis que regeixen la societat i la persona. Analitzava tots els aspectes de la societat, encara que fossin desagradables, amb l'objectiu de millorar les condicions socials i el comportament humà.

Modernisme:

El modernisme fou un ampli moviment cultural a Catalunya durant finals del segle XIX i principis del XX, que va coincidir amb altres moviments paral·lels europeus. Aquest moviment a la resta d'Espanya va ser molt diferent.

El moviment català va tractar d'incloure l'art en tots els àmbits de la vida. Destaca en: arquitectura, pintura i literatura (J. Maragall). El modernisme va pretendre transformar la societat a través de la cultura. Aquest canvi es manifesta en la ruptura amb el passat i en la voluntat de crear una cultura nacional moderna i europea. Segons Joan Fuster, "el modernisme és un procés de transformació de la cultura catalana en el canvi de segle, de regional i tradicionalista en cultural nacional moderna".

El jove artista burgès denunciava el materialisme de la seva classe. Defensaven la idea de l'art per l'art. Com que tenien molts diners, vivien de l'herència dels pares i per això no es preocupaven de viure sense treballar en llocs on voldrien inspirar-se. I ells, doncs, feien art en pla reivindicatiu.

Escola Mallorquina:

La producció poètica de les Illes Balears, posterior a la Renaixença, conforma el que s'anomena Escola Mallorquina. Es caracteritza per unes qualitats literàries diferents del model poètic de Maragall. Enfront del modernisme català simbolista i amb influència europea, els mallorquins van crear una poesia retòrica inspirada en l'humanisme clàssic italià. Tòpics: contenció emotiva i domini formal. Rebutgen el vitalisme dels poetes del principi i menyspreen la bohèmia modernista. Els mallorquins construeixen una poesia en un nivell de llengua elevat, culte i clàssic.