La poesia catalana: de la postguerra a l'actualitat

La poesia des de la postguerra fins als anys 70

Entre el final dels quaranta i principis dels cinquanta, Carles Riba lluitava per sobreviure i reafirmar-se. Ell encarnava els valors de vigor moral, d'exigència literària i de fe en la cultura. Va orientar un conjunt de poetes joves que ampliaren la tradició postsimbolista i el gust noucentista per l'expressió culta i el rigor en l'ús de la llengua. J.V. Foix reivindica la ruptura formal i lingüística i l'experimentalisme de les avantguardes.

La literatura catalana dels anys seixanta enfronta l'estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com una forma de compromís polític i una lluita contra la dictadura, anomenada realisme històric o social, basat en plantejaments marxistes d'intel·lectuals i escriptors. Destaquen l'Antologia de la poesia catalana del s. XX de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, així com dos llibres de poesia de Pere Quart i Salvador Espriu: Vacances pagades i La pell de brau, publicats als seixanta.

A l'inici de la dècada dels setanta es van produir fets que van marcar la poesia. D'altra banda, es publicaren les obres senceres de Joan Brossa, sortint així de la seua situació marginal i redescobrint la poesia de Foix. Els dos es varen convertir en uns dels mestres dels més joves. Tractaven la poesia com una activitat autònoma amb la finalitat de fer literatura i reivindicar unes opcions poètiques que portaven a explorar i explotar el llenguatge.

Al País Valencià, un canvi marcà l'antologia d'Amadeu Fabregat, Carn fresca. Joan Navarro, un dels poetes seleccionats per Fabregat, va guanyar la primera edició del premi de poesia Vicent Andrés Estellés amb Grills esmolen ganivets a trenc de por. Salvador Jàfer, un altre dels poetes, va ser finalista amb L'esmorteïda estela de la platja. Tots dos creen una realitat angoixosa, llunàtica i gòtica, il·lustrada amb motius idèntics (bruixes, ganivets, espases, herois, vaixells, obsessionats per un altre cel i una altra terra, en una tensa i violenta situació d'exili). Els dos transformen la realitat mitjançant el llenguatge. Altres poetes que inicien la seua obra durant els setanta són Pere Gimferrer amb Els miralls, on representa trets de la tradició medieval catalana.

Aportacions de Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià pels seus temes representatius de la postguerra. Entra en joc com a poeta en la dècada dels setanta, però abans ja escrivia versos. Es va donar a conèixer amb Ciutat a cau d'orella i també va publicar La nit. A partir del 1970 es va produir el boom Estellés. L'ambient li va ser favorable perquè es va reincorporar a la nostra escena literària en un moment decisiu de represa cultural del País Valencià, que els seus llibres van contribuir a reforçar. Publica El mural del País Valencià, que parla dels pobles, ciutats valencianes, personatges històrics i accidents geogràfics.

La poesia d'Estellés es tracta d'un discurs poètic de les memòries del món, oposat a la poesia pura i esquivant el pur joc verbal. Tindrà una presència molt concreta l'amor i la mort. El poeta de Burjassot inventa la realitat amb la seua poesia; la realitat quotidiana apareix descrita amb un estil molt expressiu amb diversos registres sobre els quals predomina el col·loquial. Presenta una particular elaboració estilística i retòrica visible en l'adjectivació, en les metàfores i en la utilització de les fórmules clàssiques, sovint amb intenció paròdica o irònica. La seua poesia no es pot enquadrar només en el realisme històric dels seixanta; es tracta d'una crònica o documental de la realitat, del qual destaca El llibre de les meravelles (crònica d'un temps de crisi).

Producció poètica de Salvador Espriu

Salvador Espriu fou poeta, dramaturg i narrador. La seua obra té un caràcter unitari i contribueix a la creació de diversos mites que recorren la seua producció, alguns de procedència personal (poblats per diversos personatges, a vegades desdoblaments de l'autor) i d'altres de mites hel·lènics. L'autor va considerar la seua obra com una meditació constant i obsessiva sobre la mort, realitat última de l'existència humana: sabent que hem de morir és quan la vida comença a prendre sentit.

Espriu forma part de la primera generació d'escriptors que es van trobar una llengua codificada i normalitzada. Durant el període de la República, havia publicat cinc llibres en prosa (novel·la i conte), com El doctor Rip. Va estudiar Dret i Història Antiga i, amb l'esclat de la Guerra Civil, hagué de treballar en una notaria i, més tard, en una companyia d'assegurances, moment en què es va concentrar en la poesia. Cementiri de Sinera (primer llibre publicat després de la guerra) era una elegia del món destruït pel conflicte. Les cançons d'Ariadna va enllaçar la seua poesia amb la narrativa anterior a la guerra. També va escriure l'obra teatral Primera història d'Esther (mite bíblic des de l'estètica grotesca i esperpèntica). Va publicar Les hores (camí d'interiorització) que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint. Finalment, cal remarcar La pell de brau, on el poeta es converteix en un oracle o profeta del seu poble per denunciar les injustícies de la postguerra.

Característiques bàsiques de la poesia actual

La poesia catalana dels vuitanta va estar marcada per la pèrdua de grans mestres de la postguerra com ara Espriu, Foix, Quart o Vinyoli. Varen continuar cultivant una poesia de caràcter experimental, relacionada amb les avantguardes històriques, amb referents com Fabre, Foix i, sobretot, l'obra de Brossa a partir de l'edició de Poesia rasa.

Al llarg de l'època dels vuitanta van aconseguir la maduresa artística poetes com Joan Margarit, Pere Gimferrer i Feliu Formosa. Gimferrer va reunir a Mirall, espai de sons els seus primers quatre llibres de poesia catalana i va publicar llibres de gran valor com El vendaval i La llum. Formosa, per altra banda, va escriure Darrere el vidre, una poesia basada en una vasta cultura amb realisme existencial i la influència de Ferrater. Una part d'aquesta poesia ha defensat un cert barroquisme vital i plantejaments heterodoxos. L'obra d'Enric Casasses mostra influències molt heterogènies; Casasses ha construït un circuit alternatiu de recitació poètica i la seua obra, qualificada de psicodèlica, populista i romàntica, s'ha convertit en un referent.

Miquel Martí i Pol: gran ressò social

És un dels poetes de la llengua catalana més populars i llegits. Als catorze anys va començar a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que l'esclerosi múltiple li va impedir moure's i parlar amb normalitat. La seua poesia, sovint autobiogràfica, transcendeix la realitat de la seua malaltia i del temps històric concret per crear un paisatge interioritzat d'una gran serenitat. Amb El poble i la fàbrica s'adscriu al corrent del realisme històric, on descriu un món que coneix bé mitjançant la crònica.

El contrast entre la descripció de la vida de l'obrer (amb condicions molt dures) i el tractament humà i tendre amb què el poeta es refereix a persones concretes és una de les característiques més originals d'aquesta poesia de llenguatge directe. La irrupció i l'estabilització de la malaltia queden reflectides en la seua obra de la primera meitat dels setanta; després s'imposen la solitud, l'angoixa i la mort, definint un món reduït a les seues noves circumstàncies. D'aquesta experiència interior en surt amb un nou vitalisme, paral·lel al que viu la societat catalana. També diversos elements biogràfics, com la mort de la seua dona, faran aquesta etapa més complexa, en contrast amb un nou amor i un segon matrimoni que aporten estabilitat a Els bells camins. A finals dels setanta publica el cèlebre llibre de poesia amorosa Estimada Marta.

A mitjan anys vuitanta s'inicia la darrera etapa del poeta, amb una nova mirada interior sobre el pas del temps i la vellesa. Els llibres dels anys noranta estan definits pel desconcert i el desencís, tant personal com sobre la vida col·lectiva del país. L'obra de Miquel Martí i Pol l'ha convertit en un fenomen únic d'estimació popular gràcies a la seua veu comunicativa i sincera. Per damunt de tot, destaquen els seus temes: l'amor, l'experiència moral i la convivència amb la malaltia, sempre amb un llenguatge gens artificiós.