Poesia catalana: postguerra, realisme i actualitat

Poesia de la postguerra fins als anys 70

Escriptors i tendències

Entre la fi dels anys quaranta i el començament dels cinquanta, Carles Riba va esdevenir un punt de referència per als escriptors joves, que perllonguen la poesia de tradició postsimbolista i el gust per l'expressió culta i el rigor en l'ús de la llengua. Paral·lelament a aquesta línia, n'hi ha una altra d'aplegada entorn de J.V. Foix, que reivindica la ruptura formal i l'experimentalisme de les avantguardes.

En la literatura catalana dels anys seixanta es va viure un gran debat, que va enfrontar l'estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com una forma de compromís polític al servei de la lluita contra la dictadura: és l'anomenat realisme històric, que reivindicava la participació de la literatura en la lluita per l'alliberament individual i social de l'ésser humà. Vacances pagades (Pere Quart) i La pell de brau (Salvador Espriu), publicats tots dos el 1960, van ser llegits en aquesta clau realista. En aquest context s'explica l'interès despertat per la Nova Cançó, un moviment que va ser utilitzat per escriptors i polítics per a arribar a un públic més ampli.

Salvador Espriu

Característiques de la seva obra

La seua producció té un caràcter fortament unitari. Hi contribueix la creació de diversos mites que la recorren, com Sinera i Sepharad (Espanya). L'autor va considerar la seua obra com una «meditació constant i obsessiva de la mort desguarnida de tota connexió d'ordre transcendent, religiós o no». A aquesta concepció correspon un estil auster, d'una línia seca i precisa. Després de la guerra, l'escriptor es va concentrar en la poesia. El primer llibre publicat després del 1939, Cementiri de Sinera (1946), és una elegia del món destruït per la guerra. Després de Les cançons d'Ariadna, va publicar Les hores, Mrs. Death i El caminant i el mur. En tots aquests llibres s'insisteix en l'angoixa i la solitud que envolten l'home i, al mateix temps, s'hi expressen les tensions del poeta amb el seu poble.

La pell de brau (1960) va marcar el moment de màxima projecció pública d'Espriu. El poeta, convertit en un oracle o profeta del seu poble, s'adreça a Sepharad (Espanya) per denunciar les injustícies que van seguir la Guerra Civil. En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme històric, que propugnava el compromís social de l'escriptor, la poesia cívica d'Espriu va adquirir un gran ressò. Hi va contribuir notablement la difusió musical que Raimon va fer de molts dels seus poemes.

Joan Francesc Mira

Reflexions sobre la identitat

Reflexions de l'autor: "Si ets un ciutadà 'responsable', no tenim més collons que ser nacionalistes, tot i que, com deia Fuster, és una frase que et molesta. (...) Veus que és molt complicat, que el país no és com t'agradaria. M'agradaria que tinguera una certa consciència clara de si mateix, amb projectes col·lectius raonables, que assumira la seua identitat històrica, lingüística, cultural, i de la mateixa materialitat del territori. És un país que no s'autovalora. La pàtria és el patrimoni. Allò que tenim en comú: una història, una cultura, una llengua, unes ciutats... Tot això és el patrimoni. A mi m'afecta personalment observar que es destrueix el patrimoni, la continuïtat històrica, el territori, la costa, la muntanya..." M'afecta això, i m'afecten algunes coses més, que haurien d'afectar-nos a tots. Com a persones, com a ciutadans d'un país, com a portadors i transmissors d'una cultura, com a parlants d'una llengua, com a lectors. I a mi com a escriptor. Ser escriptor és la meua manera de viure, i ser ciutadà d'aquest país, el meu, és la meua manera d'estar en el món.

Vicent Andrés Estellés

Testimoniatge de la realitat

En la poesia d'Estellés hi ha la reconstrucció de tot un món, un inventari de la realitat que constitueix un autèntic mural de la València del seu temps. Però aquesta poesia no es pot enquadrar en el realisme històric que es propugnava en la dècada dels seixanta: més que de realisme històric es tracta d'un testimoniatge, d'una crònica o documental de la realitat. La realitat quotidiana apareix descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua pròxima al poble (col·loquial). Però al costat d'açò, la poesia d'Estellés mostra també una elaboració estilística ben visible en l'adjectivació, en les imatges metafòriques i en la utilització de la mètrica clàssica, particularment l'alexandrí.

Característiques de la poesia actual

Tendències i trets generals

No hi ha una estètica unitària per a tots els autors, però algunes característiques generals són:

• El rebuig de l'estètica realista dels autors anteriors: la repetició i la monotonia d'aquella poesia, la crisi del marxisme i l'auge de la societat del benestar porten al final del moviment realista.
• Recuperació dels valors irracionals del llenguatge poètic i exercicis d'imaginació, experimentació o recerca, sensualisme i aficions lúdiques que contrasten amb el període anterior, dominat per l'angoixa existencial.
• Preocupació pel llenguatge i pel poema com a creació autònoma.
• Experimentació formal que connecta amb les tendències rupturistes i avantguardistes.
• Culturalisme: ús de referències i citacions.
• Cosmopolitisme: desig d'enllaçar amb altres tradicions literàries.

Miquel Martí i Pol

Poesia comunicativa i popular

La difusió que, de manera progressiva, ha aconseguit l'obra de Miquel Martí i Pol l'ha convertit en un fenomen únic d'estimació popular en la poesia catalana del final del segle XX. Aquesta estimació i popularitat s'expliquen perquè la seua poesia és essencialment comunicativa i el seu món metafòric defuig l'hermetisme. D'altra banda, la sinceritat de la seua veu poètica, i l'experiència biogràfica que comunica, són unes altres raons importants per a comprendre per què la poesia de l'autor ha obtingut aquest ressò. En aquest interés hi ha tingut un pes innegable la interpretació que, d'una part de la seua obra, n'ha fet el cantant Lluís Llach si bé, per damunt de tot, cal atribuir-lo a la calidesa dels seus poemes, en els quals l'amor, l'experiència moral individual i col·lectiva o la convivència amb la greu malaltia que va patir són presentats amb un llenguatge transparent i entenedor que sol defugir l'artificiositat.

Joan Fuster

Assaig i consciència nacional

El 1962 publicava tres llibres que han esdevingut la pedra de toc de la seua obra: Qüestió de noms, Nosaltres els valencians i El País Valenciano. El primer incideix sobre un dels aspectes que més han afeblit la consciència de poble dels valencians: el nom de la llengua i el de les terres on es parla. Nosaltres els valencians mostra una nova manera de veure la història i posava els fonaments per a una autèntica recuperació de la personalitat valenciana. L'impacte d'aquest llibre fou enorme; la seua significació històrica ha estat tan remarcable que, segons Pérez Montaner, es pot parlar des de "la nostra perspectiva actual d'un abans i un després d'aquesta obra en qualsevol referència a la cultura i la consciència nacional del País Valencià".

L'èxit de l'obra de Josep Pla i de Fuster provocà un augment considerable de la producció assagística per part d'estudiosos de diversos camps de la ciència i de la cultura i d'escriptors d'altres gèneres: Manuel Sanchis Guarner, J.F. Mira, J.V. Marqués, Lluís Aracil, Badia i Margarit...