Poesia catalana: tendències (postguerra - anys 70)

Poesia catalana: de la postguerra als anys 70

Introducció i context històric

6. Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70.

El 1936, any de l'esclat de la Guerra Civil espanyola, la poesia catalana havia aconseguit uns nivells notables de qualitat literària. Els poetes de renom d'abans de la guerra —Josep Carner, Josep Maria López-Picó, Carles Riba, Josep Vicenç Foix i Josep Maria de Sagarra— no constituïen cap escola o grup homogeni; al contrari, representaven corrents poètics divergents. El cop d'Estat del divuit de juliol d'aquest fatídic any 1936 va interrompre la producció literària. Quan ja, en la dècada dels quaranta, es va reprendre l'activitat poètica, la poesia de postguerra va seguir les línies bàsiques de la lírica anterior a la guerra: la poesia simbolista i una poesia que explorava les línies de recerca obertes per les avantguardes. A més d'aquestes, ja en els seixanta hi hagué una voluntat de canvi, una nova manera d'entendre la poesia, molt més realista.

Poesia de la dècada dels quaranta

En la dècada dels quaranta del segle XX, la poesia, condicionada per les circumstàncies externes (clandestinitat i exili), va continuar els esquemes simbolistes que havien inspirat els anys vint i trenta. Va començar el període de postguerra amb l'aparició de dos llibres clau dels poetes més importants de les generacions anteriors, aleshores a l'exili: Nabi (1941), obra de Josep Carner que tractava la història del personatge bíblic Jonàs, i Elegies de Bierville (1942), escrit per Carles Riba sobre els sentiments personals de viure a l'exili.

Aquest últim poeta fou un home amb una sòlida formació humanística que entenia la poesia com un exercici de depuració del llenguatge, d'abstracció. Carles Riba es va convertir, fins a l'any de la seva mort (1959), en el mestre i guia de les noves promocions de poetes. Durant aquests anys es seguien emprant les tècniques simbolistes, però la temàtica dels poemes enquadrats en aquesta línia poètica s'obrí més a l'exterior, a les preocupacions del moment, i accentuà les qüestions transcendentals (Déu, la mort i l'angoixa existencial) i, fins i tot, la problemàtica civil (la situació de la postguerra). Poemaris de Carles Riba, de Josep Carner, de Salvador Espriu, de Clementina Arderiu, de Bartomeu Roselló-Pòrcel, i dels valencians Xavier Casp, Joan Valls i Joan Fuster en són uns bons exemples.

Avantguardes i recuperació de la tradició

Durant la postguerra alguns poetes que havien seguit abans de la guerra els corrents avantguardistes, sobretot els del surrealisme, van continuar en aquesta línia; és el cas de Josep Vicenç Foix, que es considerava un investigador en poesia. La investigació el va dur a convertir la recuperació de les veus de la tradició medieval catalana —Ausiàs March, Ramon Llull i els trobadors— i de Petrarca en una manifestació d'avantguarda, és a dir, a combinar tradició i modernitat, raó i follia, sense abandonar un alt virtuosisme formal.

També hi aparegueren grups d'escriptors i intel·lectuals avantguardistes que se centraren més intensament en les arts plàstiques. En l'àmbit literari, aquests corrents insistiren en l'experimentació amb el llenguatge, tant sobre la forma com sobre el contingut, i en la recerca de la veritable condició de l'ésser humà. Podem destacar, en aquesta tendència, Josep Palau i Fabre i Joan Brossa.

La crítica i el gir cap al realisme (anys seixanta)

L'any 1963, els crítics literaris Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, arreplegant els nous corrents que s'imposaven a Europa, feien una crida als intel·lectuals perquè seguissin l'estètica del realisme històric i abandonessin les tendències poètiques anteriors. El nou moviment, influït per la crítica marxista i l'existencialisme, propugnava el compromís dels intel·lectuals amb el seu temps i amb la col·lectivitat, i una postura crítica i de denúncia social de la dictadura. Pretenia que s'adoptés un llenguatge poètic més entenedor per a un gran públic, amb una llengua més directa i col·loquial, una forma més narrativa i el vers lliure.

«És més important en el poema el contingut que no la forma.»

Temes i autors dels seixanta

Els temes més freqüents de la poesia dels seixanta són la reflexió moral i metafísica, la denúncia social i política, la temàtica satírica i la quotidianitat. Gran part de la producció del poeta valencià Vicent Andrés Estellés s'insereix en aquesta nova tendència que recorre la poesia europea dels anys 60. No podem oblidar tampoc poetes tan rellevants com els catalans Pere Quart, Gabriel Ferrater, Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu i els valencians Joan Valls i Maria Beneyto.

La nova cançó i l'impacte social

En sintonia amb la poesia realista, la nova cançó es convertí ben aviat en un fenomen de masses. Tingué com a objectiu recuperar l'ús públic de l'idioma a través de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges de contingut antifranquista i d'orientació nacionalista. Raimon, a partir de la seva primera cançó (1959: Al vent, escrita el mateix any de la mort del gran poeta simbolista Carles Riba), es convertí en el cantant més emblemàtic i les seves cançons assoliren un gran impacte social.

La generació dels setanta

En iniciar-se la dècada dels setanta es van produir un seguit de fets que van marcar un tomb de la poesia. Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» —Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell— canviaran l'accent del social a l'individual i, influïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.

Resum de les tendències

• Continuïtat simbolista durant la postguerra, especialment en l'exili.
• Persistència de corrents avantguardistes i experimentació amb el llenguatge.
• Gir cap al realisme als anys 60 amb compromís social i vocació de comunicació.
• La nova cançó com a mitjà de divulgació i mobilització cultural.
• Generació dels setanta que trasllada l'accent cap a l'individual i l'experimentació formal.

Nota: Aquest text manté el contingut original però corregit ortogràficament i gramaticalment, amb una presentació organitzada i elements d'enfocament per facilitar la lectura i l'optimització SEO.