La poesia de Salvador Espriu: diversitat i unitat

L'obra poètica de Salvador Espriu (1913 - 1985) es produeix a la postguerra i es defineix a partir de la recerca de la diversitat (relacionada amb la quotidianitat, la pluralitat de gèneres i tècniques compositives) i l'aspiració a la unitat (temàtica, moral i filosòfica). Aquesta bipolaritat reflecteix la crisi del subjecte modern entre la pèrdua d'identitat i el desig de transcendència.

Segons Josep Maria Castellet, la poesia espriuana presenta tres directrius: elegíaca, satírica i didàctica; que alhora se sintetitzen en el vessant més líric i civil. Presenta dos cicles segons el predomini del seu to poètic: un primer cicle líric, i un segon cicle realista, dins d'un període del realisme col·lectiu.

En el primer cicle líric o 'cicle de la mort', la poesia és una llarga meditació i obsessió sobre la mort i el pas del temps, que ens condueix al final del laberint, i que presenta una evolució interna al llarg dels 'cinc llibres lírics', un itinerari amb absoluta cohesió lírica i formal, que traça el camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística. Per exemple a Les hores (1952) es reflexiona sobre la mort, en Mrs Death (1952) analitza la mort col·lectiva del seu poble i el caràcter salvífic de la tasca lingüística i col·lectiva del poeta.

En el segon cicle realista adquireix un to més èpic i didàctic. L'obra més significativa és La pell de brau on es moralitza sobre la llibertat i la justícia, i el respecte i l'entesa entre els diferents pobles ibèrics.

Els trets més peculiars de l'obra espriuana s'evidencien en un intel·lectualisme extrem, en una complexitat temàtica i de fons, en la reflexió sobre la mort i el més enllà, i en abordar un nou punt de vista ètic que respira ascetisme abandonant la sàtira inicial.

En síntesi, podem dir que la riquesa idiomàtica, la busca d'un 'català modern', la complexitat temàtica amb diferents tons (líric, elegíac, satíric i didàctic), la meditació constant i obsessiva de la mort, les fonts mítiques, el retrat d'una història col·lectiva i fins i tot, la representativitat que aconseguí a partir dels 70, converteixen a Espriu en un dels poetes més rellevants de la literatura catalana del SXX.