El teatre de la Renaixença: del sainet a Àngel Guimerà

El teatre de la Renaixença i la seua evolució

El teatre va esdevenir una eina fonamental en la consolidació de la Renaixença. Durant la primera meitat del segle XIX, el teatre en català va ser una forma gairebé exclusiva de la literatura popular, que va explotar a fons el gènere del sainet. En la segona meitat, es va constituir un teatre culte.

El sainet: l'expressió del teatre popular

El sainet es pot definir com una peça curta, de caràcter còmic, construïda a partir d’unes situacions escèniques esquemàtiques i d’uns personatges arquetípics; va ser la forma teatral més característica del teatre popular. Aquests van obtenir un ampli ressò i es van convertir en l’expressió d’una literatura popular.

• Josep Robrenyo: Va ser un dels autors i actors més destacats. Moltes de les seues obres tenen un contingut clarament polític al servei de la causa liberal.
• Frederic Soler: Va explotar les possibilitats paròdiques del sainet amb obres com Don Jaume el Conqueridor, que és una burla obscena del rei.
• Eduard Escalante: El representant més important del sainet valencià. Mostra una gran destresa per a aconseguir efectes còmics i els personatges hi apareixen molt ben caracteritzats amb una gran economia de mitjans. Va ser molt popular l’habilitat d’Escalante per a deformar el valencià i el castellà per a aparentar més categoria social.

Àngel Guimerà: el teatre de renom internacional

Cap a mitjan segle XIX s’estrenen les primeres tragèdies, que van actuar com un revulsiu. Àngel Guimerà és l’únic dramaturg català del segle XIX de renom internacional. Les seues primeres obres de teatre, com Gal·la Placídia, són drames històrics en vers a la manera de Victor Hugo.

Amb Mar i cel va obtenir un èxit sense precedents i va iniciar la seua etapa de plenitud. En aquesta primera etapa va crear unes constants temàtiques que aprofundiria en la seua obra posterior. Un tema recurrent de la seua obra serà també el de l’inadaptat a causa de l’orfenesa o del mestissatge.

Drames en prosa i etapa modernista

Aquesta temàtica va trobar la millor expressió en els drames en prosa. En Maria Rosa i La filla del mar, s’aproxima a la realitat contemporània alhora que presenta amb força passions complexes psicològicament. Els ambients i els diàlegs hi tenen una gran autenticitat. El període final presenta una gran diversitat, perquè va sentir la necessitat de no perdre el favor del públic i d’adaptar-se al corrent modernista.