Teories Ètiques: Classificació i Grans Filòsofs Morals

Què és una Teoria Ètica?

Una teoria ètica és una teoria filosòfica que intenta fonamentar la moral, és a dir, justificar la validesa de les normes i els valors morals.

Classificació de les Teories Ètiques

Les teories ètiques es poden classificar seguint criteris diferents:

• Ètiques autònomes: són les que reben les seves normes i els seus valors del propi subjecte racional i no de cap instància externa (Déu, la tradició, la natura, etc.).
• Ètiques heterònomes: consideren que les seves normes i els seus valors deriven d'elements externs al subjecte (Déu, la llei natural, l'autoritat, etc.).
• Ètiques materials: són aquelles que donen continguts morals concrets, que ens diuen què hem de fer per actuar adequadament (ex: buscar el plaer, ser virtuós).
• Ètiques formals: són ètiques que no ens diuen què hem de fer, sinó com ha de ser l'acció perquè es pugui considerar moral (ex: que la màxima de l'acció pugui ser universalitzable).
• Ètiques finalistes (o teleològiques): consideren que les accions morals són bones si tendeixen a un fi concret (ex: la felicitat, el plaer, la utilitat).
• Ètiques del deure (o deontològiques): són les que consideren que les accions morals s'adeqüen a un deure universal, amb independència de les conseqüències.
• Ètica conseqüencialista: considera una acció ètica o no segons les conseqüències que se'n deriven.
• Ètiques cognitivistes: són les que consideren que el bé i el mal es poden conèixer racionalment i que els judicis morals tenen valor de veritat (poden ser vertaders o falsos).
• Ètiques no cognitivistes: són les que consideren que no es pot justificar racionalment la moral o que els judicis morals no expressen coneixement, sinó emocions o prescripcions.

Intel·lectualisme Ètic: Sòcrates i Plató

Per a Sòcrates i Plató, l'ètica és el coneixement del bé i de les virtuts. L'intel·lectualisme ètic identifica el coneixement amb la virtut, considera que l'essència del bé és la saviesa i defensa que qui coneix el bé, fa el bé; qui coneix les virtuts, és virtuós. Això els porta a defensar que no es pot actuar malament de forma voluntària, sinó que el mal és producte de la ignorància.

És una ètica cognitivista, ja que pensa que el sol fet de conèixer el bé i les virtuts implica necessàriament actuar bé i ser virtuós. Plató i Sòcrates consideren que l'ètica es pot aprendre i es pot ensenyar, atorgant-li un caràcter pedagògic. També sostenen que l'ètica és objectiva i universal. Es tracta d'una ètica finalista i, en concret, eudemonista, ja que considera que l'acció ètica tendeix a un fi, i aquest fi és aconseguir la felicitat.

Eudemonisme Ètic d'Aristòtil

Aristòtil pensa que l'ètica és una tendència natural de l'ésser humà cap al bé, una recerca de la plenitud. Sosté que hi ha una pluralitat de béns, la qual cosa implica l'existència d'un bé suprem: el fi últim és la felicitat (eudaimonia), i la felicitat és un fi en si mateixa, la suma i l'activitat conforme a tots els béns humans. Aristòtil afirma que la felicitat consisteix a viure racionalment i s'aconsegueix actuant èticament, és a dir, conforme a la virtut.

L'acció ètica és l'acció virtuosa, basada en virtuts que són el fonament de l'ètica. Per a ell, es poden diferenciar:

• Virtuts ètiques (o morals): pròpies de la voluntat i el caràcter, s'adquireixen per costum (ex: valentia, temprança, generositat).
• Virtuts dianoètiques (o intel·lectuals): pròpies de l'enteniment i el coneixement, s'adquireixen per l'ensenyament (ex: saviesa, prudència).

L'acció ètica es basa principalment en les virtuts ètiques. Per a Aristòtil, la virtut ètica és una disposició de l'ànima a triar voluntàriament el terme mitjà entre un excés i un defecte, relatiu a nosaltres i determinat per la raó (i per allò que determinaria l'home prudent). Considera la virtut com un coneixement pràctic que s'adquireix a partir de l'experiència continuada i s'ha de practicar fins que es converteixi en un hàbit. Per a Aristòtil, dues virtuts fonamentals són la prudència (phronesis), que guia les virtuts ètiques, i la justícia.

Ètica Hedonista

L'ètica hedonista considera que la finalitat de l'acció moral és obtenir el màxim plaer (hedoné) i evitar el dolor. Sosté que l'ètica ens ha de proporcionar un coneixement que ens permeti calcular de manera adequada els mitjans adients per assolir aquest objectiu.

Epicureisme: El Plaer Calculat

L'epicureisme, fundat per Epicur, és una forma d'hedonisme que es basa en la recerca d'un plaer material i espiritual, però entès de forma calculada i racional. Defensa que l'ètica es fonamenta en els plaers seleccionats amb prudència. És una ètica que busca el plaer individual i la tranquil·litat de l'ànima, i no pretén directament transformar la societat, separant clarament l'ètica de la política.

El plaer epicuri s'entén com la suma de:

• Aponia: absència de dolor corporal.
• Ataràxia: absència de pertorbacions a l'ànima, serenitat espiritual.

La finalitat de l'acció és aconseguir aquests estats. Per això, cal aprendre a calcular els nostres desitjos. Epicur distingeix entre:

• Desitjos naturals i necessaris: com menjar, beure o tenir refugi. S'han de satisfer de forma senzilla.
• Desitjos naturals però no necessaris: com menjars exquisits, luxes o plaers sexuals intensos. S'han de moderar i gaudir amb precaució.
• Desitjos no naturals ni necessaris (vans): com la fama, el poder o la riquesa il·limitada. S'han d'evitar perquè generen més pertorbació que plaer.

Aconseguim el plaer i la felicitat aprenent a calcular sàviament els nostres desitjos, preferint els plaers simples, duradors i, sobretot, els espirituals (com l'amistat i la filosofia) per sobre dels corporals.

Ètica Emotivista de David Hume

L'ètica de David Hume és finalista (en cert sentit hedonista, ja que la finalitat és obtenir plaer o satisfacció) i conseqüencialista, perquè valora les accions a partir del plaer o dolor que provoquen en nosaltres i en els altres. Sosté que l'ètica depèn fonamentalment dels sentiments que experimentem davant els actes, és a dir, de l'experiència afectiva. Per tant, és una ètica no cognitivista.

Hume afirma que el bé i el mal no són qualitats intrínseques de les accions descobertes per la raó, sinó expressions dels nostres sentiments d'aprovació o desaprovació. Les accions ètiques es basen en sentiments morals, especialment aquells de caràcter altruista i desinteressat que ens fan tenir en compte els altres. L'ètica de Hume es fonamenta en l'altruisme i es basa en dos elements clau:

La Simpatia segons Hume

La simpatia (avui entendríem millor com a empatia) és un sentiment que ens inclina a la bondat i ens permet connectar amb els estats emocionals dels altres. És una qualitat inherent a la naturalesa humana que fa que ens afectin els sentiments i les passions que experimenten els altres, permetent-nos actuar des d'un punt de vista altruista i compartir les seves alegries i tristeses.

La Utilitat segons Hume

La utilitat és un principi moral fonamental. Segons Hume, una acció és bona quan és útil, és a dir, quan produeix conseqüències beneficioses o agradables per a l'individu o, més important, per a la societat. Una acció útil és aquella que genera sentiments favorables d'aprovació en una naturalesa humana normal i contribueix al benestar general.

Ètica Deontològica d'Immanuel Kant

L'ètica d'Immanuel Kant és una ètica racionalista i a priori: racionalista perquè es basa exclusivament en la raó, i a priori perquè els seus principis són anteriors i independents de l'experiència. Kant defensa que els principis ètics deriven de la raó pura pràctica.

L'ètica kantiana és formal, ja que no estableix què hem de fer (contingut), sinó com ha de ser la nostra acció perquè sigui moralment correcta (la forma de la llei moral). És una ètica buida de contingut empíric. A més, és una ètica autònoma, ja que la llei moral emana del propi subjecte racional i no de cap autoritat externa. Kant considera que l'ètica ha de ser universal i necessària; les seves lleis han de ser vàlides per a tot ésser racional, en qualsevol moment i lloc. Per això, hi ha una única ètica per a tota la humanitat.

Imperatius Morals segons Kant

Kant analitza les possibles lleis morals, que anomena imperatius (mandats de la raó), i en diferencia dos tipus:

• Imperatius hipotètics: Representen la necessitat pràctica d'una acció com a mitjà per aconseguir alguna altra cosa que es vol (o que és possible que es vulgui). Són condicionals (ex: "Si vols aprovar, has d'estudiar"). No són pròpiament imperatius morals, sinó regles de sagacitat o habilitat tècnica.
• Imperatius categòrics: Representen una acció com a necessària en si mateixa, sense referència a cap altre fi; una acció bona en sentit absolut, que es fa per deure. Aquests són els veritables imperatius ètics. L'imperatiu categòric fonamental s'expressa en diverses formulacions, sent la primera: "Actua només segons aquella màxima per la qual puguis voler, al mateix temps, que esdevingui llei universal". Una altra formulació important és: "Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre alhora com a fi, mai simplement com a mitjà".