La Transició Espanyola: De la Dictadura a la Democràcia
catalán con un tamaño de 5,05 KB 1. Els Inicis de la Transició (1975-1978)
1.1. Immobilistes, Reformistes i Rupturistes
El panorama polític a la mort del dictador (1975) presentava tres alternatives. Els immobilistes defensaven la continuïtat del franquisme; els reformistes apostaven per una reforma que havia de culminar en una lenta i limitada democratització del règim; i, finalment, la majoria de l’oposició antifranquista s’inclinava per la ruptura amb la dictadura i la construcció d’un nou sistema polític liderat per les forces democràtiques.
El Govern d'Arias Navarro
El 22 de novembre del 1975, dos dies després de la mort del dictador, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei segons les previsions de la Llei de Successió. El monarca va disposar que continués al capdavant del govern Carlos Arias Navarro, que va incorporar al seu gabinet els reformistes Manuel Fraga Iribarne i José María de Areilza. D’aquest primer govern s’esperava l’acceleració de les reformes que havien de conduir a la democratització progressiva del sistema polític espanyol.
Quan Arias Navarro va presentar el seu programa de govern, es va fer evident que apostava pel continuisme franquista i que el seu plantejament reformista era del tot insuficient. La seva proposta no anava més enllà del vell "esperit del 12 de febrer" i es limitava a formular unes lleis extremament restrictives sobre el dret de reunió i d’associació, que no preveia l’existència de partits polítics.
Les Mobilitzacions Populars
Per pressionar a favor d’un canvi democràtic, l’oposició havia anat creant organismes unitaris. A l’àmbit espanyol, la Junta Democrática i la Plataforma de Convergencia Democrática, creades als anys finals del franquisme, es van unir en l’anomenada Coordinació Democrática. La seva proposta s’expressava en la ruptura democràtica, per mitjà d’un govern provisional i d’unes eleccions generals, posés les bases d’un nou sistema polític. A Catalunya, a més de l’Assemblea de Catalunya, al final del 1975 es va crear el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que integrava onze partits (dreta, centre i esquerra). Les relacions entre l’oposició catalana i els grups d’oposició a Espanya, van donar suport a les demandes de restabliment de l’autonomia a les nacionalitats històriques.
Les forces antifranquistes van prendre la iniciativa i van promoure una sèrie de mobilitzacions populars (manifestacions, vagues...) que reclamaven les llibertats democràtiques, l’amnistia per als presos polítics i els estatuts d’autonomia. La conflictivitat laboral va augmentar, que a les reivindicacions laborals o salarials s’hi va afegir la demanda de democràcia i llibertats. Les mobilitzacions de l’hivern 1975-1976 van adquirir una gran magnitud: a Catalunya i al País Basc es van promoure manifestacions i vagues generals, i a Madrid diversos sectors (metall, construcció) van estar en vaga durant setmanes. El govern i els empresaris hi van respondre amb una gran contundència repressiva. Van destacar les manifestacions de Barcelona de l’1 i el 8 de febrer del 1976 així com les vagues generals de Sabadell i del Baix Llobregat. La vaga general de Vitòria, el març del 1976, va tenir un balanç de cinc morts i desenes de ferits.
El Govern de Suárez i la Reforma Política
Els reformistes, amb por que la incapacitat del govern d’Arias Navarro pogués desprestigiar la monarquia i beneficiar l’oposició, es van esforçar per desplaçar del govern els immobilistes. El seu projecte de canvi volia arribar a un pacte amb l’oposició per tal de promoure una reforma progressiva del sistema polític a partir de l’evolució de les lleis i de les institucions franquistes.
El rei Joan Carles i els seus col·laboradors més pròxims van reforçar la dimissió d’Arias Navarro el 30 de juny del 1976 i van imposar com a successor Adolfo Suárez. Per fer-ho, calia anul·lar la resistència dels immobilistes en les institucions de l’Estat i atreure cap al seu projecte una bona part de l’oposició democràtica.
Suárez va iniciar contactes amb les forces democràtiques i va promulgar un indult per a una part dels presos polítics. A més, va proposar un projecte audaç, la Llei de Reforma Política (LRP), que reconeixia els drets fonamentals de les persones, la potestat legislativa en exclusiva a la representació popular i preveia un sistema electoral democràtic.
El problema de la Llei de Reforma era l’aprovació per les Corts franquistes, tenint en compte que proposava el seu desmantellament i l’establiment d’un procés que havia de portar a la democratització del sistema. Suárez va aconseguir que la Llei fos aprovada per les Corts. La Llei va ser sotmesa a referèndum el 15 de desembre del 1976 i aprovada pel 81% dels votants. L’oposició d’esquerres, encara a la clandestinitat, va demanar l’abstenció per considerar-la insuficient, i aquesta es va situar en el 30%.