La Veritat: Criteris i Teories Filosòfiques

La veritat es basa en el criteri d’autoritat (procediment que basa la veracitat d’una afirmació en el prestigi de qui la proposa). S’accepten com a verdaderes aquelles creences que han perdurat per tradició al llarg dels anys. Aquesta interpretació no admet crítiques ni qüestionaments racionals; en canvi, la filosofia fa emprar la raó. El terme grec ‘veritat’ era alétheia, que significa desvetllament, subratllant la profunditat d’anar més enllà d’allò ocult per vel de les aparences. A això s’afegeix la paraula llatina veritas.

La veritat com a correspondència: sosté que una afirmació és verdadera quan el que diu es correspon amb la realitat. Si volem diferenciar entre allò fals i verdader, necessitem aplicar alguna manera de jutjar que ens permeta determinar què és allò verdader. Els filòsofs han proposat diferents procediments per a determinar què és verdader i què és fals. Aquest procediment s’anomena criteris de veritat.

El criteri d’evidència: Renè Descartes desconfiava del criteri de la veritat com a correspondència. Descartes aspirava a assolir una certesa absoluta. Va aplicar un mètode radical, el dubte metòdic, que consistia a posar en qüestió tota cosa de la qual no estigués completament segur. Per a Descartes, el criteri de la veritat adequat és el de l’evidència; pensava que la veritat ha de ser evident i indubtable, una cosa que és indiscutiblement verdadera quan l’entenem per mitjà de la intuïció intel·lectual. Això permet arribar a certes veritats absolutes indubtables, com el fet que necessàriament ha d’existir.

La veritat com a coherència: una afirmació és verdadera quan no és contradictòria i quan pot encaixar adequadament amb la resta d’afirmacions que considerem vàlides. El criteri de la veritat com a coherència defensa que una afirmació és verdadera quan no és contradictòria i quan encaixa amb les altres veritats. Segons Hegel, creia que la realitat consistia en una totalitat complexa en desenvolupament continu. Per a ell, les nostres afirmacions es refereixen a aspectes concrets d’aquesta totalitat dinàmica; per aquest motiu, el que diem és vàlid si resulta coherent amb el tot que és allò realment verdader.

La veritat pragmàtica: el criteri és la utilitat. Per saber si una cosa és verdadera, hem de fixar-nos en les seues conseqüències pràctiques. Si els resultats derivats d’acceptar una afirmació són útils, profitosos i eficaços, aleshores hem de considerar aquesta afirmació veritable (William James).

La veritat com a consens: teoria consensual associada a Jürgen Habermas i Karl-Otto Apel. Els fonaments per a afirmar que una cosa és verdadera rauen en l’acord que resulta d’un procés de diàleg desenvolupat en condicions adequades. Els científics consideren verdader allò en què han aconseguit posar-se d’acord mitjançant el diàleg i el consens. Segons la teoria consensual de la veritat, el que considerem veritat és el producte d’un acord obtingut després d’un procés de diàleg. La comunitat ideal de diàleg es dóna quan hi ha condicions perquè tots els interlocutors puguin posar-se d’acord en un posicionament comú i aconseguir el consens.