Característiques de la poesia actual i l'assaig valencià: Fuster i Mira

Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual

Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l'obra de J. V. Foix i es publicaren dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme.

La poesia no realista presentà les característiques següents:

• Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta d'introduir el lector dins el text o del discurs, pràctica rebel. La poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.
• Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica passa a narrar i a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
• La poesia, eina d'investigació: la poesia fou considerada com un camí d'accés al món de les idees, que donà lloc a múltiples actituds creatives.
• El poema deixà de ser diàfan per a ser hermètic.
• Nous arguments: els poetes argumentaren des de punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.

L'any 1973 la poesia valenciana, de forma simultània al que s'esdevenia en la poesia catalana, s'allunyà del realisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro i Salvador Jàfer.

Durant els anys 80 la poesia continuà amb els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del «jo», a través de la suma de vivències personals. Definitivament s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del segle XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés i Pere Quart.

Als anys 90 tendiren a l'autobiografia i a la intimitat i sovint manifestaren un acusat escepticisme. Amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.

Valora la repercussió de l'assaig de Joan Fuster en el context de l'època

L'autor de Sueca fou l'intel·lectual més important de tot el domini lingüístic del segle XX. Les seues idees nacionals mobilitzaren els valencians. Ell no fou un polític, tot i que pensava que qualsevol assagista havia de prendre una decisió, ja que ningú no podia ser-ne objectiu, apolític i neutral. La seua tasca fou desvetllar el poble valencià, mostrar-li els problemes i les insuficiències amb una moral cívica, enèrgica i exigent, sense entusiasmes, sense il·lusions i sense violència.

L'assaig fou el gènere que l'ha fet famós. Les obres més polèmiques foren El País Valenciano i Nosaltres els valencians. Alçà tanta pols contra les inèrcies i els conformismes predominants en l'època que Fuster fou víctima d'un atemptat a sa casa amb dues bombes, i recentment la seua tomba ha estat profanada.

En el treball sobre Joan Fuster és imprescindible valorar la repercussió que va tenir el llibre Nosaltres, els valencians. La influència d'aquest llibre, des que es va publicar el 1962, ha estat profunda en la societat valenciana. El llibre de Fuster va actuar de catalitzador sobre un grup de joves, generalment universitaris, i va donar lloc a una acció cada vegada més decidida per a fer desaparéixer el provincianisme i construir una cultura nacional i moderna al País Valencià. Al mateix temps que va despertar la consciència de les joves generacions, també va destapar l'hostilitat, sovint violenta, d'una part de la societat valenciana que es va sentir qüestionada pel llibre.

Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho

Joan Francesc Mira, escriptor, antropòleg, professor de grec, ciutadà compromès, agitador cultural i polític ocasional, nasqué a la ciutat de València l'any 1939. La seua implicació cívica i política en la societat valenciana és coneguda. Va obtindre un gran nombre de premis.

La faceta de Mira columnista es materialitza en un seguit impressionant d'articles apareguts any rere any en diverses publicacions periòdiques, on l'humor, el comentari penetrant o l'anàlisi lúcida han protagonitzat milers d'escrits, amb un estil depurat i eficient que dóna una falsa sensació de facilitat. En les seues columnes fa afirmacions amb lucidesa i pertinença dels juís.

La seua obra assagística és una reflexió política sobre el nacionalisme, la relació cultura-poder i l'evolució de les identitats i dels símbols de la consciència col·lectiva. Alguns crítics creuen que és una obra concebuda exclusivament per als valencians i sense cap projecció internacional, però el nostre escriptor demostra la validesa dels seus escrits per a qualsevol societat occidental.

• L'obra Crítica de la nació pura (1984) afirma que els humans necessitem tenir una identitat de grup, és a dir, «una nació cultural» que no sobreviu sense una «nació política».
• En Sobre els valencians (1997) creu que la identitat valenciana és confusa, ja des del segle XVIII, i ens aboca a la subalternitat i la desintegració per part de la castellana. Ens descobreix la «via valenciana», que no té en compte els valencians que volen assimilar-se als espanyols per manca d'un nacionalisme propi, i que també va contra aquells que creuen que la solució és unir-se a la nació catalana.

Per a ell seria més còmode viure en societats on la història, el nom, la llengua i els espais polítics no foren qüestions conflictives. Pensa que no triem la terra on naixem, però sí el distanciament o l'adhesió a aquesta. En Almansa 1707. Després de la batalla (2006) mostra com qualsevol país té aniversaris per celebrar. En el nostre cas hi ha la data de naixement (9 d'octubre) i l'acta de defunció com a poble (25 d'abril).

Joan F. Mira té l'esperança que la seua obra contribuirà al procés de reconciliació i retrobament del nostre territori amb ell mateix. Ha reflexionat sobre quin país som i quin projecte col·lectiu tenim per a preservar allò que som.

Obres com Cultura, llengües, nacions (1990) o parts de Sobre ídols i tribus (1999) complementen la rica i sempre estimulant reflexió de Mira sobre la identitat com a base per a la nació i com a element clau en la política moderna.

Mira, a més, no fa únicament anàlisis lúcides d'abast general sobre el nostre país, sinó que en el dia a dia és ben capaç de situar-se en el joc de les diverses formacions polítiques o grups cívics presents i de les transaccions que hi cal fer; d'avançar consignes pertinents i engrescadores, de proposar actes públics adients amb una finalitat difusora de missatges col·lectius, i de dissenyar i organitzar aquests actes, sense perdre mai de vista els seus objectius polítics propis, fets públics i de tots coneguts.