Context històric i literatura catalana de la postguerra: novel·la, poesia i assaig

1. Context històric (novel·la i poesia)

Durant la postguerra s'instaura una dictadura que acabarà el 1975. La societat està marcada pel triomf del feixisme: afusellament de companys i inici d'una forta repressió fins als anys 50, amb presó, exili per als intel·lectuals, persecució política i assassinats. La població està empobrida i esgotada. La situació cultural és pèssima: es persegueix l'ús de la llengua, no hi ha premsa lliure ni editorials i la censura és generalitzada. Tota activitat cultural es dona a l'exili o a la clandestinitat (reunions a cases particulars). El restabliment del teixit cultural arriba als anys 60 amb editorials (Proa, Torre), revistes (Gorg) i premis (Xarxa).

2. Context (assaig)

El 1978, any de la Constitució, hi ha un canvi i una obertura política i social: democràcia i autonomies. Sincentia el teatre i la renovació de l'escena valenciana. Als anys 80 pren protagonisme el teatre (també a Europa). Entren noves veus; és més que un autor que crea al marge de la representació: text, direcció i representació. Les temàtiques són tant d'àmbit individual (solitud, mal d'amor, malaltia) com col·lectiu (violència, racisme). Hi ha altres plataformes i autors que s'adapten per escriure musicals i guions de televisió: Josep Lluís Sirera, Manuel Molins, Benet i Jornet.

3. Trajectòria de la novel·la

Poca formació; escriu de jove. La primera obra reconeguda és Aloma (1938). Viu l'exili i torna el 1977. Comença amb 22 contes (1958) i La plaça del Diamant (1962). Més obres: Jardí de les camèlies. Després, el recull de contes La meva Cristina i altres contes (1967): mite, transformació i mort. Obra clau: Mirall trencat (1974). Última obra: Innocència, imaginació i llibertat. Domini tècnic, veu aparentment senzilla, directa i clara, però elaborada; sense dramatisme ni sentimentalisme; anàlisi psicològica i heroïnes anònimes.

4. Característiques de la novel·la durant la postguerra

Hi ha quatre tendències:

1. Difícil experiència de l'exili, mons exòtics i realitats allunyades (Riera i Llorca).
2. Fantasia i imaginació (Pere Calders).
3. Novel·la psicològica: testimonia la guerra i la postguerra, monòleg interior (La plaça).
4. Corrent realista: personatges inserits en l'entorn, herois individuals i col·lectius (Enric Valor).

5. Autors de la novel·la

Hi ha dues generacions: abans de la guerra i l'exili, i després. Enric Valor: recerca i anàlisi filològica, tradició rondallística i realisme (Temps de batuda). Maria Aurèlia Capmany: autora teatral, directora, actriu, assagista, activista i feminista. Novel·la psicològica i simbolista negra (Betúlia).

6. Trajectòria de l'autor de la poesia

Hi ha dos blocs: edicions disperses (manuscrits de Burjassot) —Ciutat a cap d'orella (1953), La nit (1956), amb referències a la mort de la filla, Primera soledat, Destell amarg (1958), L'amant de tota la vida— i obres ja publicades: La clau que obri tots els panys (1971), Llibre de meravelles (1971), Llibre d'exilis (1971), Primera audició (1971) i L'inventari clement (1971). Recopilatori de les obres: Tenebres (1972-1990), 10 volums, obra pòstuma. Mural del país valencià (1996), 27 llibres en 3 parts.

7. Característiques del gènere durant la poesia

Tres grups d'autors: abans de la guerra, durant i després. Tres tendències: postsimbolisme, influència de l'existencialisme europeu (Riba, Rosselló-Pòrcel), avantguardisme i experimentació poètica, surrealisme (Foix, Carles Salvador) i realisme social + Nova cançó. El poeta és un més; l'acte de descriure és una experiència compartida; la inspiració poètica és la realitat; el discurs poètic és unívoc, concret i col·loquial. L'objectiu de la poesia és una funció social: criticar l'opressió. Destinatari: tothom, el lector i la lectora anònims.

8. Autors de la poesia durant la postguerra

• Gabriel Ferrater: línia simbòlica, un dels poetes més importants i singulars (Les dones i els dies, 1968).
• Salvador Espriu: creació de mites i reflexió constant i obsessiva sobre la mort. Representant del realisme històric i social (La pell de brau).
• Maria Beneyto: família republicana, poeta i narradora (La dona forta, 1967). Vinculada a Estellés i Fuster mitjançant un grup d'escriptura.
• Miquel Martí i Pol: línia realista, òptica de la gent normal (La fàbrica). Reflexiona entorn de l'experiència de la malaltia (Estimada Marta). El seu estil és senzill i proper, amb imatges quotidianes.

9. Trajectòria de l'assaig

Tres blocs. Assaig humanístic (Montaigne): reflexiona sobre la humanitat i sobre ell mateix com a símbol. No adoctrina, fa reflexionar; el lector és actiu (Judicis finals, 1960; Diccionari per a ociosos, 1964; L'home, mesura de totes les coses, 1957). Escrits sociopolítics: compromís de circumstàncies vitals, història, cultura, territori i llengua; compromeses i polèmiques (Nosaltres els valencians, 1962; Ara o mai, 1981). Escrits sobre història actual: obres d'erudició, història de la llengua, literatura i cultura. Coneixement profund de la matèria que aborda; estil lluny de l'academicisme i proper a l'amenitat (Ausiàs March, el ben enamorat).

10. Gènere durant l'assaig

La postguerra no és favorable: limitat per la censura i la repressió a la literatura i les idees. Es fa a l'exili; és una reflexió sobre el país que respon a qüestions de caràcter identitari (qui som, com som). Joan Ferrater Mora (formes de vida, defineix l'essència catalana amb valors de seny, mesura i ironia) i Jaume Vicens Vives (notícies de Catalunya, visió erudita de caràcter històric que parla del paper català a la història). A partir del 1955 irromp Fuster. Als anys 60-70 hi ha dues línies: recreació del paisatge, cultura i tradicions, i d'altra banda creix l'interès per la reflexió filològica i les traduccions. Sanchis Guarner i Antoni Rodenas.

11. Autors de l'assaig durant la postguerra

Gaziel: trajectòria brillant de periodista a La Veu de Catalunya i a La Vanguardia; director del diari fins al 1936. Exili a França; el 1959 s'instal·la a Barcelona. El 1953 comença la carrera de català (Tots els camins duen a Roma). Obres inèdites a Obra catalana completa (1970).

Manuel Sanchis Guarner: filòleg i historiador, pare de la filologia valenciana. Vasta obra: estudis de llengua, literatura, història, etnografia i cultura popular sobre el País Valencià (La llengua dels valencians, 1933; Els pobles valencians parlen els uns dels altres, 1963-1983). Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1974).

12. Veus i funcions gramaticals

Veus: autor real (emissor), lector real (receptor), autor model (imatge), lector model (tipus de lector a qui s'adreça). Discursives: locutor (narrador), allocutari (directament al receptor), enunciadors.

CD: determinant (el, la, els, les), indeterminat (en), quantitatiu (en quant), neutre (ho).

CI: (li / els, -los).

Atribut: determinant (el, la, els, les), indeterminat (ho).

Predicatiu: (ho). En si de; hi si no.