Diccionari per a ociosos de Joan Fuster: assaig humanístic i reflexió crítica en la literatura catalana
1
Situa aquesta obra en la trajectòria
L'obra es publica el 1964, en una segona etapa de Fuster, després de la seva producció poètica (fins al 1954) i poc després de la seva obra cabdal, Nosaltres els valencians (1962). En aquesta etapa Fuster es dedica plenament a la prosa d'idees i a la reflexió crítica sobre l'actualitat, amb articles d'opinió i amb la publicació de llibres d'assaig cívic i polític, d'assaig filològic i d'història i crítica cultural i literària, i d'assaig humanístic.
Diccionari per a ociosos s'inclou en les obres de temàtica humanística i general, juntament amb L'home mesura de totes les coses, o el Diari 1952-1960, sobre temes que van de la història a la política, passant pels més diversos aspectes de la vida cultural i quotidiana. Tot i que, en realitat, Diccionari és un assaig deliberatiu (cap a dins-subjecte) on el fil conductor és el propi Fuster.
Quines característiques generals presenta el gènere (l'assaig)
Es tracta d'un gènere en prosa que aborda els problemes d'una manera lliure i no especialitzada, caracteritzat per la intenció literària, la voluntat d'estil i pel subjectivisme propi dels gèneres d'opinió. Durant la postguerra les dificultats que afecten la literatura catalana afecten també, en gran mesura, la literatura d'idees. No és una bona època per a la reflexió ideològica tenint en compte la censura i la repressió del règim franquista. Pel fet de ser un gènere de reflexió i de crítica, l'assaig fou un dels gèneres més perjudicats en aquest context.
A partir de la dècada dels 60 la censura s'atenua i s'inicia el circuit literari modern. Predomina el país com a tema i s'obre el debat d'idees internacionals de temes relacionats amb els fets històrics i socials: democràcia i socialisme; els processos de descolonització a l'Àfrica; la reflexió sobre la identitat col·lectiva. Per tant, hi abunda l'assaig divulgatiu de temàtica nacional i política, però amb obres molt importants d'altres subgèneres, com ara El quadern gris (1966), en què es reconeix l'assagista com a intel·lectual.