Diccionari per a ociosos de Joan Fuster: context històric i cultural de l'assaig en català
Context històric i cultural de l'escriptura
El Diccionari per a ociosos de J. Fuster va publicar-se l'any 1964, època en què el règim franquista va iniciar una progressiva obertura internacional i es van extingir la censura prèvia (1966) i la prohibició de publicar en català, vigents des del final de la Guerra Civil.
L'existencialisme, amb la figura de Sartre com a emblema, serà una conseqüència d'aquesta crisi moral i creativa. Els escriptors explicitaran el seu compromís amb una visió progressista i crítica davant la problemàtica social i cultural.
Fruit dels moviments civils i reivindicatius d'aquesta etapa històrica, a inicis dels anys 60, influïts pel corrent francès de la cançó protesta, el seu objectiu era normalitzar i defensar l'ús del català cantant cançons contemporànies en aquesta llengua.
Quant a l'assaig, es diversifica i comencen a publicar-se obres que van més enllà dels temes nacionals, els quals van ocupar els escriptors de la dècada anterior, empesos per les circumstàncies històriques a triar la reflexió.
Situació i trajectòria de l'autor
L'obra Diccionari per a ociosos forma part del bloc d'assaigs humanístics de Joan Fuster, el qual preferia respecte a altres treballs. Com ell mateix assegurava: «L'"assaig" clàssic pot distingir sis modalitats:»
- Estructurats sobre un únic tema: El descrèdit de la realitat
- Diccionari per a ociosos
- Recopilació d'articles i assaigs breus: Babels i Babilònies
- L'aforisme: Judicis finals
- El dietari: Diari
- Reculls d'articles de premsa: Examen de consciència
Aquests assaigs són dits humanístics per la temàtica directament humana, més atemporal i no tant dependent dels avatars del moment; són, a més a més, una tasca contínua, la seva tasca de per vida. Suposen un esforç de comprensió envers els homes, les coses, els fets i els temps.
Més específicament, Fuster s'insereix en el grup d'assagistes en català perquè la seva visió literària i cultural abraça tot el territori del domini lingüístic. Connecta, doncs, amb autors com Carles Riba.
Més enllà dels assaigs humanístics, Fuster es dedicà en el bloc d'estudis d'història cultural a la investigació de la nostra literatura i dels nostres clàssics, amb èpoques conflictives en matèria lingüística.
Quant als escrits sociopolítics, podem subratllar una gran diversitat formal i temàtica, guiada per una passió obsessiva «per la vida i el destí del meu poble». Finalment, ressenyem els treballs de crítica (Contra el Noucentisme) i altres escrits on s'aplegen traduccions d'obres literàries.
Característiques generals de l'assaig
Després de la Segona Guerra Mundial es va produir un ressorgiment de l'assaig des de la concepció més humanista. L'existencialisme, amb la figura de Sartre com a emblema, serà una conseqüència de la crisi moral i creativa que aflora davant la tendència autodestructiva plasmada en la guerra.
Per altra banda, des de l'àmbit científic es van escriure obres a fi de reflexionar millor sobre aspectes de la ciència o per facilitar-ne una divulgació més àmplia. Així, trobem assaigs de biòlegs com Jean Rostand.
Quant a l'assaig en català, al voltant dels anys 50 es va decantar majoritàriament per la «reflexió sobre el país», en paraules de Joan Fuster. El debat intel·lectual sobre la nació es va plantejar com una necessitat i una sortida a les restriccions polítiques del franquisme. Destaquen escriptors com Vicens Vives.
A la dècada dels 60, quan Fuster publica Diccionari per a ociosos, també trobarem l'assaig polític. Considerat un gènere que pot influir en la societat, serà cabdal per a les generacions joves, necessitades d'informació i protagonistes dels moviments de contestació.