Diccionari per a ociosos de Joan Fuster i l'Assaig en la Literatura Catalana

Context històric i cultural de l'obra

Aquesta obra fou publicada l'any 1964. En aquesta etapa de la postguerra hi ha un reviscolament de la literatura d'idees afavorida per un cert rellançament econòmic i una relaxació de la censura. Cal tindre en compte que, en les dècades anteriors a la publicació de l'obra, es produïa una forta repressió franquista que va dificultar la unitat del gènere assagístic. A més, cal destacar que Joan Fuster feia poc de temps que havia publicat Nosaltres, els valencians (1962), un títol que havia suscitat reaccions irades i posicions confrontades.

Trajectòria de l'autor: etapes i característiques

Diccionari per a ociosos se situa dins del bloc que podríem anomenar assaig humanístic o literari. És l'etapa en la qual la producció de l'autor es va fer més incisiva i reflexiva. Entre les característiques més importants d'aquest període destaquen:

• La clara voluntat de creació literària.
• El to de reflexió personal i subjectiu.
• La llibertat formal i temàtica a l'hora d'abordar qualsevol aspecte de la condició humana.
• Una marcada actitud crítica davant els dogmes.
• L'ús continuat de la ironia i el qüestionament sistemàtic de les veritats universals.

Característiques generals de l'assaig en el context d'escriptura

Com a trets definitoris del gènere en aquest període, en destaquen diversos d'essencials:

• Caràcter deliberatiu i reflexiu: una meditació oberta que interpel·la contínuament el receptor.
• Heterogeneïtat formal: gran varietat pel que fa a la llargària dels textos, des de fórmules molt breus (com els aforismes) fins a tractats extensos.
• Base argumentativa i to persuasiu: cerca convèncer o incitar al pensament crític del lector.
• Subjectivitat i provisionalitat: no busca establir veritats absolutes sinó explorar perspectives personals.

D'aquesta manera comprovem que, tot i la seua aparença de senzillesa, l'assaig és un gènere que sol presentar una estructura interna complexa.

Autors contemporanis de referència en el gènere assagístic

En el mateix context temporal destaquen diverses figures rellevants:

• Maria Aurèlia Capmany: en la seua faceta assagística es dedicà a tractar temes de caràcter literari, social i feminista. A la dècada dels 60, en plena maduresa literària, va evolucionar cap a un discurs més compromés i col·lectiu amb fortes implicacions històriques. Una de les seues obres més emblemàtiques és La mística de la feminitat (1965).
• Maurici Serrahima: combinà l'assaig amb la crítica literària. L'any 1934 aparegué el seu primer recull crític, Assaigs sobre la novel·la, basat en articles de premsa on defensava la novel·la d'arrel espiritual. Més endavant publicà Realitat de Catalunya (1964), que pretenia explicar la identitat catalana al lector espanyol, i El fet de creure (1967), centrat en la reflexió religiosa des d'un prisma cristià obert i dialogant.

Models i corrents de l'assaig en l'època de Joan Fuster

A banda de l'assaig humanístic representat per Diccionari per a ociosos —on es debaten problemes ètics i morals de l'individu contemporani—, trobem altres dos corrents cabdals:

• Escrits sociopolítics: enfocats des d'un punt de vista sociològic i identitari. L'exemple paradigmàtic n'és Nosaltres, els valencians, una proposta d'autoafirmació i d'interpretació històrica del poble valencià.
• Estudis d'història cultural i crítica literària: dedicats a la investigació de clàssics medievals, l'època moderna i la literatura del segle XX.

Evolució de l'assaig amb posterioritat a l'obra

A partir de la dècada dels 70 hi hagué un progrés notable en la publicació d'obres en català, tot i que fou una tendència encara desigual: es mostrà molt més accentuada al Principat, on es concentrava el gruix de la indústria editorial tant en tiratge com en títols. La progressiva normalització educativa, l'ensenyament de la llengua i la literatura, així com la seua presència creixent als mitjans de comunicació, afavoriren aquest desplegament. Malgrat això, l'assaig mantingué xifres més modestes en comparació amb altres gèneres de consum massiu com la narrativa, tot conservant la seua vigència gràcies a mestres de l'estil fusterià.

L'assaig català contemporani: continuïtat i noves veus

En el panorama de l'assaig actual destaquen especialment dues figures consolidades:

• Marina Garcés: autora d'obres de referència com Nova il·lustració radical (2018), un assaig compacte que formula una resposta política per als nostres temps, i Ciutat Princesa (2018), reflexió situada a Barcelona sobre el paper del municipalisme i la convivència en un entorn globalitzat.
• Josep Maria Esquirol: després del gran ressò de La resistència íntima, continuà el seu cicle filosòfic amb La penúltima bondat, aprofundint en la condició humana i la cura de la vida quotidiana a partir de la metàfora dels «afores».

Aquests pensadors comparteixen amb la tradició fusteriana l'aposta per peces incisives, frases curosament destil·lades, connexió viva amb els debats d'actualitat i un estil on el rigor filosòfic conviu harmònicament amb una pulcra vocació literària.