Els mitjans de comunicació i els gèneres periodístics: característiques, llenguatge i poesia catalana

Els mitjans de comunicació

Els mitjans de comunicació són instruments concebuts per a difondre a un gran nombre de persones la informació, l'entreteniment o la publicitat. Hi ha diferents tipus de mitjans de comunicació: premsa (diaris, setmanaris, revistes...), ràdio, televisió i mitjans electrònics (periòdics digitals a través d'Internet).

Característiques dels mitjans de comunicació

• El receptor dels missatges és, en tots els casos, col·lectiu i heterogeni, tot i que en general cada tipus de missatge sol adreçar-se a un sector de població concret, corresponent a un determinat nivell cultural, social, ideològic...
• La comunicació és bàsicament unidireccional, és a dir, no interactiva, perquè els receptors no hi poden respondre.
• Els temes que tracten són variats i abasten tots els àmbits de l'interès públic. No es limiten a informar, sinó que integren continguts diversos que provenen d'altres mitjans o espectacles anteriors (el cinema, el teatre, l'esport, la música...).
• L'estructura dels missatges és també diversa i depèn dels recursos que els diferents mitjans facen servir per a difondre'ls.
• Creen opinió: un sistema articulat de valors, actituds i judicis sobre l'entorn social, cultural i polític. Modelen la imatge que la societat moderna es forma del món contemporani i generen un món simbòlic que sovint es pot confondre amb la realitat.
• Es difonen amb rapidesa i transmeten missatges efímers, és a dir, que no estan fets per a durar, tot i que es poden conservar per a ser consultats i usats en un altre moment.

La premsa

La premsa inclou un conjunt de publicacions impreses o digitals que es classifiquen en funció de:

• La periodicitat amb què es publiquen: premsa diària (diaris, anomenats també periòdics), setmanal (setmanaris), mensual (el cas d'algunes publicacions especialitzades), anual (anuaris), etc.
• El tipus d'informació que contenen: premsa d'informació general (dirigida a un ampli sector de lectors) i premsa especialitzada (sobre assumptes específics, com ara esport, economia...).
• El territori que abraça la difusió de la publicació: premsa d'àmbit local, comarcal, autonòmic, nacional o internacional.

Els gèneres periodístics

Segons la intenció comunicativa, els textos periodístics (orals o escrits) es classifiquen en diferents gèneres:

• Gèneres informatius: textos en què es narren i es descriuen d'una manera objectiva uns fets d'actualitat. Els més importants són la notícia, el reportatge i l'entrevista objectiva.
• Gèneres d'opinió: textos en què s'analitzen, s'interpreten i es valoren fets o esdeveniments d'una certa importància. Alguns exemples són l'editorial, l'article d'opinió o la columna, les cartes al director i la crítica.
• Gèneres mixtos: textos que es troben a mig camí entre la informació i l'opinió. Són gèneres mixtos la crònica, el reportatge d'investigació i l'entrevista de personalitat.

El llenguatge de la premsa

El llenguatge periodístic ha de ser:

• Funcional: ha d'acomplir la seua funció, és a dir, transmetre informació al públic. Per tant, el periodista ha de tenir un bon domini de la llengua.
• Correcte: s'ha d'ajustar a la normativa. L'emissor ha de fer servir el registre estàndard i evitar un estil massa literari o excessivament col·loquial.
• Clar: per a evitar malentesos, ambigüitats o falses interpretacions, el llenguatge ha de ser planer, conegut, senzill i precís. Cal evitar neologismes innecessaris, vulgarismes, localismes, arcaismes, cultismes i calcs d'altres llengües. Les oracions han de seguir, sempre que siga possible, l'ordre lògic de la frase (S + V + C) i s'han d'evitar les oracions subordinades i la veu passiva.
• Concís: s'han d'expressar les idees amb les paraules justes. Les frases i els paràgrafs han de ser curts i amb puntuació freqüent (coma i punt, bàsicament).
• Atractiu: els missatges s'han de redactar de manera que criden l'atenció del receptor.

La ràdio

La ràdio és un mitjà de comunicació basat en la modulació d'ones electromagnètiques que compta amb la veu i amb el so com a únics recursos. Els continguts radiofònics, creats amb l'objectiu d'informar, entretenir, divertir o persuadir l'oient, es desenvolupen en un temps d'emissió, es distribueixen en franges horàries i es caracteritzen per l'actualitat i la immediatesa.

Actualment s'ha fet un salt dels sistemes analògics a la tecnologia digital: la ràdio a Internet conviu amb la tradicional ràdio per ones.

Els gèneres radiofònics

Els continguts radiofònics inclouen un ampli ventall de gèneres, que es poden classificar en:

• Informatius: noticiaris, butlletins horaris, avanços informatius...
• Interpretatius: crònica, reportatge, comentari...
• D'opinió: crítica, debat, taula rodona, col·loqui, tertúlia...
• Magazins: programes anomenats «contenidor» perquè incorporen seccions amb continguts molt diversos, com ara entrevistes, actuacions, concursos, consultoris, reportatges, informes, tertúlies, debats, sèries de ficció, humor...
• Musicals: actuacions, entrevistes, llistes d'èxits...
• Divulgadors: informatius, entrevistes d'interès social, polític o cultural...
• Esportius: competicions, informatius especials...
• Publicitaris: falques, espais patrocinats...

Característiques de la ràdio i del llenguatge radiofònic

• L'emissor és múltiple i està constituït per equips d'especialistes que treballen junts en l'elaboració de la programació. Tot i que els programes radiofònics parteixen d'un guió escrit, cal tenir en compte que s'escriu per a ser escoltat, i que l'oient només el sentirà una vegada, de manera que ha d'entendre ràpidament el que es diu. Per això, l'emissor ha de transmetre la informació de manera clara, senzilla, acurada i concisa, amb la vocalització, l'entonació i la velocitat adequades, per a contribuir a l'eficàcia del missatge radiofònic.
• El receptor o radiooient també és plural. Els programes radiofònics s'adrecen a diferents grups de població, amb interessos diversos. La recepció no requereix un gran esforç d'interpretació, cosa que permet compatibilitzar-la amb altres activitats, en especial amb les que tenen un caràcter manual. És característica d'aquest mitjà la interactivitat o comunicació amb els radiooients, normalment per telèfon.
• El missatge té un caràcter immediat i efímer, és a dir, el rebem en el mateix moment de l'emissió i cessa en produir-se. A més, se sol emetre de manera fragmentada, això és, repartit en franges horàries i interromput pels anuncis publicitaris. Per a pal·liar les interrupcions de l'atenció, és freqüent la repetició del missatge.
• El llenguatge emprat s'ha d'ajustar a la normativa lingüística. El registre usat referentment és l'estàndard, un registre formal neutre, tot i que hi podem trobar diversos graus de formalitat. En programes que busquen la complicitat del públic és freqüent l'ús del registre col·loquial. En la ràdio són molt importants també la música i els efectes sonors, que complementen el llenguatge.

La televisió

La televisió és un mitjà de comunicació que fa servir el so i les imatges en moviment per a transmetre els missatges. La transmissió dels continguts televisius pot ser efectuada mitjançant ones de ràdio o per xarxes especialitzades de televisió per cable.

Durant els darrers anys ha tingut lloc la digitalització dels components analògics dels senyals audiovisuals, fet que possibilita el tractament informàtic i augmenta la capacitat i la qualitat de les emissions. La televisió busca entretenir, informar o persuadir el televident amb una gran diversitat de programes.

Els gèneres televisius

Els continguts televisius presenten una àmplia varietat. Molts dels gèneres televisius coincideixen amb els radiofònics (informatius, interpretatius, d'opinió, magazins, musicals, divulgadors, esportius, publicitaris...), però amb les diferències que implica el mitjà audiovisual. A més, s'hi integren altres gèneres audiovisuals propis de la televisió com el documental (inclòs dins dels gèneres interpretatius i divulgadors), els videoclips musicals, els gèneres de ficció (pel·lícula, telecomèdia, telenovel·la, minisèrie, telefilm...), els concursos i els jocs, els programes infantils (dibuixos animats i altres programes específics), els reality shows i els espots publicitaris o la televenda.

Característiques de la televisió i del llenguatge televisiu

• L'emissor és múltiple i està integrat també per equips d'especialistes. A més, hi ha un gran nombre de cadenes d'emissores que ofereixen diferents tipus de programacions.
• El receptor o televident també és plural. Els mitjans estudien els gustos i els interessos del públic i mesuren els índexs d'audiència amb l'objectiu de guanyar televidents.
• El missatge, com en la ràdio, té un caràcter immediat i efímer, s'emet fragmentat en franges horàries i s'interromp amb la inserció d'anuncis publicitaris. La informació sobre la programació fa servir tècniques de reclam i els continguts se solen distribuir de manera que estimulen l'audiència.
• El llenguatge televisiu integra els codis verbal i visual, fet que acosta el missatge a l'espectacle. El registre més habitual és l'estàndard, tot i que és freqüent l'ús del registre col·loquial en programes d'entreteniment, en algunes entrevistes, en les sèries o en els programes infantils.

Poesia catalana del segle XX

Dècada dels anys 40 i 50

Poesia de tradició simbolista

A partir dels anys 40, la poesia simbolista es tanca en un món interior i s'allunya de la realitat immediata. Aquesta poesia pretén suggerir la realitat per mitjà de la metàfora, el símbol, l'hermetisme expressiu i el rigor formal. És una poesia continuadora d'un estil anterior a la guerra, el de la poesia postsimbolista, que té Carles Riba, tornat de l'exili l'any 1943, com a màxim exponent i com a mestre de les noves generacions de poetes.

Entre els autors que conreen aquest tipus de poesia, destaquen el mateix Carles Riba, Joan Vinyoli, Marius Torres i Rosa Leveroni a Catalunya; Bartomeu Rosselló-Pòrcel a les Illes Balears i Xavier Casp i Joan Valls a València.

Carles Riba (Barcelona, 1893-1959) compagina la tasca de poeta amb la de crític, professor de grec i traductor de clàssics antics i moderns. La seua obra evoluciona des dels esquemes noucentistes fins a la poesia pura, és a dir, una poesia que no fa referència a res material, sinó que utilitza bàsicament símbols. El primer llibre d'Estances (1919) i la primera part del segon llibre d'Estances (1930) pertanyen a l'etapa noucentista. Posteriorment la seua poesia es veurà influïda pels simbolistes francesos i assolirà una gran perfecció formal. Amb l'exili, el contingut temàtic dels versos serà molt important, ja que reflectirà les seues experiències i vivències personals, com en les Elegies de Bierville (1942) o Salvatge cor (1952).

Poesia de tradició avantguardista

Paral·lelament a la línia anterior, n'hi ha una altra entorn de Josep Vicenç Foix que reivindica la ruptura formal i lingüística i l'experimentalisme de les avantguardes. Aquest tipus de poesia se centra en la recerca de nous recursos expressius molt relacionats amb l'anomenada antipoesia i la poesia visual, dues formes d'expressió caracteritzades per trencar amb la concepció tradicional del poema.

L'autor més representatiu d'aquest corrent és Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), la creativitat del qual abasta totes les facetes de l'art. La seua obra poètica es caracteritza per l'experimentació amb el llenguatge i per la utilització de tot tipus de tècniques i estils, des dels models esotèrics clàssics fins a la poesia surrealista i la poesia visual. Entre les seues obres destaquen Em va fer Joan Brossa, El saltamartí, Poesia rasa, Els ulls de l'oliba i Pomes de seny i cabell.

Dècada dels anys 60

Poesia de tradició realista o realisme històric

Amb la mort de Carles Riba es tanca el període en què domina la poesia postsimbolista i comença un nou moviment en el qual tindrà molta importància la realitat extrapoètica: el realisme històric. Es tracta d'un corrent que pretén inserir el treball intel·lectual i literari en el procés de recuperació cultural i nacional, i que propugna el realisme com a arma contra el franquisme, és a dir, com una forma de lluita contra el poder. El poeta ja no és un ésser privilegiat que viu en el seu món, sinó que és un ciutadà més amb una tasca social a fer. La poesia es concep com una eina d'expressió de la realitat quotidiana lligada al moment històric i s'hi fa servir una llengua viva, col·loquial, directa, comunicativa i entenedora per a la majoria, amb un missatge concret i clar.

L'any 1960 es van publicar dos llibres que marcarien l'inici del moviment: La pell de brau, de Salvador Espriu, i Vacances pagades, de Pere Quart. Altres poetes representatius d'aquest corrent seran Gabriel Ferrater, Miquel Martí i Pol i, a València, Vicent Andrés Estellés.

En aquest context apareix també la Nova Cançó, un moviment de joves cantants compromesos amb la llibertat i la lluita contra la dictadura, que van musicar els poemes de molts autors igualment compromesos i van fer arribar els seus poemes a un públic més ampli.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003) va mostrar el seu compromís amb el seu poble amb les persones que treballaven en el seu entorn, amb obres com El poble o La fàbrica.

Al principi dels anys 70 i a causa d'una malaltia incurable, els seus poemes s'interioritzen i es tornen més intimistes; els temes essencials seran l'angoixa, la solitud i la mort. En són una mostra Vint-i-set poemes en tres temps i La pell del violí. La ironia, l'esperança i la reflexió nacionalista apareixen en obres com Estimada Marta i L'àmbit de tots els àmbits. La seua poesia es caracteritza per la senzillesa del llenguatge líric, amb un to narratiu que la fa intel·ligible a qualsevol lector.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) és considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. Home d'extracció humil però d'una formació literària amplíssima, va contribuir a recuperar i dignificar l'ús de la nostra llengua. El 1953 va publicar el primer dels més de cent poemaris que escriguí, Ciutat a cau d'orella. Posteriorment apareixerien Donzell amarg i L'amant de tota la vida. Però l'eclosió de la seua obra es va produir a partir de 1970, quan publicà, entre altres, La clau i Llibre de meravelles, la seua obra més popular.

Els temes més freqüents en la poètica d'Estellés són el sofriment, la fam i la misèria de la postguerra, la mort (de familiars i de víctimes de la guerra), l'amor, l'erotisme i el sexe, la quotidianitat, amb les seues misèries i grandeses, la identitat cultural del poble vista des de la ironia, el compromís i la denúncia social.

Els seus versos barregen la llengua utilitzada per la gent del carrer amb recursos clàssics i referències als autors del segle XV.

Dècada dels anys 70

Moren els grans mestres, però apareix una nova generació de poetes. La societat en aquests anys viu un període de grans canvis: la mort de Franco, l'arribada de la democràcia, les autonomies, l'oficialitat de les diferents llengües peninsulars... En el món literari es redescobreixen Foix i Brossa, que es converteixen en mestres dels joves poetes. Apareix així la nova generació literària dels anys 70, que té la voluntat de fer una poesia autònoma, sense cap altra finalitat que la de fer literatura i explorar les diferents possibilitats del llenguatge. Destaquen Pere Gimferrer i Maria-Mercè Marçal a Catalunya, Josep Piera i Marc Granell a València.

El bilingüisme

El bilingüisme s'entén com l'ús alternatiu de dos idiomes en un individu (bilingüisme individual), en un territori (bilingüisme territorial) o en un grup social (bilingüisme social).

Hem vist que el bilingüisme social, aquell que s'origina quan dins d'una unitat territorial i social poden donar-se alternances d'ús de dues llengües, pot donar lloc a situacions de desigualtat. El bilingüisme dels pobles no és un fet natural: cap societat neix amb dues llengües, perquè per a comunicar-se només cal una llengua.

Així, la imposició d'una altra llengua dominant sol manifestar-se com una situació conflictiva i desequilibrada, ja que només els parlants de la llengua autòctona es veuen obligats a ser bilingües, mentre que els parlants de la llengua dominant continuen monolingües i sense aprendre la llengua pròpia del territori. És el que es denomina bilingüisme unilateral, ja que només tots els parlants d'un dels dos idiomes són bilingües.

Característiques del fullet

El fullet informatiu sol presentar les característiques següents:

• Com que pot anar adreçat a qualsevol tipus de públic, el que es pretén és que siga legible i que siga convincent. La informació es presenta de manera clara, directa i atractiva; per això, el text sol anar acompanyat d'il·lustracions (dibuixos, fotografies, logotips...).
• Les dades principals del tema s'hi presenten en forma de resum o d'esquema, seguint un ordre lògic, jeràrquic i coherent, de manera que puguen ser entesos fàcilment pel destinatari.
• El receptor reconeix implícitament en l'emissor una certa autoritat sobre el tema que s'hi tracta i confia que les dades exposades són objectives i fiables. La informació continguda en el fullet no pot ser fraudulenta, sinó que ha de constituir una exposició objectiva i acurada dels aspectes promocionats.
• El fullet és obra d'un col·lectiu i, per això, s'escriu en tercera persona o en forma impersonal. Per a les explicacions, s'utilitza el present d'indicatiu i, per a donar instruccions, l'imperatiu o les perífrasis d'obligació.
• S'elabora en el nivell de llengua estàndard, amb un llenguatge senzill i directe.

Estructura

El fullet sol imprimir-se sobre un full doblegat en dues parts, que s'anomena díptic, o en tres parts, anomenat tríptic. L'estructura sol constar de tres parts:

• La portada, en què s'inclou, amb lletres destacades, el títol o eslògan de la campanya.
• Les pàgines centrals, en les quals la informació es presenta amb textos breus clarament diferenciats mitjançant recursos tipogràfics (colors, subratllats, punts...) i visuals (dibuixos, esquemes, mapes...).
• La contraportada, en què solen aparéixer el nom de l'entitat responsable de la publicació, els logotips de les empreses col·laboradores i les adreces on pot dirigir-se la persona interessada.

Recursos

Per a organitzar la informació, s'hi utilitzen els recursos següents:

Marques tipogràfiques

El fullet, com la majoria dels textos expositius, sol tenir un aspecte formal caracteritzat per la presència de marques tipogràfiques distintives, com ara la utilització de diversos tipus i cossos de lletra, guionets, punts, xifres, colors, subratllats, epígrafs o títols. Aquestes marques són una guia per a comprendre la informació del text i tenen dues funcions:

• Indicar l'ordre en què s'exposen les idees (xifres, lletres o subtítols).
• Destacar-hi alguna informació important (format del text).

Condensació de la informació

Per a eliminar els detalls accessoris i reduir la informació a les idees essencials, s'hi utilitzen tècniques de síntesi com:

• El resum, en què les idees principals es disposen les unes darrere de les altres formant un text ben estructurat, però més reduït que el text de partida.
• L'esquema, en el qual les idees més importants apareixen amb una disposició gràfica que ens permet copsar ràpidament amb un cop d'ull l'estructura del text.