Els registres de la llengua: varietats formals i no formals en català
1. Els registres
Els registres són productes dels usos que es fan de la llengua en les diferents situacions comunicatives. Són concrets: una carta comercial, una conferència, un poema. Així com els dialectes tendeixen amb el temps a unificar-se, els registres tendeixen a diversificar-se perquè n’apareixen de nous.
Factors que caracteritzen els registres
Quatre factors caracteritzen els registres:
El tema: àrea o camp de coneixement de què tracta el missatge. Podem distingir entre temes generals i temes especialitzats: mal de coll = faringitis.
El canal: mitjà amb què es vehicula el missatge. L’oral és més espontani i l’escrit ho és menys.
El grau de formalitat: relació interpersonal entre l’emissor i el receptor que determina el to i el tractament del missatge.
La intencionalitat: funció del missatge (argumentar, insultar, donar ordres, explicar, descriure, etc.).
Varietats formals
S’anomenen varietats formals quan són el resultat d’una preocupació sostinguda per a la selecció i l’optimització dels recursos lingüístics disponibles. Es prioritza la precisió en l’ús de les formes lingüístiques, la qual cosa vol dir seguir uns criteris de correcció i de concisió per tal d’aconseguir la coherència i la cohesió del text i evitar l’ambigüitat. Solen anar adreçades al públic i s’ha de cercar una bona capacitat expressiva.
La varietat literària té una prioritat comunicativa d’ordre artístic, en el sentit d’explorar estèticament els recursos de la llengua. Aquesta varietat no és tampoc homogènia en els seus registres (descripcions, diàlegs, reflexions, jocs de paraules). Quan parlem de llengua literària, ens referim al llenguatge de les creacions pròpies de la literatura.
La varietat científic-tècnica és la més regular i uniforme de les varietats formals que analitzem. En aquesta varietat preval la precisió, i procura evitar qualsevol ambigüitat. El lèxic usat és d’una gran exactitud i una gran precisió de les teories i també de les descripcions.
Varietats no formals
Les varietats no formals corresponen sovint a una expressió lingüística més espontània. Hi ha dos grans tipus de varietats: el llenguatge familiar i el llenguatge popular.
Per llenguatge familiar entenem la varietat usada sovint en les converses privades més espontànies. Les seves característiques són un grau de depuració i de correcció menys accentuat que el de l’E oral. Utilitza la modalitat d’expressió col·loquial, jocs de paraules i les deformacions dels mots, expressions fetes i metàfores, eufemismes, etc.
El llenguatge popular és la varietat estilística, no formal, usada per una gran majoria del poble, i es diferencia del familiar perquè rebutja eufemismes, el respecte als tabús sexuals o religiosos i prioritza la relació directa. Havia estat evitat pels estrats socials més primmirats. Ara es fa difícil la distinció entre varietat familiar i popular, per efecte de la permissivitat social en l’ús d’expressions populars. El llenguatge popular no és una varietat social sinó estilística, pel fet de tractar-se d’un mode d’expressió generalitzat en amplis sectors de la població i d’ésser usat per la majoria dels estrats socials. L’argot, en canvi, sí que pertany a un sector social ben determinat i amb la voluntat de diferenciar-se.