Escola Mallorquina i Avantguardes: Autors Clau de la Literatura Catalana

L'Escola Mallorquina: Introducció

L'any 1906 apareix la revista Mitjorn, que just l'any següent deixa de publicar-se. Mitjorn es pot considerar el primer senyal d'identitat d'unes noves promocions d'escriptors que es designen amb el terme «Escola Mallorquina».

Aquesta denominació ha estat objecte de definicions diverses:

• Sentit ampli: entenen el concepte com l'aportació dels escriptors mallorquins a la literatura catalana, per la qual cosa la fan néixer a la Renaixença i la prolonguen fins a la postguerra, quan el terme cau en desús.
• Sentit estricte: consideren que es tracta d'un corrent molt concret, que abasta sobretot el gènere poètic i recull l'aportació de dues generacions d'escriptors, la de 1906 i la de 1917.

Així doncs, anomenem «Escola Mallorquina» el grup d'escriptors encapçalats per Miquel Costa i Llobera que assumeixen els ideals de la Renaixença a les Illes Balears. La tendència classicitzant d'aquest moviment influirà notòriament en el noucentisme. A més de Joan Alcover, són continuadors d'aquesta escola poètica en la primera meitat del segle XX Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber i Miquel Ferrà. L'òrgan de difusió literària d'aquest grup va ser la revista La Nostra Terra.

Trets i Característiques

Hi ha una diferència essencial a remarcar: el Noucentisme és el resultat d'una conjuntura política i social que permet la col·laboració dels poders polítics amb els intel·lectuals catalanistes, a diferència de l'etapa modernista en què havia predominat l'actitud individualista i anàrquica dels escriptors.

Però la situació política de les Balears és molt diferent de la catalana, la qual cosa fa absolutament inviable una actuació cultural com la que aleshores té lloc al Principat. Els primers decennis del segle XX segueixen amb una situació caracteritzada pel centralisme, pel provincianisme i per la continuïtat del sucursalisme heretats dels segles anteriors.

En això, per tant, Noucentisme i Escola Mallorquina són absolutament diferents, per no dir oposats, ja que són resultat de dos contextos que no tenen res en comú, la qual cosa no significa que, pel que fa a les idees estètiques, no hi hagi unes coincidències que portin a uns resultats semblants.

A l'Escola Mallorquina es segueixen tots els models literaris d'empremta clàssica i classicista, i també els autors romàntics francesos. També es fa una poesia amb miraments formals, amb una forma pulcra i rigorosa. Hi trobam versos mesurats i amb una gran musicalitat. Hi ha una oposició frontal a la teoria espontània de Maragall. I per acabar, es presenten composicions amb rerefons mediterranis i marcats per l'humanisme clàssic; paisatges que volen ser un cant a la natura.

Obra de Joan Alcover

Fill de pare mallorquí i mare catalana, va estudiar a l'Institut Balear i posteriorment se n'anà a Barcelona a estudiar dret. Seguirà un camí paral·lel amb Antoni Maura militant al Partit Conservador; així, el 1893 serà diputat a Corts, però es desenganyarà de la classe política espanyola, se'n distanciarà i s'acostarà una mica a la ideologia de la Lliga Regionalista. Va exercir d'advocat a l'Audiència Provincial i el 1911 en serà Magistrat.

El 1880 es casà amb la catalana Rosa Pujol, amb qui tengué tres fills; la dona es morí de paràlisi cerebral i es tornà a casar amb l'alaronera Maria de Haro, amb la qual tengué dos fills. La seva família va passar per un cúmul de tragèdies que incideixen en el sentit cada vegada més personal i íntim que adopta la seva creació poètica.

En la seva creació poètica se solen distingir dues etapes marcades per la llengua que usa:

• Primera etapa: En l'època d'estudiant fa poemes com a entreteniment en català i en castellà que publica a Revista Balear, Museo Balear o El Isleño. Rebrà un premi en els Jocs Florals. Entre 1887 i 1901 escriurà poesia sobretot en castellà, de caràcter molt narratiu, amb un tipus de paisatge animat, humanitzat i identificat amb el poble (seran les vies que trobarem posteriorment en la seva obra en català). Destaquen els llibres Poesías (1887), editat després com a Nuevas Poesías (1892), Poemas y Armonías (1894) i Meteoros.
• Segona etapa («Conversió» al català): El 1899 dóna a conèixer el poema «Llengua pàtria». Hem de cercar les raons d'aquest canvi en diverses causes: personals (la mort de la dona i els fills l'empeny a cercar en la poesia l'expressió viva del dolor i la llengua materna es convertirà en aquesta musa del sentiment que el pot guiar a la catarsi).

El Poemari Cap al tard (1909)

Compta amb quatre seccions, tot i que també hi apareixen alguns poemes solts que en l'edició de 1921 sortiran sota l'epígraf de «Vària»:

• «Cançons de la serra»: tracta de la relació del poeta amb la realitat exterior; apareix un paisatge vivent i animat amb figures humanes (a diferència de Costa). Aquest paisatge és totalment idealitzat com un locus amoenus o simbolitza l'ànima col·lectiva. El poeta apareix en forma simbòlica com un visionari.
• «Elegies»: les desgràcies familiars són tractades a partir de la tragèdia i el dolor íntim i personal; s'evoca la infantesa com a paradís perdut i es defensa el record com a via d'escapament i perpetuació dels éssers estimats.
• «Endreces»: es parla de la llengua i de personatges reconeguts. Es pot dir que aquesta secció recull la dimensió civil i col·lectiva de la seva obra.
• «Juvenils»: són cinc composicions escrites en la joventut i inspirades en el romanticisme tardà. A través d'aquest recull es concreten, a part de la visió del paisatge, els dos grans eixos de la seva poesia: la llengua i la dimensió social per una banda, i la seva teoria poètica (l'actitud humanista) basada en la idea vitalista (unió d'art i vida), en l'art utilitari (com a consol i catarsi, no art per l'art) i l'espontaneïtat expressiva mesurada pel control de la tècnica.

El 1918 publica el poemari Poemes Bíblics, on recrea deu figures de l'Antic Testament de la Bíblia, i en la secció «Proverbis» s'acosta un altre pic a les elegies de Cap al tard.

Obra de Miquel Costa i Llobera

Nasqué a Pollença el 1854. Fill d'una família benestant de propietaris rurals, estudià el batxillerat a la ciutat de Palma i fou deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza. Durant els anys 1872 a 1875 estudià Dret a Barcelona. L'any 1883 se li desperta la vocació religiosa i anà a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma, on s'ordenà sacerdot (1888).

Fins ben entrat el segle XX, alternà l'escriptura de poesia en castellà i en català, decantant-se definitivament per aquesta última. El 1902 obtingué el títol de «Mestre en Gai Saber» i el 1906 presidí els Jocs Florals de Barcelona. Josep Carner i Guerau de Liost, en un homenatge que se li féu a l'Ateneu Barcelonès, el reconegueren com a mestre. L'any 1907 pelegrinà a Terra Santa. Morí, mentre predicava en una església de Palma, l'any 1922.

Períodes de la seva Obra

• Primer període: Arribà fins al 1885, en què es dedicà a conrear una poesia de to romàntic. D'aquests anys és el poema «Lo pi de Formentor» (1875), tècnicament considerat com la culminació de la nostra poesia romàntica. Fou durant aquesta etapa quan inicià la lectura de Virgili i Horaci i descobrí la poesia parnassiana de Leconte de Lisle. El 1874 traduí alguns sonets de Petrarca. Finalment, el 1885 publicà Poesies, que recull tota la seva producció catalana d'aquest període. Costa proposa de buscar l'herència greco-llatina del país, és a dir, la mesura, l'elegància i l'exigència de la forma, totalment aliena a qualsevol novetat estrident o inútil.
• Segon període: s'inicia amb Horacianes (1906), que és sense cap mena de dubte la seva obra més important. És un llibre basat en la meditació i en la contemplació intel·lectuals segons els models horacians. Costa, però, no pogué arribar mai al fons de l'obra del poeta clàssic per la seva condició de clergue catòlic, la qual cosa confereix a la seva poesia un cert aire de superficialitat.

Costa i Llobera sumà al tema de la natura, ja clàssic en els romàntics malgrat el diferent enfocament, el de la història i el de l'art clàssics, que allunyaren definitivament la poesia catalana de la tradició floralesca. A nivell tècnic, Costa realitzà una experiència absolutament nova en la nostra tradició literària: la substitució de la rima romàntica pel ritme clàssic. Experimentà, d'altra banda, amb noves formes estròfiques de la tradició greco-llatina: l'estrofa alcaica, la sàfica, etc.

Pel que fa a una altra obra: el record d'Itàlia romangué present, sobretot en les seves Líricas (1899) castellanes, i sofrí vacil·lacions lingüístiques, com fa patent aquest darrer recull. El 1897 publicà el seu segon llibre, De l'agre de la terra. Participà en els Jocs Florals de Barcelona (1900 i 1902) i fou proclamat mestre en gai saber el 1902 pel poema «La deixa del geni grec». El 1903 publicà Tradicions i fantasies. Presidí els Jocs Florals de 1904, 1906 i 1908. La seva conferència a l'Ateneu Barcelonès sobre La forma poètica (1904) assolí un gran èxit. El 1906 participà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i publicà Horacianes. El 1907 donà una segona edició de Poesies, molt ampliada, i féu el viatge del qual sorgiren les vint-i-sis estampes poètiques de Visions de Palestina (1908). Fou membre corresponent de l'IEC (1918).

Les Avantguardes: Introducció

L'avantguardisme és el producte de la societat que va sorgir a la fi de la Revolució Industrial que va tenir lloc a Europa durant el segle XIX. Un dels detonants més directes dels moviments avantguardistes va ser la Primera Guerra Mundial (1914-1918): la tragèdia que va suposar el conflicte bèl·lic provocà una crisi que va afectar tots els àmbits socials.

El mot avantguardisme designa un conjunt de corrents estètics que palesen la crisi de les arts que va tenir lloc en el món occidental al començament del segle XX. L'avantguardisme va ser un moviment cultural que volia trencar amb el passat: defensava el progrés tècnic i el canvi de valors morals, i va provocar una crisi de la creació artística.

La irrupció de l'avantguardisme va significar una ruptura total, no solament amb els models artístics vigents a l'època, sinó també amb tota la concepció de l'art que provenia del món clàssic grecollatí. La nova concepció de l'art va penetrar ràpidament a tot el teixit social per assumpció o per rebuig, i va afectar totes les formes de creació artística: la música, la fotografia, el cinema, l'arquitectura, l'escultura... I, sobretot, la pintura i la literatura, en concret la poesia, que sovint varen entrecreuar-se.

Períodes de les Avantguardes

Dins de les avantguardes hi podem diferenciar dos períodes:

• Primer període (1914-1924): recepció del futurisme italià, on van destacar les revistes Trossos i Alt voltàic. La seva principal representació fou Joan Salvat-Papasseit.
• Segon període (1926-1930): recepció del surrealisme, el qual es va difondre en revistes com L'Amic de les Arts i Helix. El més destacat manifest de l'avantguarda en català és el Manifest antiartístic català.

Obra de Joan Salvat-Papasseit

Neix a Barcelona, el 16 de maig de 1894. Poeta de formació autodidacta i extracció proletària, és un dels representants més significatius de l'avantguarda històrica a Catalunya. Cap al 1914 havia ingressat a la «Juventud Socialista», per la qual cosa començà a escriure a publicacions revolucionàries. S'inspirà en l'anarquisme i inicià una defensa aferrissada de la classe obrera.

El 1918 es casà amb Carmen Eleuterio. Del matrimoni van néixer dues filles a les quals dedicà Els nens de la meva escala: dites d'infants (1926). A partir de l'any 1919 es va fer càrrec de la secció de llibreria de les Galeries Laietanes i la va convertir en un focus avantguardista.

Arran d'una forta crisi personal i desenganyat del socialisme, abandonà la política i es dedicà de ple a la poesia, que no deixà de conrear fins al moment de la mort. Però, a més de poeta, fou un agitador cultural, com ho demostra la fundació de tres revistes:

• Un Enemic del Poble (1917-1919): lligada als postulats regeneracionistes durant un primer moment i que evolucionà cap al futurisme el segon.
• Arc-Voltaïc (1918): model avantguardista per excel·lència.
• Proa (1921): de caire postavantguardista, que alternà textos nacionalistes amb poesies.

El seu primer poema català que aparegué a Columna vertebral: «Sageta de foc», juntament amb els textos programàtics Sóc jo que parlo als joves (1919), Concepte de poeta (1919) i el manifest Contra els poetes amb minúscula: primer manifest català futurista (1920), són el clam d'una poètica que l'acostà al futurisme de Marinetti, a l'esprit nouveau d'Apollinaire i al nunisme de Pierre Albert-Birot.

Obra Poètica de Joan Salvat-Papasseit

La seva obra poètica la integren sis títols:

• Poemes en ondes hertzianes (1919): expressa la descoberta futurista i la recerca d'una poètica personal.
• L'Irradiador del port i les gavines (1921): continuador de l'anterior, però on s'aprofundeixen les troballes del futurisme.
• Les conspiracions (1922): llibre que conté vuit poemes d'inspiració nacionalista escrits durant la seva estada al sanatori de La Fuenfría.
• La gesta dels estels: mostra de poemes (1922): on inicià un procés de mitificació de la realitat quotidiana a través de l'elegia i l'enyor.
• El poema de la rosa als llavis (1923): poema unitari de tema amorós.
• Óssa Menor: fi dels poemes d'avantguarda (1925): amb dibuixos de Josep Obiols, aparegut pòstumament i on el poeta abandona el fet quotidià per endinsar-se en l'angoixa i la proximitat de la mort.

Morí de tuberculosi als trenta anys. La seva vida i la seva obra estigueren sempre dedicades a l'exaltació de la joventut, la llibertat, la sinceritat, l'heroisme i la lluita.

Bartomeu Rosselló-Porcel: Obra

• Nou poemes (1933):
  • Apareix en edició limitada de cent exemplars.
  • Ja s'hi comença a perfilar l'adscripció, que concretarà més tard, als nuclis renovadors de les més modernes escoles líriques, concretament la poesia pura...
  • ...servint-se d'una sintaxi basada en la frase breu i tallant, d'un ritme prosaic i d'una imatgeria original i efectiva en una línia avantguardista.
  • L'obra fou rebuda amb reserves per una part de la crítica.
• Quadern de sonets (1934):
  • Amb un discurs més elevat i un concepte molt lliure del sonet, els poemes es converteixen en joiells fruit de la contenció a què els sotmet la forma.
• Imitació del foc (1938):
  • Dedicada a Salvador Espriu.
  • Es considera una fita clau de la poesia de la postguerra.
  • Inclou trenta poemes distribuïts en tres apartats: «Fira encesa», «Rosa Secreta» i «Arbre de flames».
  • Allò que dóna unitat a les tres parts en què s'agrupa el total de trenta poemes és l'expressió d'una poètica i la insistència en el referent simbòlic del foc que, pres de la filosofia d'Heràclit, representa la tensió que caracteritza la unitat.