L'Escola Mallorquina: Origen, Generacions i Característiques Poètiques
Origen i definició de l'Escola Mallorquina
El terme va ser usat per primera vegada per Josep Lluís Pons i Gallarza i Miquel dels Sants Oliver a final del segle XIX per designar l'aportació dels escriptors mallorquins a la Renaixença. Per tant, es pot parlar d'Escola Mallorquina des de la poesia dels poetes romàntics fins a la poesia dels anys 50.
Gabriel Alomar va donar al concepte d'Escola Mallorquina una doble perspectiva:
- Esteticoliterària: reflecteix les principals característiques de l'escola, com ara el classicisme i la revalorització de l'aspecte formal del poema.
- Cultural i cosmopolita: pretenia la integració de la literatura mallorquina, amb totes les seves singularitats, dins la cultura catalana en general.
Cal dir també que aquest concepte s'ha usat per denominar estrictament la producció poètica dels autors mallorquins seguidors de les directrius i del mestratge de Miquel Costa i Llobera i de Joan Alcover, ja que són aquests els qui tenen una clara consciència de formar escola. Cronològicament, la poesia de l'Escola Mallorquina s'inscriu dins l'àmbit del Noucentisme, moment en què els poetes noucentistes i Josep Carner es declaren admiradors de Costa i Llobera i, en menor grau, de Joan Alcover. Per aquest motiu, es consideren part de l'Escola Mallorquina no només les dues generacions de deixebles, sinó també els seus models i mestres.
Generacions de l'Escola Mallorquina
Primera generació
S'articula al voltant de la revista Mitjorn (1906-1907) i col·labora també a la revista Catalunya de Josep Carner. S'estén aproximadament fins als anys 20. Entre els seus membres destaquen:
- Maria Antònia Salvà
- Miquel Ferrà
- Llorenç Riber
Segona generació
Situada entre els anys 20 i 30, està formada pels autors que publiquen a la revista La Nostra Terra i a l'Almanac de les Lletres (1921-1936). Aquest grup està integrat per:
- Guillem Colom
- Miquel Fortesa
- Joan Pons i Marquès
- Rafel Ginard
Característiques principals
- Mitificació dels mestres: Tendència a mitificar Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover, considerats autors insuperables i gairebé sagrats.
- Classicisme i equilibri: Cerca constant de la serenor, l'harmonia i l'equilibri formal.
- Perfecció formal i musicalitat: Cura exquisida per la mètrica i la musicalitat del vers.
- Limitació temàtica: Centrada en el paisatge i en una visió de la realitat idealitzada i burgesa. La poesia és fonamentalment paisatgística i sovint s'enllaça amb el sentiment elegíac.
- Tractament contingut dels sentiments: Els temes referits a l'amor i a la religió es tracten d'una manera superficial, evitant expressament els elements passionals.
- Humanisme mediterrani: Derivat directament del classicisme de Costa i Llobera i del corrent noucentista.
- Estancament estètic: Ambdues generacions conserven l'herència rebuda dels mestres fundadors sense enriquir-la amb innovacions rellevants, fet que va provocar una certa esclerosi formal.
- Tons menors: La profunda fidelitat envers Costa i Alcover va provocar que molts poetes cerquessin un to menor deliberat per por de superar els seus referents.
Influències i llegat
- Models clàssics: Especialment els poetes llatins Horaci i Virgili.
- Poetes europeus del segle XIX: Influència d'autors italians i francesos com Giosuè Carducci, Giacomo Leopardi, Victor Hugo i Leconte de Lisle.
- Labor de traducció: Els poetes de l'Escola Mallorquina van ser grans traductors tant dels clàssics grecollatins com dels autors contemporanis internacionals.
- Compromís cultural: Van mantenir viu l'esperit de fidelitat a la llengua i a la cultura catalana en la clandestinitat durant la postguerra.