Escola Mallorquina: Poesia, Paisatge i Renaixença a Mallorca

L’Escola Mallorquina: el primer intel·lectual que va teoritzar fou Josep Lluís Pons i Gallarça, que la concebia com un ideal que havien d’assolir els poetes i com l’aportació de Mallorca al moviment de la Renaixença, que havia començat al Principal. Es tractava d’un grup de poetes mallorquins que compartien el mateix tipus de poesia, les característiques de la qual són:

1. Paisatge (Serra de Tramuntana)
2. Perfecció formal
3. Depuració del llenguatge
4. Contenció de sentiments

Miquel Costa i Llobera

Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854-1922), fill de família propietària de la possessió de Formentor, que immortalitzà amb el poema que li dedicà. Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, on va conèixer Joaquim Rubió i Ors, Jacint Verdaguer, que van fer que s’interessés per la Renaixença. Va anar a Roma a fer estudis eclesiàstics i descobrí poetes com Leopardi, que el connectaren amb la tradició clàssica i els romàntics francesos. També va viatjar a Palestina amb M. Antònia Salvà.

Obres destacades: Horaciones (1906), relacionada amb el Romanticisme; Tradicions i fantasies (1903) i L’agre de la terra (1987).

Joan Alcover

Joan Alcover (Palma, 1854-1925) va estudiar la carrera de Dret a Barcelona. Quan va tornar a Palma, va escriure versos en castellà inspirats en els lírics de l’època. Els primers anys es va dedicar a la política: amic d’Antoni Maura, va ser regidor de l’Ajuntament, diputat provincial i diputat a Corts. Desenganyat de la política, va evolucionar cap a un catalanisme de dretes.

Dels sis fills que va tenir, només en va sobreviure un; per això, el dolor és el tema essencial de la seva poesia. Va exposar la seva teoria literària en dues conferències i en un article sobre Lleó Tolstoi, on identifica tres lleis que condicionen la poesia: la sinceritat, la claredat i la realitat.

Obres destacades: Meteores (1901), Cap a la tarda (1909), El rei i La balanguera, i les elegies El voltor de Miramar i La relíquia.

Gabriel Alomar

Gabriel Alomar (Palma, 1873-1941), escriptor i crític literari, fou un cas a part dins de l’Escola Mallorquina: es va adscriure a l’ideari del moviment modernista del Principat. El seu allunyament va ser per raons ideològiques, perquè s’oposava a una societat encara més tancada que la catalana: el liberalisme topava amb el conservadorisme dels illencs. Influït pel parnassianisme, que es caracteritza per la serenor clàssica i la preocupació per la llengua elaborada, va escriure un sol llibre de poemes: La columna de foc (1912), en el qual volia plasmar la funció messiànica que atribuïa a la poesia, que ha de mirar cap al futur per moderar i modernitzar. El llibre es refereix a la figura del poeta, que ha de fer de guia del seu poble.