Espriu i la poesia catalana del segle XX: moviments, autors i obres
Salvador Espriu i la poesia de postguerra
L’obra d’Espriu contribueix a la creació de diversos mites que recorren la seua obra. L’autor va considerar la seua obra com una meditació obsessiva de la mort. Per a ell, la mort és la realitat última de l’existència humana.
Espriu formava part de la primera generació d’escriptors que, en arribar a la joventut, es van trobar una llengua normalitzada i un marc de llibertats i autogovern per a Catalunya. Després de la guerra, l’escriptor es va concentrar en la poesia. El primer llibre publicat fou Cementiri de Sinera. El següent llibre de poemes va ser Les cançons d’Ariadna, al qual van seguir Mrs Death, Les hores...
En tots aquests llibres, el poeta insisteix en l’angoixa i la solitud que envolten l’home i, al mateix temps, s’hi expressen les tensions del poeta amb el seu poble.
La pell de brau va marcar el moment de màxima projecció d’Espriu. El poeta, com a oracle, denuncia les injustícies de la Guerra Civil.
La poesia catalana dels anys vuitanta i noranta
La poesia catalana dels vuitanta va estar marcada per la pèrdua dels grans mestres de la postguerra, com Espriu. Es va continuar cultivant una poesia relacionada amb les avantguardes històriques, amb referents com Joan Brossa i la seua obra Poesia rasa.
Probablement, però, la línia estètica predominant en la poesia catalana de les dues últimes dècades del segle XX siga el realisme líric, on va exercir una influència decisiva Vinyoli.
Al llarg dels vuitanta, van aconseguir la maduresa artística poetes com Gimferrer, Formosa i Narcís Comadira, el qual ha tendit, a través d’un rigor mètric i lingüístic en les formes clàssiques, cap a la contemplació, la reflexió i la ironia. A partir dels vuitanta, s’ha donat a conèixer una sèrie de poetes que han defensat un barroquisme vital i plantejaments heterodoxos.
La poesia d’Enric Casasses ha anat creixent. La seua obra, qualificada de psicodèlica i romàntica, s’ha convertit, durant els noranta, en un referent inexcusable.
Miquel Martí i Pol: un fenomen de popularitat
La difusió que ha aconseguit l’obra de Miquel Martí i Pol l’ha convertit en un fenomen únic d’estimació popular en la poesia catalana de final del segle XX. Aquesta estimació i popularitat s’expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i fuig de l’hermetisme.
D’altra banda, la sinceritat de la seua veu poètica és una altra raó important per a comprendre per què la poesia de l’autor ha obtingut aquest resultat. En aquest interès hi ha tingut un pes innegable la interpretació que, d’una part de la seua obra, n’ha fet el cantant Lluís Llach; si bé, per damunt de tot, cal atribuir-lo a la calidesa dels seus poemes, en els quals l’amor, l’experiència moral individual i col·lectiva són presentats fugint de l’artificial.
Entre les seues obres més importants destaquen El Poble i Estimada Marta, entre altres.
El teatre català després de la guerra
El règim franquista va prohibir el teatre en català, que no es va recuperar fins l’any 1946, conreant els models i les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de preguerra.
Al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i la primera meitat dels seixanta, la renovació va provenir d’aportacions d’autors com Palau i Fabre o Villalonga. En segon lloc, es van fundar plataformes teatrals com l’ADB i l’Escola d’Art Dramàtic, que va afavorir el desenvolupament del teatre independent.
A la fi dels anys seixanta, hi va haver un seguit de grups que van protagonitzar la renovació del teatre: Els Joglars, Dagoll Dagom i Els Comediants, basats en el teatre-festa.
El desenvolupament del teatre al País Valencià està relacionat amb la intervenció dels germans Rodolf i Josep Lluís Sirera, que reivindicaven la necessitat d’un teatre actual.