Evolución Lingüística y Teatral del Siglo XIX: De la Renaixença al Sainet

La llengua en el període romàntic. Actituds. Politització i culturalismes en la Renaixença. La normalització lingüística. L’Avenç

La Renaixença és el moviment de renovació cultural, iniciat a Catalunya a la primera meitat del segle XIX, que es va manifestar com a voluntat de restauració de l’ús culte del català després de tres segles de feble activitat literària.

La normalització del català en els diversos gèneres de la literatura culta va ser un procés lent. Els renaixentistes, al principi, van limitar la restauració literària a la poesia.

Cap a 1865 va sorgir una generació nova en què s’inclouen autors de gran qualitat, com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller, al costat de crítics literaris. A mesura que avança la dècada dels setanta, aquesta generació du a terme la fundació i la consolidació dels principals instruments difusors de la Renaixença: revistes, editorials i associacions. Els Jocs Florals deixen així de ser l’única via de publicació.

A més, la nova generació tindrà una visió clara de la càrrega política que anava unida al moviment i acceptarà una actuació política catalanista de manera declarada. La majoria de personalitats de la Renaixença es van situar en posicions conservadores, però autors progressistes com Robert Robert o Valentí Almirall van mantenir amb el moviment renaixentista unes relacions molt estretes i van influir en la seua politització creixent.

La consolidació de la Renaixença s’ha vinculat sempre al 1877, any en què van ser premiats als Jocs Florals Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà. En els mateixos Jocs va participar Narcís Oller, que incorporaria la novel·la catalana als nous corrents europeus. Amb ells, s’aconsegueix la independència literària de Catalunya.

La Renaixença, doncs, constitueix un procés evolutiu.

En aquestes pràctiques, l’ús del català culte deixa de ser excepcional, simbòlic i testimonial, i es converteix en llengua literària amb funcions planes. A més, a partir d’aquest moment els renaixentistes entren en relació amb el catalanisme polític i la Renaixença passa a ser considerada un moviment de redreçament de la vida col·lectiva.

Al costat de la poesia renaixentista, conreada per autors partidaris d’un model lingüístic més arcaïtzant, hi havia també una producció popular en català representada per la prosa satírica i costumista i el sainet, redactada en una llengua molt acostada a la parlada, “el valencià que ara es parla”. Així doncs, es va mantenir una polèmica lingüística que es va arrossegar durant tot el segle XIX i no es va resoldre fins al començament del segle XX, amb l’obra de Pompeu Fabra, que va fixar l’ortografia, gramàtica i lèxic del català.

El teatre del segle XIX. El teatre popular. El sainet. E. Escalante

El teatre es va convertir en una eina fonamental en la consolidació de la Renaixença, a causa de la seua àmplia difusió popular.

Durant la primera meitat del segle XIX, el teatre en català va ser una forma quasi exclusiva de la literatura popular, que va explotar a fons el gènere del sainet, recreant temàtiques pròpies de la tradició local. El sainet és una peça curta de caràcter còmic, construïda a partir d’unes situacions escèniques esquemàtiques i d’uns personatges arquetípics.

Aquestes obres, que es representaven sovint en l’entreacte o al final d’obres en castellà, es van convertir en l’expressió d’una literatura popular allunyada dels temes i dels procediments de la literatura culta predominant. El perill del sainet, però, era la reducció del teatre en català a un gènere exclusivament còmic que es mostrava com a subsidiari del teatre en castellà.

A Catalunya destaquen Josep Robrenyo i Frederic Soler (Pitarra). A València, el sainet té l’origen en els col·loquis de la fi del segle XVIII i es va consolidar com a gènere literari a partir de l’obra de Josep Bernat i Baldoví. El representant més important del sainet valencià va ser Eduard Escalante, que n’escrigué 46. Demostrà una destresa per a aconseguir efectes còmics i presentar personatges caracteritzats amb una gran economia de mitjans.

Cal destacar les obres següents:

• L’escaleta del dimoni: El nou propietari d’una casa de veïns a València es troba amb uns personatges molt variats que li amarguen la vida, sobretot perquè no estan disposats a pagar el lloguer.
• Bufar en caldo gelat: És una sàtira de dos coents, un conserge d’hisenda i la seua dona, que després de presumir de la seua posició social resulten ser els més endeutats.
• Les xiques de l’entresuelo i Tres forasters de Madrid: Satiritzen el procés de castellanització de la burgesia valenciana.

Va ser molt popular la seua habilitat per deformar el valencià i el castellà, especialment quan el parlaven els coents, que miraven d’expressar-se en castellà. Però la sàtira de la castellanització dels seus sainets va ser una crítica superficial.

En la segona meitat del segle XIX, es constituirà progressivament un teatre culte, gràcies sobretot a l’obra d’Àngel Guimerà.