Evolución del teatre català de postguerra: melodrama, teatre èpic i teatre independent

11

Fins als anys 50 el teatre va ser pràcticament inexistent, però poc a poc es va començar a conrear i van sorgir diversos tipus de teatre amb diferències en tots els sentits.

Per una banda, els melodrames, teatre clàssic i tradicional, que tracten de commoure per l'exageració i es caracteritzen per una acció lineal. Per l'altra, el teatre èpic va suposar la primera renovació tant a la tècnica com a la temàtica. Pretén conscienciar l'espectador i fer que prenga una postura crítica. Es caracteritza per una acció en corbes on cada escena és independent.

Als anys 60 guanya terreny el teatre independent. Ja no busquen agradar a les masses sinó que l'objectiu és a nivell intel·lectual. Es tracta de gent culta que busca la professionalització mitjançant la normalització lingüística i rebutja tot del teatre clàssic.

A la cua d'aquesta nova obertura van sorgir el teatre document i el realisme, pròxim al teatre èpic, i la sàtira política, a favor de la llibertat. Però la renovació de la posada en escena va ser als últims anys amb el teatre d'avantguarda, amb el performance, el happening i el teatre pobre, on destacarà la figura dels actors com a improvisadors.

En conclusió, la postguerra va suposar que el teatre patís grans canvis de forma gradual a la temàtica i a la tècnica.

12

Va ser un autor d'obres teatrals clau per a l'evolució del teatre català de postguerra: Manuel de Pedrolo.

Influència de l'absurd i l'existencialisme

Amb una influència de l'absurd i l'existencialista, com podem veure en el seu tractament de la llibertat i la seua lluita contra la irracionalitat i les contradiccions. Transforma la tècnica escènica: abandona l'argument lògic buscant el diàleg incoherent. La nova temàtica pot tractar de la rebel·lió dels personatges contra l'autor o de la filosofia, i els nous personatges poden aparèixer en espais tancats, amb por, en procés d'autodescobriment o anònims amb noms genèrics.

Espai, temps i llenguatge

Pel que fa a l'espai escènic i el temps, trobem espais no realistes que atrapen els personatges i poques referències al temps. Finalment, el llenguatge és retòric i equívoc, sembla una superposició de monòlegs insuficients per a l'expressió de conceptes.

Conclusió

En definitiva, es pot dir que Manuel de Pedrolo es caracteritza per la creació d'un univers lliure propi i una tècnica singular.