El franquisme i la literatura catalana: censura, resistència cultural i exilis
El franquisme i la literatura catalana
Amb la victòria del bàndol franquista, s'extingeixen les institucions republicanes i s'eliminen sistemàticament els organismes culturals. Es van abolir les institucions democràtiques i es van reduir molts drets civils, i la població va quedar privada de llibertats d'expressió, d'associació i de premsa.
El català va perdre la condició de llengua cooficial i va haver de subsistir en la clandestinitat, ja que Franco considerava que les cultures i les llengües catalana, gallega i basca podien amenaçar la unitat d'Espanya. La postguerra va suposar una misèria intel·lectual catastròfica.
Les tres etapes del franquisme cultural
a) 1939-1946: màxima repressió
Va ser l'època de màxima repressió, amb execucions, prohibicions, exilis i la desaparició de la vida pública de tots aquells que tenien alguna relació amb la defensa de la llengua. Les úniques manifestacions permeses tenien un caràcter folklòric i religiós.
Es va viure un temps d'aïllament cultural i de silenci imposat per la censura, sense editorials, sense crítica i, gairebé, sense lectors. Aquesta situació va comportar la resistència cultural, amb reunions clandestines en cases particulars i edicions d'obres d'amagat.
b) 1946-1955: lleugera liberalització
La fi de la Segona Guerra Mundial va significar una lleugera liberalització de l'ambient i de la literatura catalana, que va sortir de la clandestinitat i va tornar a ser pública. Van reaparèixer les editorials, es van crear premis literaris com el Joanot Martorell i es va recuperar el teatre. Molt lentament, la llengua va tornar a l'ús literari, mentre la tasca clandestina continuava a les universitats.
c) 1955-1970: noves generacions
A finals de la dècada de 1950 apareixen dues generacions: els escriptors coneguts abans de la guerra, que havien deixat d'escriure i tornaven, i els més joves, que iniciaven la seva trajectòria. Els primers van abordar la literatura de la guerra civil, com Mercè Rodoreda o Josep Pla. Els més joves tenien com a propòsit normalitzar definitivament la llengua i arribar a una entesa entre la ideologia i la forma literària.
Dos exilis: l'interior i l'exterior
L'Estat franquista va imposar la por i el silenci, que coneixem com a exili interior. Més gran va ser l'exili exterior, de molts escriptors que van haver de marxar del país.
La falta d'escriptors, d'editors i de públic lector va fer que la producció narrativa quedés desfasada respecte a les tècniques modernes. Durant els primers vint anys de postguerra només es van publicar nou novel·les que responien al model del realisme del segle XIX, com L'ambició d'Aleix d'Enric Valor i Vides planes de Maria Ibars (1965).