Història de la Literatura Catalana: Del Romanticisme als Anys Trenta

1. El Romanticisme

El Romanticisme és un moviment cultural, literari i artístic que arriba al seu màxim apogeu durant la primera meitat del segle XIX. Suposa una gran sensibilitat i una nova concepció del món i de la vida on la passió se situa per damunt de la raó. El Romanticisme es fonamenta en els sentiments: més que les idees, es valoren les emocions.

Context filosòfic, polític i social

• Filosofia: L’idealisme, centrat en el món de l’esperit i de les idees absolutes, acaba amb el racionalisme del segle XVII. La raó tendeix a ser substituïda per la intuïció subjectiva.
• Liberalisme: Sorgeix com a moviment ideològic que defensa la llibertat econòmica i política i els drets individuals.
• Transformació política: El sistema de l’Antic Règim és substituït per governs constitucionals i parlamentaris.
• Nacionalismes: Es desenvolupen moviments nacionals que condueixen a la reivindicació de les peculiaritats culturals i lingüístiques de cada poble.

Característiques del Romanticisme

• Individualisme i subjectivisme: Per damunt de qualsevol altra realitat hi ha el «jo», l’individu. Els ideals i aspiracions del subjecte constitueixen el centre de la vida i de l’obra de l’artista.
• Recerca de llibertat: La llibertat creadora es manifesta en l’oposició a tota norma acadèmica. La imaginació és el valor suprem i es proclama el geni individual.

2. La Renaixença

La Renaixença és un moviment de recuperació de la llengua i la literatura catalanes que es desenvolupa aproximadament entre 1840 i 1880, després de tres segles de decadència cultural i literària. Tot i que coincideix en el temps amb el Romanticisme —del qual rep influència—, són dos moviments diferenciats.

La Renaixença busca assolir la identificació total entre llengua i pàtria, i estableix els objectius següents:

• La recuperació del passat esplendorós de Catalunya.
• La recollida de la literatura popular de tradició oral.
• La normalització i normativització de la llengua catalana.
• La creació d’una nova literatura culta en tots els gèneres.
• La fundació d’òrgans de difusió cultural catalana i l’enfortiment de les institucions existents.

Durant aquest període es restaura l’antiga festa dels Jocs Florals (1859) i sorgeixen escriptors fonamentals com Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer i Narcís Oller. En conclusió, aquest moviment va resultar decisiu per a la restauració de la llengua, la literatura i la identitat cultural catalana.

3. Realisme, Costumisme i Naturalisme

• Realisme: Corrent literari que sorgeix a França a mitjan segle XIX com a reacció contra els excessos romàntics. El seu objectiu principal és representar la realitat de manera objectiva i fidel.
• Costumisme: Manifestació literària que, tot i estar influïda pel to pessimista del Romanticisme, es desmarca de la seva ficció novel·lesca mitjançant descripcions realistes (quadres de costums) i diàlegs vius de caràcter sovint satíric.
• Naturalisme: Evolució i radicalització del Realisme que pretén convertir la literatura en un estudi científic de la naturalesa humana mitjançant l’observació rigorosa, la recollida de dades, la formulació d’hipòtesis i la comprovació dels resultats influïts per l’herència biològica i el medi social.

4. La literatura de tombant de segle: El Modernisme

A finals del segle XIX, el procés d’industrialització ja s’ha consolidat i la burgesia catalana s’ha convertit en la classe dirigent: forta econòmicament però d’ideologia conservadora, identificada culturalment amb les fases tardanes de la Renaixença. Davant d’això, una nova generació d’intel·lectuals i creadors defensa la necessitat urgent de modernitzar el país.

El Modernisme català va ser un moviment politicocultural que aspirava a transformar la societat catalana a través de la cultura. Volia passar d’una cultura regional i tradicionalista a una cultura nacional moderna, autònoma i homologable a les europees. Tot i la seva cèlebre transcendència en l’arquitectura, va tenir un impacte profund en la literatura.

Períodes del Modernisme

• Primer període (1892-1900): Etapa combativa, radical i contestatària. Destaca la tasca de la revista L’Avenç (amb Jaume Brossa), la celebració de la Tercera Festa Modernista (1893) al Cau Ferrat sota el mecenatge de Santiago Rusiñol, la revista Catalònia i la recepció d’autors europeus com Goethe o Nietzsche (vitalisme, individualisme i la figura de l’artista com a elegit). Sorgeixen també publicacions com Els Quatre Gats i Pèl & Ploma.
• Segon període (1900-1911): Etapa de consolidació, arrelament i institucionalització de caràcter més calmat i nacionalista. Destaca la revista Joventut, la voluntat de normativitzar la llengua i la vinculació amb el catalanisme polític. El moviment es dona per clos amb la mort de Joan Maragall el 1911.

Tendències de la poesia modernista

La lírica modernista va néixer amb el rebuig explícit a l’estètica arcaïtzant dels Jocs Florals. S’hi distingeixen diverses influències:

• Decadentisme: Cerca de la bellesa ideal, el refinament i les sensacions al marge de la realitat comuna.
• Simbolisme: Voluntat de suggerir estats anímics mitjançant correspondències sensorials i intuïtives, oposades al positivisme visible. Temes constants en són el misteri, la mort i la dona (vista com a ésser angelical o com a figura fatal).
• Vitalisme: Exaltació de l’energia vital, la voluntat i el paper actiu de l’ésser humà en el món.
• Poesia social: Denúncia de les desigualtats socials i atenció envers els sectors marginats.
• Parnassianisme: Reacció francesa contra el sentimentalisme romàntic (encapçalada per Théophile Gautier i Leconte de Lisle) que promou «l’art per l’art», la perfecció formal i el rigor plàstic.
• Prerafaelisme: Evocació d’un món idealitzat d’inspiració medieval, amb imatges de puresa espiritual o de dames melancòliques.

Joan Maragall (1860-1911)

Nascut a Barcelona en el si d’una família de la burgesia tèxtil, Joan Maragall es va llicenciar en Dret i va començar a destacar cap als trenta anys com a poeta i articulista. El 1890 va ingressar al Diario de Barcelona i col·laborà assíduament a L’Avenç. Va introduir el pensament de Nietzsche, traduí Goethe i altres autors alemanys, i va exercir com a autèntic guia intel·lectual i cívic de la Catalunya del seu temps.

5. La literatura dels anys vint i trenta

Context literari europeu i renovació de gèneres

Durant el període d’entreguerres, la literatura catalana es va alinear amb les avantguardes i els corrents estètics europeus contemporanis per renovar les formes i la temàtica:

• En poesia: S’incorporen les innovacions avantguardistes i el postsimbolisme, desembocant en la poesia pura. Aquest corrent concep el poema com una experiència autònoma de cultura, caracteritzada per un intens lirisme allunyat de l’anècdota quotidiana (representat per figures com Paul Valéry, T. S. Eliot, Rainer Maria Rilke, Jorge Guillén o Carles Riba). D’altra banda, s’aferma el neopopularisme, que reelabora tradicions orals des d’una mirada culta (amb autors com Federico García Lorca, Rafael Alberti, Josep Maria de Sagarra i Clementina Arderiu).
• En narrativa: Gràcies a les teories de Schopenhauer, Nietzsche, Freud i Bergson, la narrativa aprofundeix en l’anàlisi psicològica del subjecte. Sota la influència de Proust, Joyce, Mann, Musil o Woolf, es prioritza el monòleg interior i la veu interior del protagonista per damunt del narrador omniscient tradicional.
• La novel·la catalana: Després de la crisi viscuda durant l’etapa hegemònica del Noucentisme, la novel·la reneix amb força a partir de 1925. Creix el mercat editorial, augmenta el públic lector (amb un destacat paper de les lectores) i es multipliquen les traduccions. Dins d’aquest auge triomfa la novel·la psicològica amb escriptors com Prudenci Bertrana, Carles Soldevila i Josep Maria de Sagarra.
• En teatre: El teatre supera l’etapa noucentista a través de diverses vies:
  • Alta comèdia burgesa: Obres elegants, sovint d’embolics sentimentals i resolució feliç, orientades a reflectir i refinar els costums de les classes benestants (com les de Carles Soldevila o Josep Pous i Pagès).
  • Teatre popular i festiu: Gèneres d’èxit massiu als anys vint com sainets, comèdies costumistes i vodevils.
  • Teatre de crítica ideològica: Propostes que qüestionen i satiritzen la moral burgesa, especialment durant la dècada dels trenta, amb autors de la talla de Joan Oliver (Pere Quart).