Impacte del context sociopolític en la narrativa catalana de postguerra (1939-1970)
El context sociopolític de la postguerra i el seu condicionament en la narrativa catalana (1939-1970)
Els canvis polítics que van començar el 1939 tenien entre els seus objectius bàsics la unificació lingüística i la substitució de totes les llengües minoritàries. En 30 o 40 anys, el català va perdre més terreny que en tres o quatre segles. Es van abolir la Generalitat, l'Estatut i els partits polítics, i es va prohibir l'ús públic i oficial del català, així com el seu ensenyament.
L'exili dels intel·lectuals i les primeres publicacions
Els intel·lectuals que havien restat fidels a la Generalitat es van haver d'exiliar. La llista dels qui van haver d'emprendre l'exili inclou persones de totes les generacions i de totes les tendències: Carles Riba, Antonio Machado, Pompeu Fabra, Josep Carner, Mercè Rodoreda... Alguns van morir a l'exili, però amb el temps la majoria van tornar al país. A l'exili van crear noves publicacions com Quaderns de l'exili o Pont blau.
La represa editorial a l'interior i la creació de nous premis
Després del 1939, la novel·la en català reapareix lentament. Ho fa primer a l'exili; tanmateix, a causa de les dificultats de publicació i de la censura que hi havia a l'interior, alguns autors van preferir continuar editant les seues obres a Catalunya quan fou possible. Un pas ben important es va donar el 1947, quan l'editorial Aymà va obtenir el permís per a convocar el Premi Joanot Martorell de novel·la.
A pesar de la continuïtat de la censura, el contacte dels escriptors amb el seu públic es va dinamitzar progressivament a partir dels anys cinquanta amb la creació de col·leccions dedicades exclusivament al gènere, com El Club dels Novel·listes.
Noves generacions i recursos expressius: el mite i el símbol
Salvador Espriu, paral·lelament a la seua obra poètica i teatral, refà i torna a editar les narracions publicades abans de la guerra, com Ariadna al laberint grotesc. Al mateix temps, apareix la primera generació de novel·listes que no havien començat la seua carrera literària abans del conflicte bèl·lic; són autors com Jordi Sarsanedas, Manuel de Pedrolo i Joan Perucho.
Les circumstàncies polítiques de la postguerra expliquen que bona part de la narrativa que es publica fins a començaments dels anys seixanta tendira a rebutjar el tractament directe de la realitat i optara per explicar-la a través de la simbologia i del mite. L'obra Mites, de Jordi Sarsanedas, n'és una mostra paradigmàtica.