Literatura Catalana Contemporània: Des dels Anys Trenta fins a la Postguerra i la Represa

Salvador Espriu

Poeta, dramaturg i narrador, l'obra d'Espriu té un caràcter fortament unitari. Hi contribueix la creació de diversos mites que recorren la seua obra, alguns de procedència personal com Lavínia, Konilòsia i Sepharad. En aquest espai mític creat per Espriu s'interfereixen els grans mites hel·lènics (Teseu i Ariadna, Antígona) o la identificació del poble català amb els jueus.

Espriu formava part de la primera generació d'escriptors que, en arribar a la joventut, es van trobar una llengua codificada i normalitzada, i un marc de llibertats i autogovern per a Catalunya. Durant el període de la República, Espriu havia publicat cinc llibres en prosa, entre els quals hi havia El doctor Rip, Laia i Ariadna al laberint grotesc. Després del conflicte, Espriu va haver de treballar en una notaria; més tard, en una companyia d'assegurances; i es va concentrar com a escriptor en la poesia. El primer llibre publicat després del 1939, Cementiri de Sinera, és una elegia del món destruït per la guerra que el poeta identifica amb Sinera. El caminant i el mur traça un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint. En tots aquests llibres s'insisteix en l'angoixa i la solitud que envolten l'home i, al mateix temps, s'expressen les tensions del poeta amb el seu poble. La pell de brau va marcar el moment de màxima projecció pública de Salvador Espriu. El poeta, convertit en un oracle o profeta del seu poble, s'adreça a Sepharad (Espanya) per denunciar les injustícies posteriors a la Guerra Civil. En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme històric, en què es propugnava el compromís social de l'escriptor, la poesia cívica d'Espriu va adquirir un gran ressò.

La mort: Per a ell la mort és la realitat última de l'existència humana: és sabent que hem de morir que la vida pot començar a prendre un sentit, ja que serà consciència i dolor. En aquesta meditació de la mort, desguarnida de tota connexió d'ordre, restaura les coses essencials.

Trets essencials de l'obra d'Espriu

• L'obra d'Espriu té un caràcter fortament unitari. Hi contribueix la creació de diversos mites que recorren la seua obra.
• La seua poesia expressa l'angoixa i la solitud que envolten l'home i les tensions del poeta amb el seu poble.
• La pell de brau (1960) va marcar el moment de màxima projecció pública d'Espriu.
• La seua obra presenta dues etapes principals:
  • 1. Etapa lírica: postsimbolista, de concepció tanatocèntrica; període més metafísic. En Cementiri de Sinera, el poeta es veia gris i soterrat simbòlicament en el cementiri del seu poble. El pas del temps el condueix a l'inexorable esdevenir de la mort. És una visió existencialista de la vida que l'empeny a un ascetisme interior de denúncia i solitud, però tranquil i serè.
  • 2. Etapa realista: obra civil, de concepció social, període del realisme col·lectiu. En El caminant i el mur, Espriu es manté encara en una etapa certament postsimbolista, camí de la humanització poètica.

Vicent Andrés Estellés

Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor, pels seus temes, absolutament representatiu de la postguerra. Una gran part de la seua producció ha aparegut amb retard. De fet, Estellés entra en joc com a poeta en la dècada dels setanta, quan ja feia més de vint anys que escrivia versos. S'havia donat a conéixer el 1953 amb Ciutat a cau d'orella. La situació es va capgirar el 1970; d'aleshores ençà es va produir el que s'ha anomenat el «boom Estellés». El 1971 va publicar el Llibre de meravelles i La clau que obri tots els panys. En 1972 es va reincorporar a la nostra escena literària amb Recomane tenebres, en un moment decisiu de represa cultural del País Valencià que els seus llibres van contribuir a reforçar.

En la poesia d'Estellés hi ha la reconstrucció en la memòria d'un petit món, explicat meticulosament en la seua quotidianitat. És un discurs poètic deliberadament oposat al de la poesia pura, perquè esquiva la temptació del pur joc verbal, del lirisme més o menys hermètic i privat. La poesia d'Estellés, però, no es pot enquadrar estrictament en el realisme històric que es propugnava en la dècada dels seixanta: més que de realisme històric es tracta d'un testimoniatge, d'una crònica o documental de la realitat. La seua poesia constitueix una crònica de la València del seu temps, de la qual un dels millors exponents és el Llibre de meravelles.

Temàtica d'Estellés

La poesia de V. A. Estellés és una crònica de la vida quotidiana que s'acosta al lector amb emocions i passions que l'identifiquen. Se centra en tres pilars temàtics:

1. L'amor i el sexe
2. La mort
3. La societat (la fam) i el sentiment patriòtic

A) Amor i sexe

L'amor és la columna vertebral de la poesia d'Estellés. Es tracta d'un amor desesperat i apassionat, un «amor de carn i ossos». L'atracció obsessiva per l'amor s'expressa de tres maneres:

• Sexe directe
• Sofisticació del desig
• Sentiments espiritualitzats

Un erotisme, quasi sempre directe, explícit, provocador i desmitificador, però a vegades distanciador. És un amor concret i quotidià que representa el gaudi de viure, la lluita fins i tot contra la mort, fruit de la pròpia experiència amatòria de l'escriptor.

B) Mort

La mort és un tema permanent que adquireix dues presències principals:

• La mort coneguda, íntima i profunda. Moltes vegades sense transcendència i acceptada estoicament. Quan el poeta parla de la mort, parla de la mort concreta d'una filla (la seua filla), d'un cementeri, d'un nínxol.
• El recurs metafòric de la mort com el destí d'humiliacions contínues.

C) Poesia cívica i patriòtica

La seua temàtica s'acosta a la quotidianitat i adopta una postura compromesa: es considera «veu del poble» i es rebel·la contra l'opressió que pateix la col·lectivitat i contra la usurpació d'allò que considera la pàtria, amb un caràcter èpic o de salm. La pàtria no és una paraula grandiloqüent: és l'amor a la terra, a la llengua, a la història; la voluntat de voler catalogar de manera detallada allò que som com a poble.

La literatura dels anys trenta

En aquesta etapa s'arriba a un punt culminant en el procés de construcció d'una literatura nacional moderna en català. La proclamació de la República el 1931, amb la consegüent recuperació d'un règim de llibertats, suposa l'Estatut d'Autonomia per a Catalunya: es produeix una institucionalització de la cultura catalana i el català es normalitza com a llengua de l'administració, dels mitjans de comunicació i de l'ensenyament. La normativització fabriana culmina amb el Diccionari general, i es reprenen les institucions científiques i culturals suprimides per la dictadura de Primo de Rivera.

Al País Valencià, al voltant de la revista Taula de les Lletres Valencianes, un grup d'escriptors i intel·lectuals impulsen el procés de modernització de la literatura en català (Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, Miquel Duran...). Aquests defensen la unitat de la llengua i promouen un intent de normalització lingüística superador del llast de la Renaixença, promovent igualment l'adopció de la normativa ortogràfica fabriana. L'inici de la Guerra Civil interromprà l'aprovació d'un estatut d'autonomia valencià.

Durant la Guerra Civil (1936-1939) es desenvolupa una autèntica cultura, literatura i art de guerra. Amb la victòria franquista i la instauració de la dictadura, l'ús oficial del català queda abolit, i s'inicia una etapa de dura repressió i clandestinitat, o bé d'exili per als nostres escriptors.

La poesia dels anys trenta

• Juntament amb la continuïtat d'autors anteriors (Josep Carner, Carles Riba...), destaquen Marià Manent i Clementina Arderiu, i les primeres publicacions de Pere Quart (pseudònim de Joan Oliver), que representa una reacció realista contra la poesia de tradició simbolista.
• El poeta més important d'aquest període és el mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938), que trenca amb la tradició poètica catalana a través del contacte amb la Generació del 27, el barroc castellà i els corrents avantguardistes; d'obra breu però densa, va morir amb 25 anys.
• Destaca també l'obra de Màrius Torres, mort als 32 anys i publicada a Mèxic pòstumament el 1947, de tradició simbolista (en destaquen les cançons a Mahalta).
• Al País Valencià apareixen veus renovadores contraposades a la tradició influïda per Teodor Llorente: d'una banda, un corrent més populista (Bernat Artola, Almela i Vives, Lluís Guarner...), i d'una altra, un grup moderadament avantguardista (Carles Salvador, Maximilià Thous...).

La narrativa dels anys trenta

La novel·la esdevé el gènere predominant en aquesta etapa. Contribueixen a superar la sequera noucentista la reaparició de narradors provinents del modernisme (Prudenci Bertrana, Joan Puig i Ferreter, potser el novel·lista de més èxit, amb forta influència de Tolstoi o Dostoievski), la publicació de Vida privada de Josep Maria de Sagarra, i les primeres obres de Miquel Llor i Francesc Trabal. Les principals novetats europees i nord-americanes arriben per mitjà de traduccions i crítica; a més, apareixen premis literaris, editorials (com Proa) i col·leccions de novel·les.

El corrent predominant serà la novel·la psicològica amb Miquel Llor, centrat en l'estudi intimista de personatges en conflicte amb el medi social on viuen i que fracassen en la seua mediocritat, i Carles Soldevila, amb la tècnica del monòleg interior. També comencen a publicar autors clau de la represa de la postguerra: Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda o Salvador Espriu. Com a alternativa a aquesta narrativa psicològica, sorgeix l'experimentació i la paròdia del gènere amb Francesc Trabal i les primeres obres de Pere Calders. Durant els anys de la República, la proliferació de diaris i revistes facilita la professionalització dels escriptors i el desenvolupament del periodisme literari.

1. Literatura de la postguerra

1939: Un dels objectius bàsics del franquisme és la unificació lingüística i la substitució de les llengües minoritzades de l'Estat pel castellà.

• Es van abolir la Generalitat, l'Estatut i els partits polítics.
• Es va prohibir l'ús públic i oficial del català, així com el seu ensenyament.
• Els intel·lectuals compromesos amb la legalitat republicana es van haver d'exiliar.

Fins passats més de dos anys després del 1939 no va començar a articular-se una primera resistència cultural des de revistes clandestines, reunions ocultes i edicions privades.

A partir de l'any 1945, amb la derrota del feixisme en la Segona Guerra Mundial, es produeix una certa represa cultural legal i pública, encara que fortament restringida. Apareixen revistes com Ariel i Dau al Set.

Els anys cinquanta: La cultura en català guanya espais per al seu desenvolupament i es redueix el paper de la cultura de l'exili. L'any 1951 es dona per finalitzada la postguerra estricta amb l'estabilització del franquisme. Hi ha una certa obertura que permet l'aparició de noves col·leccions i autors, als quals s'afegeixen creadors retornats de l'exili (Pere Calders, entre d'altres), i una creixent recuperació del públic lector.

A València, l'editorial Torre va encetar el 1949 la col·lecció «L'Espiga»; gràcies a aquesta plataforma es van reincorporar a la literatura escriptors de la generació anterior (Xavier Casp, Miquel Adlert, Joan Valls, Enric Valor) i s'hi van donar a conéixer autors joves (Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto). Als anys cinquanta, la renovació de Lo Rat Penat permet que Carles Salvador potencie la secció de literatura i filologia, on destacarà gradualment l'activitat de difusió de la normativa d'Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor i Manuel Sanchis Guarner. Més endavant, l'editorial Sicània publicarà novel·les d'autores com Beatriu Civera i Maria Ibars.

La represa dels anys seixanta

A partir del 1960, la dictadura va evolucionar cap a posicions més permissives. Coincidint amb la mort de Carles Riba, es van produir una sèrie de canvis socioculturals decisius: l'accés dels escriptors a un públic més ampli i un funcionament menys restringit de la cultura catalana. Van aparéixer noves editorials, revistes i iniciatives de gran abast, generant una infraestructura cultural sòlida (llibreries especialitzades, noves plataformes editorials) en paral·lel a l'activació del moviment nacionalista i cívic.

Dominen el panorama literari autors que ja havien començat a publicar abans de la guerra (Espriu, Calders, Villalonga, Rodoreda) i en comencen a destacar d'altres que eren adolescents durant el conflicte (Joan Fuster, Joan Perucho, Josep Maria Espinàs). A finals de la dècada, causa un gran impacte Baltasar Porcel.

A València, el cercle literari aplegat entorn de l'editorial Torre es va anar desintegrant amb el canvi de dècada. La publicació el 1962 de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster va obrir pas a una acció cívica i cultural per superar el provincianisme i normalitzar la realitat valenciana en tots els àmbits.

La poesia de l'experiència

La poesia de l'experiència és un corrent ètic i estètic inaugurat per Gabriel Ferrater en anys anteriors i elevat a la màxima expressió per Miquel Martí i Pol. El poeta formula les seues vivències i reflexions personals sense aspirar a convertir-se en teòric d'una ideologia determinada. A València, sobretot a causa de la crisi de valors nacionals, es tendeix a l'autobiografia intimista i a l'escepticisme; Lluís Roda (València, 1961) i Josep Antoni Fluixà (Alzira, 1959) en són dos dels exponents més il·lustres. Pertanyent a una generació anterior, Jaume Pérez Montaner (l'Alfàs del Pi, 1938) combina a L'heura del desig (1985) les reflexions íntimes i socials.

Miquel Martí i Pol

Martí i Pol és un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. Als catorze anys començà a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que hagué de plegar el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple diagnosticada cap al 1970, que li va limitar progressivament la mobilitat i la parla. La seua poesia, d'arrel autobiogràfica, transcendeix l'àmbit personal de la malaltia i del temps històric concret per crear un paisatge interioritzat d'una gran serenitat.

Els seus primers llibres, com El poble i La fàbrica, s'inclouen de ple en el corrent del realisme històric mitjançant procediments com l'inventari o la crònica. La irrupció i progressió de la malaltia queden fortament reflectides en la seua obra de la primera meitat dels anys setanta: fins al 1975 s'imposen la solitud, l'angoixa i la presència de la mort, definint un món reduït i tancat. D'aquesta experiència en surt amb un nou vitalisme, paral·lel a la recuperació de llibertats democràtiques a Catalunya. Elements autobiogràfics com la mort de la seua dona aporten complexitat a aquesta etapa. Posteriorment, un nou amor i segon matrimoni donen pas a Estimada Marta, un dels seus llibres amorosos més celebrats. A mitjan anys vuitanta s'inicia la seua darrera etapa: una mirada interior sobre el pas del temps, la vellesa, el desconcert i la inseguretat (Llibre de les solituds, 1997), sense abandonar mai la reflexió crítica sobre la vida col·lectiva i social del país.

Martí i Pol és considerat un referent fonamental per la seua condició d'escriptor compromés, d'origen proletari i autodidacte, i per la seua trajectòria des de la poesia del solitari fins a la del solidari, oferint una visió profundament humana de la quotidianitat.

Característiques estilístiques de Martí i Pol

• Llenguatge líric col·loquial, proper al model iniciat per Vicent Andrés Estellés.
• To prosaic i directe, inspirat en la conversa quotidiana.
• Distanciament de l'èmfasi retòric i de l'erudició artificiosa.
• Aproximació a una poesia d'estructura narrativa.
• Ús flexible del ritme, defugint sovint la mètrica i les estrofes clàssiques.

La constant referència a la situació social i nacional va propiciar que els seus versos foren citats àmpliament per dirigents cívics i polítics, alhora que nombrosos cantautors van musicar les seues creacions, consolidant la seua immensa popularitat.

El realisme social

Els joves poetes del començament dels anys seixanta, en contraposició als postulats estètics de la generació precedent, s'adscriuen a una estètica realista. S'imposa la funció social de la literatura vinculada a les anàlisis de la teoria marxista. Aquest moviment denuncia activament la repressió política i la misèria que es pateix als territoris de parla catalana sota el règim franquista.

En la poesia catalana, el realisme social dels anys seixanta adopta principalment dues modalitats:

• Realisme humanista: representat per figures com Maria Beneyto al País Valencià.
• Realisme històric: encapçalat per Salvador Espriu, Pere Quart i Gabriel Ferrater.

L'any 1960 van veure la llum tres obres cabdals de la poesia realista catalana:

• La pell de brau, de Salvador Espriu.
• Vacances pagades, de Pere Quart.
• Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater.